Marc Ribera

De Harold Pinter, coneixem obres que són produïdes amb certa regularitat als escenaris catalans, com The Birthday Party, The Homecoming, The Caretaker o The Dumb Waiter. En aquest cas, tenim al davant una de més curta, que forma part d’una trilogia anomenada Other Places, a la que també hi trobem Victoria Station i Family Voices. Una mena d’Alaska es basa, a més, en el conegut llibre d’Oliver Sacks que també va ser origen de la famosa pel·lícula Despertares, on apareixia el cèlebre i tristament desaparegut Robin Williams (acompanyat del fantàstic Robert de Niro). Tota aquesta introducció la faig perquè, de l’obra que se’n pot veure aquests dies al Lliure, no sé què dir. Com a espectador, em va avorrir i […]

El punt de partida d’Alícia en un món real és interessant, enginyós i prometedor. L’Alícia és una dona dels nostres temps: madura, intel·ligent, amb personalitat, que es fa preguntes, que estima fora de la norma, que s’envolta de dones que l’estimen, cadascuna a la seva manera. L’Alícia té càncer i un mirall que li reflecteix la dura realitat a la què s’ha d’enfrontar. Un mirall que es transforma, per art i màgia del teatre, en una porta cap a un món no tan real que li permet trobar-se amb ella mateixa: l’Alícia més íntima, més desconeguda; potser, també, la més real. Un mirall que també li permet trobar-se amb personatges sorprenents i màgics que li aporten altre tipus de respostes, […]

La proposta que es pot veure aquests dies a la Beckett és un clar exemple de com de complicat és fer teatre. A nivell formal, la proposta és excel·lent: un títol suggerent que genera més preguntes que respostes; una història que, centrada en els petits detalls quotidians d’unes vides que podrien ser les de qualsevol de nosaltres, ens mostra les entranyes més profundes d’una societat consumista i alienada; una posada en escena de primer nivell, amb actors impecables, una escenografia moderna i conceptual, una il·luminació precisa… i tanmateix, l’obra, malgrat la seva curta durada, es fa eterna. En primer lloc, i fent un exercici de sostenibilitat econòmica —que tant de bo no haguéssim de fer, però no està el món, […]

No és trivial entendre de què va, realment, Impossible, l’obra escrita per Erri de Luca, que es representa aquests dies a la nova Sala Atrium. A primera vista, hom diria que es tracta d’un thriller de tota la vida, al qual la intel·ligència i perspicàcia d’un jove jutge —interpretat pel sempre eficient i elegant Bernat Quintana— es mesura amb la saviesa i l’astúcia d’un vell combatent polític —a qui dóna vida el savi i astut Lluís Soler. Però l’obra va molt més enllà d’un simple combat dialèctic, l’objectiu del qual és esbrinar si l’acusat és culpable o innocent del crim que se li imputa. Assistim a una elaborada i subtil tesi sobre les diferents dimensions d’un concepte altament complex en […]

La Lua ara és l’Elio. Elio és el nom volgut de la Lua. Si tenir un fill ja és tot un repte, tenir una filla que decideix esdevenir fill i que, a més, ha estat diagnosticada amb un trastorn de l’espectre autista ja deu ser com guanyar la grossa per Nadal i la del Nen per Any Nou: una fortuna. Aquest és el plantejament de El nom volgut, la nova obra del Pau Coya, un jove dramaturg que, malgrat la seva jovenesa, ja acumula un bon grapat premis amb les seves obres anteriors. La Badabadoc presenta aquesta producció dins del marc de la convocatòria On el Teatre Batega, un cicle de nova dramatúrgia de proximitat que té lloc, des del […]