Possiblement no és una obra recomanable per a tots els públics, però si per tots aquells que tenen ganes de veure coses diferents, poc convencionals, gens comercials i més arriscades. A mi aquest tipus de teatre m’agrada molt perquè a part de trobar-lo original, no et deixa indiferent i et fa pensar.
“Hivern” està plens de silencis, coses que es diuen i fets que s’intueixen; mirades, mitges paraules i dobles sentits; diàlegs senzills, curts i frases inacabades.
“Hivern” són dos persones solitàries que es troben. Dos ànimes necessitades de companyia i afecte. Dos éssers que mitjançant l’autoengany intenten sobreviure dins la seva solitud.
Tot i que possiblement tots dos porten temps vivint històries amb altres persones anònimes, en aquesta ocasió ha passat una cosa que ha fet que allò fortuït es convertís en una necessitat per tots dos.
“Hivern” és una obra original, trencadora i diferent. La posada en escena és plena de simbologia, de la mateixa manera que moltes de les accions dels personatges que no necessiten paraules per ser enteses. Els silencis tenen la mateixa importància que les paraules.
L’espai escènic…un parc, un bar de copes, l’habitació d’un hotel. Hi ha neu al carrer. És hivern.
La música de Benjamin Biolay és la pinzellada de romanticisme a la fredor de la relació.
Ramon Bonvehí i Bàrbara Roig, magníficament dirigits per Ester Roma Calle, se’n surten amb nota davant d’un text molt difícil de portar a escena, i es que, Jon Fosse mai utilitza signes de puntuació en els seus textos.
Jo us la recomano.
***/****