Casa Calores és una obra que Pere Riera va escriure fa gairebé 20 anys. Com és que no se n’havia fet cap escenificació fins ara?
L’obra és deliciosa. Ens parla del pas nostàlgic del temps. De com aquest temps empeny les persones endavant, ferint-les i també guarint-les, gairebé sempre, fins a precipitar-les, sovint sense avisar, per un abisme del què ningú no pot escapar.
En tot allò concret, l’obra excel·leix. Les escenes són emocionants, divertides i belles. Molts moments textuals, brillants. Com brillants són les interpretacions de tots i cadascun dels sis actors i actrius que ens porten de viatge per aquella època analògica de finals dels 90, inicis del 2000, quan ens trobàvem (presencialment) a terrats, places, carrers i passejos per petar la xerrada, fer-nos els guapos, dir ximpleries o fer passar el temps.
Em permetran, els joves, que fan una feina també excel·lent, destacar les meravelloses interpretacions dels no tan joves Rosa Renom i Jordi Boixaderes, per allò entranyable i bell, per l’elegància, dignitat i resignació amb la què dibuixen la maduresa dels seus personatges.
També és cert, però, que és en allò global on l’obra no aconsegueix lluir tant com se’n podria esperar. Tot i que tenen lloc esdeveniments impactants per les vides dels personatges, cap d’ells compta amb l’extraordinarietat, potser, que justifiqui un esdeveniment tan extraordinari com ha de ser una obra de teatre. O potser l’objectiu de Riera, en el seu text i en la seva direcció, és parlar d’allò tan extraordinari i comú com és el pas del temps; de l’indefugible abisme que s’albira —si ens atrevim a mirar— a l’horitzó, o del camí, preciós i pedregós, sempre ple de sorpreses, que ens en separa.