Marc Ribera

Diego Lorca y Pako Merino són dos artistes que, després de conèixe’s a l’Escola de Teatre Jacques Lecoq de París, funden la companyia Titzina, amb la qual produeixen els seus espectacles (que ells mateixos escriuen, dirigeixen i interpreten). Tot i fer servir la paraula, la imatge, el gest i la música es disputen el protagonisme d’unes propostes de gran volada visual, que volen emmirallar-se en creadors tan potents com el Théâtre de la Complicité, el Théâtre du Soleil o Robert Lepage. Després de cinc produccions, aquest any estrenen Búho, com a companyia resident de la Sala Beckett. Un espectacle que neix d’un extens procés d’investigació sobre i al voltant de la memòria com a nucli identitari de la persona. Amb […]

Diu Moreno Bernardi, en la seva declaració d’intencions per a aquesta producció, que ha construït un muntatge de múltiples elements que facin de la peça una part viva i necessària de l’experiència humana. La vida no és necessàriament (o únicament) complexitat, acumulació, juxtaposició i saturació. La seva expressió més essencial l’observem, sovint, en la bellesa d’allò més simple. En la quietud. En el silenci. O en la moderació. La proposta sobre Macbeth que s’ha estrenat aquesta setmana al Teatre Akadèmia és supèrbia. En tots els sentits. Només Bernardi pot permetre’s el luxe, en els temps actuals, de situar vuit intèrprets i un músic en escena en un teatre de menys de cent localitats. O de proposar un muntatge que sobrepassi […]

Poques vegades els conflictes que tenen lloc entre caixes traspassen les parets del teatre per esdevenir públics. Però la sinceritat sense embuts que proposa aquesta obra ha tingut la seva rèplica també en el desenvolupament de la producció. I és que sembla que la proposta escènica de la directora (Lucia del Greco) no ha acabat de convèncer l’autor (David Plana), que l’ha trobada poc fidel a allò que ha de respirar, de forma essencial, la seva dramatúrgia. Personalment, vaig trobar la posada en escena més interessant que no pas el text. Un espai visual inquietant des del primer moment, uns personatges que semblen parlar directament des de l’ànima, sense tamisar ni vestir les paraules, fan que l’aposta de la jove […]

Alice Birch és una premiada dramaturga anglesa, especialment reconeguda com a guionista de la sèrie Succession (HBO). L’any 2019, va escriure [BLANK], una obra formada per cent escenes argumentalment independents. Totes elles tracten temes com l’abús, l’addicció, el maltractament… però també la cerca d’identitat, la tendresa, l’humor i l’amor. Escenes on s’hi pot apreciar la influència de Caryl Churchill, no només en l’exploració de la violència a la vida quotidiana com a comportament normalitzat d’una societat disfuncional, sinó també en l’experimentació i el joc amb el llenguatge i l’estructura dramàtica. La idea darrera de [BLANK] és que cada director esculli les escenes que més li toquin, que més li agradin, ordenant-les i barrejant-les com més li plagui. Un repte que […]

Les criatures abissals són aquelles que viuen en el més profund de mars i oceans. Més enllà dels 4.000 metres de profunditat. On la llum no arriba i, per tant, l’ambient és fred, inhòspit. Tanmateix, els éssers que habiten aquestes latituds, en una lliçó magistral d’adaptació, han desenvolupat propietats increïbles com la bioluminescència. Aquest sembla l’objectiu del Col·lectiu Abissal: posar llum allà on hi ha foscor. Il·luminar alguns passatges de la vida, de la infància amb l’objectiu de protegir els éssers més vulnerables i fràgils. Criatures abissals és una composició d’escenes amb temàtiques recurrents que no acaben de soscavar una història o arc narratiu: la infància n’és una i principal, però també l’èxode a través del Mediterrani, la violència, el […]