Francesc Esteve i Tomàs

La Sala Fènix estrena la seva nova temporada, i sembla que va ser ahir i ja porten 7 temporades de treball per portar una sala petita a Barcelona. Però any rere any tenim una programació que sempre hi ha ganes de veure que ens presenten. Aquest cop comencem amb Blackface i altres vergonyes la proposta que he anat a veure i que és l’inici ja que hi ha ganes de veure les altres propostes que ens han preparat. Tot i anar el passat dijous, per culpa de la Fira de Tàrrega no he pogut donar la meva opinió fins ara. El terme Blackface en anglès serveix per referir-se a les persones blanques que es pinten la cara de negre, generant […]

Jacuzzi, escrita i dirigida per Marc Rosich i amb música original de Clara Peya, és un musical de butxaca que hem pogut anar a veure a la Sala Flyhard. Una comèdia protagonitzada per una política d’esquerres i ecologista, que guarda un parell de secrets que no vol que transcendeixin: malgrat que ella sempre s’ha ventat de viure en un barri popular i no sucumbir a luxes, s’ha instal·lat a casa seva un jacuzzi. Els tres personatges protagonistes és una petita caricatura de la realitat (política i social) que tenim. Fins i tot el Ramón, Ramona i Ramonet (tots tres protagonitzats per Oriol Guinart) és el contrapunt als polítics i a un segment de la societat. Si no vaig errat, és […]

Aquesta setmana hem pogut programar «Un obús al cor» al Teatre Aurora d’Igualada. Una d’aquelles obres que s’ha de veure i que s’ha d’aprofitar quan comença a fer representacions fora dels teatres de Barcelona. Un obús al cor és un monòleg del libanocanadenc Wajdi Mouawad, un dels dramaturgs més representats al món (Incendis). Oriol Broggi i Ferran Utzet dirigeixen a un esplèndid Ernest Villegas que interpreta un jove que en plena nit rep una trucada i fa un viatge en autobús cap a l’hospital on agonitza la seva mare. Ell lluita contra si mateix, contra el fred, la neu i el vent, per entendre el que sent. I tota la vida passa pel seu davant. Wajdi Mouawad centrifuga tot el […]

Nom, l’últim treball de Cesc Gelabert, és un diàleg multipolar, sense jerarquies, entre els intèrprets / ballarins, el músic, la il·luminadora, el coreògraf i la dissenyadora de vestuari tal com ens va comentar el propi Cesc a l’inici de la funció. Enmarcat en el cicle de dansa contemporània programat pel TNC, és una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya, una càpsula específica per a l’espai concret, amb improvisacions i matisos diferents en cada sessió. La improvisació en la dansa és igual que en la música. Quan es manté una confabulació amb un bon guió i unes directives prèvies, es produeix la màgia. I en aquesta proposta cada element dansa, música, llum i vestuari és van unir. Una técnica de creativitat […]

Entrem de nou en la realitat de Sarah Kane. Sembla que és un text que no és proper a la vida. Tot el contrari, és un teatre una mica cruel. En Ànsia (Crave) són quatre veus que escoltem i que en cap moment podem saber exactament que passa amb ells, no ens deixa entrar en el seu propi món. No sabem on es troben aquestes quatre veus, aquests quatre personatges ja que no ens ubica i tampoc ens indica en quin any estan. Quatre persones que sembla que volen finalitzar amb la seva ànsia i que per diferents motius de la vida és posen en contacte. El dolor de l’alliberació. La memòria, el pitjor dolor que ningú no pot arribar […]