Marc Ribera

Lapònia és una comèdia perfecta. El text és de premi i les interpretacions no es queden per sota (el Roger Coma mereix, m’atreveixo a reclamar, un Butaca i un Max per la seva divertidíssima interpretació d’un finès casat amb una catalana, perfeccionista, liberal… i impotent). L’obra mereix cada minut de la nostra atenció i cada aplaudiment del públic. Dóna gust veure que el teatre comercial també pot tenir una factura i qualitats excel·lents. Personalment, vaig sortir amb la sensació d’haver vist un Edward Albee o un Yasmina Reza. Feliç de comprovar que la dramatúrgia catalana pot també assolir aquesta volada. No em sembla que sobri ni un dels 75 minuts que dura la proposta. La intensitat i diversitat de temes […]

ASAP és la invitació que ens fa el Marc Rosich per reflexionar sobre la violència de gènere. Una violència que presenta a escena de forma subtil, elegant i colpidora. Amb cops de puny invisibles, disfressats de jocs de nens, que arriben i fereixen, però, de veritat. Amb paraules i somriures tendres i agres al mateix temps. Amb personatges dominadors i dominats, presos i víctimes de la manipulació i el control. Víctimes i agressors per igual. ‘Actes de solidaritat amb el patriarcat’ és una obra allunyada del clixé que ens presenta una sèrie de personatges anònims que representen el bo i pitjor de nosaltres mateixos. Agressors que necessitem de la violència per driblar la por de ser humans. Víctimes atrapades en […]

La Sala Beckett decideix apostar per un text valent i creatiu de Ferran Joanmiquel que posa en escena el director i també dramaturg Jordi Prat i Coll amb grans dosis d’imaginació i un desplegament visual, a moments, màgic. Es tracta d’una obra d’allò més interessant perquè el seu contingut és una història que s’atreveix a explorar racons de la imaginació poc transitats i perquè formalment l’autor no ha tingut cap por d’estirar el llenguatge en totes les direccions de l’espai i del temps per capturar allò intangible que només forma part de l’experiència humana i que, precisament per això, ha de ser matèria de tractament teatral. Un diàleg a tres bandes que ens endinsa en el món intern de tres […]

Por qué Roland Schimmelpfennig sitúa su obra en algún punto indeterminado del sureste asiático es un misterio tan apuesto como los personajes que transitan por las diferentes escenas sesgadas, caóticas, trepidantes y brutalmente divertidas componen este mosaico oriental que es El Drac d’or. Un mosaico al que no es tan importante el contenido dramático como cada una de las piezas que lo forman; cada una de las instantáneas bien enfocadas, delirantes que se sucede sin pausa ni descanso para acabar componiendo un preciso collage escénico, original y lleno de peripecia. Aunque todo el mundo está a un bravíssimo nivel. Es difícil distinguir, sin haber leído el texto, hasta qué punto los numerosos instantes de genialidad son mérito del autor, de […]

Tildar este Shakespeare de llano puede parecer arriesgado cuando, a primera vista, esta de-construcción se nos presenta exuberante, extrema, colorida y musicada -de manera bastante tòpica- desde el principio hasta el final. La lectura que se hace de la obra -una de las tragedias más complejas del autor en el fonde y en la forma- es plana y dolorosamente superficial sólo en algunos de sus puntos. Parecería que, a ojos del director David Selvas, trasladar la Atenas clásica en que está situada la acción original a la Atenas actual significa desprender de complejidad y profundidad a algunos de los personajes descritos por bardo y hacerlos hablar y relacionarse como adolescentes en un micro-mundo que empieza y termina en una fiesta […]