Marc Ribera

Allò que passa a Sis hectàrees d’oliveres no és tan important com la manera en què ho fa. La història, l’hem sentida altres cops. Un exorcisme que servirà per expulsar els fantasmes d’un masclisme i d’una falta de sensibilitat massa presents pels qui vam nàixer als 70 i als 80. El què és destacable del muntatge, però, és la forma… que ve molt marcada per l’espai. El Heartbreak Hotel és un teatre singular, on s’hi poden veure obres de petit format, de màxima proximitat, però amb dramatúrgies, dissenys i intèrprets de primera divisió. És un off… però no l’és. És així com s’erigeix com un dels primers espais de la ciutat de petit format però gran factura. I això és […]

Casa Calores és una obra que Pere Riera va escriure fa gairebé 20 anys. Com és que no se n’havia fet cap escenificació fins ara? L’obra és deliciosa. Ens parla del pas nostàlgic del temps. De com aquest temps empeny les persones endavant, ferint-les i també guarint-les, gairebé sempre, fins a precipitar-les, sovint sense avisar, per un abisme del què ningú no pot escapar. En tot allò concret, l’obra excel·leix. Les escenes són emocionants, divertides i belles. Molts moments textuals, brillants. Com brillants són les interpretacions de tots i cadascun dels sis actors i actrius que ens porten de viatge per aquella època analògica de finals dels 90, inicis del 2000, quan ens trobàvem (presencialment) a terrats, places, carrers i […]

L’imperatiu categòric és un concepte desenvolupat a la filosofia de Kant que fa referència a aquelles proposicions que justifiquen una acció com a necessària o imprescindible. A partir d’aquesta premissa, Victòria Szpunberg desenvolupa tota una sèrie de proposicions que aconsegueixen transformar en necessari o imprescindible allò més injustificable: l’assassinat. I ho fa, destil·lant aquestes proposicions de la realitat més propera i coneguda. Una realitat que, tal vegada, tenim tan assimilada que el mal que ens provoca s’ha tornat imperceptible: precarietat, alienació, l’egoisme amb el qual teixim les nostres relacions més íntimes i també les socials, la impostura, la imatge per davant de la identitat, la superficialitat per davant de la profunditat; tots els elements que caracteritzen el món actual i […]

La darrera producció d’Anexa, que es pot veure aquests dies al Teatre Aquitània, és una simpàtica comèdia que tranquil·lament podrien haver escrit Tarantino, Almodóvar i Terry Gilliam, després d’algunes copes (i algun que altre porret) davant d’una llar de foc, una nit de tempesta. L’autor, però, és el versàtil Xavier Morató, que ja ens té acostumats a comèdies de tota mena i colors, i que aquest cop ha tingut l’enginy i valentia d’abordar un tema actual, teatral i compromès amb les qüestions socials del moment (la normalització de les relacions LGTBIQ+ i tot els sufixes que calguin) amb una comèdia… divertidament terrorífica. Un grapat de temes van apareixent com conills del barret d’un mag. Els gags es reparteixen al ritme […]

Caryl Churchill és una de les dramaturgues fonamentals de l’escena britànica contemporània. Amb 85 anys i mig centenars d’obres, ha estat pionera en articular un teatre on forma i fons treballen plegats a l’hora d’abordar de forma original i sorprenent temes com les minories, el poder, el feminisme o les relacions familiars en el seu aspecte més profund i subconscient. Fa més de 20 anys, va escriure “Un número” (traduït pel Jordi Prat i Coll com “Una còpia”), poc abans que la famosa ovella Dolly conegués la seva fi, i en un moment en què els debats sobre la clonació humana aclaparaven titulars. Dues dècades després, la clonació no és el tema que era i l’obra no acaba de tenir […]