Quan el dramaturg suec Per Olov Enquist escriu La nit de les tríbades a mitjans dels anys setanta, ho fa amb una idea clara: convertir el mateix teatre en un camp de batalla.
L’obra recrea un moment turbulent en la vida d’August Strindberg, quan el seu matrimoni amb l’actriu Siri von Essen s’està desintegrant mentre assagen La més forta. A partir d’aquest material biogràfic, Enquist construeix un drama sobre el poder, la gelosia, la feminitat i la guerra de sexes dins l’espai teatral.
L’obra va adquirir un gran prestigi internacional i es va convertir en un dels textos suecs més representats arreu del món. A Barcelona va tenir un moment històric quan el Teatre Lliure en va estrenar una versió el 1978, que molts recorden com una fita en la renovació escènica de l’època.
La pregunta, però, és: cal tornar-la a fer avui?
Oriol Broggi ha construït, al llarg de molts anys de carrera al Teatre La Biblioteca, un univers reconeixible: minimalisme, centralitat de la paraula, actors d’una gran intensitat emocional. Per això sorprèn que aquesta producció s’hagi estrenat al Teatre de Sarrià. Broggi explica que volia “fer coses diferents, a altres llocs”. El desplaçament, però, també genera unes expectatives que potser no ajuden a la recepció d’un muntatge que no acaba d’explicar-se ni de sorprendre.
El repartiment tampoc correspon al cercle d’intèrprets amb què Broggi ha construït bona part de les seves produccions. Interpretada per Joan Marmaneu, Clara Mir, Jordi Llovet i Cristina Arenas, l’obra transmet una sensació estranya: hi ha talent, hi ha intuïció, hi ha moments de qualitat, però el conjunt no arriba a la contundència i solidesa a la què el director ens té acostumats.
L’argument, sobre el paper, promet: un assaig teatral es transforma en una guerra sentimental entre Strindberg, la seva exdona i l’amant d’aquesta. La tensió hauria de ser el motor de la peça. Però aquí es percep una erosió constant, una mena d’agror acumulada pel pas del temps que els personatges arrosseguen sense que l’espectador acabi d’entendre’n l’origen o la necessitat.
A això s’hi suma un desajust que pesa durant tota la funció: els actors tenen una edat clarament inferior a la dels personatges que representen. I és aquí on el muntatge perd pistonada. El conjunt recorda, en alguns moments, un taller de fi de curs de l’Institut del Teatre: hi falta un pes emocional que, potser, només l’edat i l’experiència donen.
Les discussions s’allarguen, els retrets s’encadenen, però el conflicte dramàtic no acaba d’atrapar-nos. El resultat és un espectacle pla, gairebé soporífer en alguns trams. I això és, probablement, el més desconcertant. Perquè si alguna cosa ha demostrat Broggi al llarg de la seva trajectòria és una gran capacitat per convertir la paraula en energia escènica.
Aquí, en canvi, l’energia sembla dissipar-se abans d’arribar al públic (per molt que s’hagi situat part del mateix dalt de l’escenari). I el que queda és la sensació d’haver assistit a un espectacle correcte però innecessari, que passa sense deixar rastre.