Betty Enguix Silvestre

Fosc. Comença la muntanya russa: Benvinguts a l’essència més pura d’una dona neuròtica comuna. D’entrada el que més destaque d’aquest monòleg és just això: com és capaç de captar l’essència del que és la neurosis i transmetre-la al 100%. I com l’actriu és capaç d’interpretar-la d’una manera tan verídica. En aquets 60 minuts he passat pels estats pels que et fa passar la persona neuròtica: tendresa, cansament, risa, irritació,…He sentit ganes de dir-li que és cansina i d’abraçar-la, li hauria cridat que espavile i deixe de compadir-se no se quantes vegades i d’altres m’he sentit plenament identificada i m’ho hauria cridat a mi mateixa. Pur nervi, pura inseguretat, pura indecisió, pur desequilibri. Exasperant i atractiva. Així és i això és […]

És de por? És el primer que em pregunta la meva amiga al primer minut. Li responc que no, però la veritat, que segons com es mire, podríem dir que si…Ens trobem una vegada més davant una adaptació de tot un clàssic, un Shakespeare, un rei Lear. Però ben diferent a les versions que he vist fins ara. D’entrada, sols un personatge en escena: el bufó. Però això sols és d’entrada. Poc a poc anem sumant personatges: el rei, les seves 3 filles, Kent, el rei de França…tot i que a l’escenari continua havent sols una persona. Un actor que lluita per sobreviure, les seves filles, un amic que decideix abandonar i marxar al camp…i a l’escenari una persona. Un […]

Colpidora. Incisiva. Punyent. Isc d’allà profundament trasbalsada, emocionada, sense poder articular paraula fins que som fóra de la sala i l’aire fred del Montjuïc em fa reaccionar. Una escenografia molt real que de seguida ens situa. Amb una molt ben pensada superfície blanca per enriquir la història amb projeccions puntuals. Un monòleg amb un ritme lent, sense grans pujades de to ni extravagàncies, planer, senzill. En català, però amb pinzellades d’altres idiomes que ens situen en aquest plànol internacional. Narra una realitat tan difícil, dura, obscura, injusta, que ocorre cada dia, un rere l’altre des de fa tants anys, que jo m’imaginaria un discurs amb molta ràbia, “sang”, frenètic, amb molta força. I si, si que la té, però no […]

Autèntica, no podia dir- se d’una altra manera. Ella és autèntica. La història és autèntica. Autèntica no és original, ni especial ni allò mai vist i sorprenent. És autènticament comú, i no per això perd valor. Molts personatges apareixen però sols un té cos, veu i moviment: el de la Mari Carmen, somiadora i lluitadora. Una persona motor, una persona amb força, una persona capaç d’estar al cim, caure al fons de la vall al minut següent i remuntar fins a un cim encara més alt en segons. Una professional de les carreres d’obstacles. Obstacles de diverses formes, colors i dimensions, situats estratègicament per la societat, la família, els amics i ella mateixa. No sona la cançó de Resistiré, però […]

Un exemple de com la qualitat pot obrir perspectives. No és el tipus de teatre que m’agrada, a priori. De fet, a l’inici, em va costar molt entrar i em preguntava que m’havia portat fins aquí. Poc a poc em vaig anar obrint, estava receptiva al que anava passant, vaig riure molt, i l’aplaudiment del final va ser totalment espontani i amb ganes! Un aplaudiment per reconèixer i agrair una feinada tremenda i una gran qualitat. Ens trobem amb dos actors que encarnen múltiples personatges, cadascú més estrambòtic i exagerat. A l’escenari veig molta imaginació, i un ventall grandíssim i extraordinari de possibilitats per passa d’un a l’altre sense que l’espectador es perda. Treball intens i acurat de personatge, de […]