Salvatge i tendra. Delicada i violenta. Intensitat poètica!
Només amb la benvinguda, ja ens posen a un lloc en que desperten la nostra curiositat sobre el que ocorrerà els pròxims minuts en aquell espai. Un espai inquietant. Un espai que ja ens fa intuir que no viurem un història fàcil i de cotó rosa tot i ser d’amor. Té tant d’amor com d’odi. Un amor rosa molt obscur, quasi negre. I amb un sabor amarg sense perdre un rerefons dolç.
L’argument està bé però és la trama la gran protagonista! El que em capta totalment és la manera d’explicar-nos el què ocorre. No és una obra fàcil, no només per la cruesa d’allò que conta, sinó perquè ens trobem en tot moment en un dimensió especial on conviuen dos universos. Es mesclen fins confondre’s, fins confondre’ls, fins confondre’ns. Un és l’imaginari i l’altre el real…és menys real l’imaginari? Quin és finalment el real? Què fa més verídic un o l’altre? Magistral manera de teixir aquest fragment de vida d’una parella passional i intensa.
I donant cos i forma a aquets universos, múltiples llenguatges meravellosament connectats. Múltiples llenguatges que fan un de sol: el que necessita aquesta història per ser vivenciada pels que allà hi som. Un treball amb una harmonia i una precisió molt digna d’admiració que m’ha captivat des del primer moment.
75 minuts en què desapareix la resta i sols existeix aquest espai amb el que en ell ocorre. Un espai molt ben triat, on han sabut crear l’atmosfera que requereix aquest relat. I sobretot, molt ben jugat! Han exprimit totes les seues possibilitats amb el moviment, les alçades, la il·luminació…
Una vegada més Sixto Paz ha apostat fort, buscant sempre fugir de la zona de confort i anar més i més enllà. Així és com arriba tan lluny, i una vegada més crea un espectacle deliciós que no deixa indiferent.