Betty Enguix Silvestre

Ens trobem davant d’una creació fruit de la trobada entre dos grups dinàmics, agosarats i potents: col·lectiu VVAA i íntims produccions. Entrem a un espai obscur i inquietant, indefinit, on perdem la noció del temps i d’on som. És com si estiguéssim a una realitat paral·lela. Sona un cant…un cant que també contribueix crear aquesta enigmàtica atmosfera. I veiem uns personatges misteriosos situats entre nosaltres, els visitants d’aquest racó apartat de l’exterior. El cant deixa espai a les paraules, i amb aquestes neix l’aproximació a aquests éssers que semblaven tan estranys, però que finalment, són com nosaltres. Artistes, això si. Ens trobem a…a la cova, diríem, d’un grup d’artistes! Un…dos…tres! Comença el ritme! Tinc la sensació d’estar a una muntanya […]

Entrem al saló d’una casa. Entrem talment al saló d’una casa en guerra. Des de l’inici, sentim que som a una casa on no queda pràcticament res, on el buit que ha deixat tot el que hi havia està sent ocupat per la pols… el gris… i el fred, sobretot el fred, un fred que ens travessa fins als ossos. Ràpidament ens podem posar en la pell dels personatges: què no faríem per un minut de caliu quan sentim aquest fred insuportable, i no tenim més abric, ni aigua calenta, ni cap lloc on refugiar-nos? Hi ha un moment en que es torna molt difícil mantenir el seny, entra amb força l’instint de supervivència. No importa com d’intel·lectuals i racionals […]

Una vegada més em rendisc als peus de la feina d’aquesta companyia amb aquest director i aquesta escenògrafa. Quan representem clàssics podriem caure en fer una posada en escena fidel 100% al que l’obra ens sugereix com espais i personatges, o podem optar per anar més enllà i innovar. Quan innovem en els clàssics es corre un gran risc però per projectes així, val la pena arriscar! Es respecta el text de l’època, cosa que no impedeix que apareguen elements contemporanis sense ser estridents ni molestar, més bé al contrari, aportant riquesa i originalitat. El més destacat per a mi una vegada més és la posada en escena, el joc amb els elements que hi ha per transmetre’ns i dir-nos […]

Salvatge i tendra. Delicada i violenta. Intensitat poètica! Només amb la benvinguda, ja ens posen a un lloc en que desperten la nostra curiositat sobre el que ocorrerà els pròxims minuts en aquell espai. Un espai inquietant. Un espai que ja ens fa intuir que no viurem un història fàcil i de cotó rosa tot i ser d’amor. Té tant d’amor com d’odi. Un amor rosa molt obscur, quasi negre. I amb un sabor amarg sense perdre un rerefons dolç. L’argument està bé però és la trama la gran protagonista! El que em capta totalment és la manera d’explicar-nos el què ocorre. No és una obra fàcil, no només per la cruesa d’allò que conta, sinó perquè ens trobem en […]

Fosc. Comença la muntanya russa: Benvinguts a l’essència més pura d’una dona neuròtica comuna. D’entrada el que més destaque d’aquest monòleg és just això: com és capaç de captar l’essència del que és la neurosis i transmetre-la al 100%. I com l’actriu és capaç d’interpretar-la d’una manera tan verídica. En aquets 60 minuts he passat pels estats pels que et fa passar la persona neuròtica: tendresa, cansament, risa, irritació,…He sentit ganes de dir-li que és cansina i d’abraçar-la, li hauria cridat que espavile i deixe de compadir-se no se quantes vegades i d’altres m’he sentit plenament identificada i m’ho hauria cridat a mi mateixa. Pur nervi, pura inseguretat, pura indecisió, pur desequilibri. Exasperant i atractiva. Així és i això és […]