El versàtil coreògraf i flexible ballarí belga-marroquí Sidi Larbi Cherkaoui té una capacitat d’assimilació brutal. Elàstic i adaptable com el líder dels Quatre Fantàstics de la Marvel, és també un d’aquells mutants que a les pel·lícules de superherois absorbeix el poder de qui té més a la vora. Sense ni despentinar-se. Així va xuclar les tècniques d’Akram Khan a Zero Degres el 2007, va esdevenir monjo shaolín a Sutra el 2008 i va posar de flamenc delicadíssim a Dunes al costat de María Pagés, tan adaptable com la sorra al ritme del vent, així que es pot dir ben bé que és la millor encarnació d’aquell “to be water, my friend” que deia Bruce Lee (no és estrany que Larbi l’admirés d’adolescent).
Format a Bèlgica a finals dels anys noranta al voltant dels Ballets C de la B d’Alain Platel i de la companyia Rosas d’Anne Teresa de Keersmaeker, en els darrers anys se’ns ha mostrat com un ballarí físicament virtuós, com un coreògraf comodí, mínim comú denominador de molt del que li agrada d’arreu, fins i tot com un delicat i suggerent dibuixant a Dunes, i sobretot com un artista molt complet, que inclou sovint la veu humana en els seus muntatges (és el cas de Puz/zle també), tant la d’arrel tradicional-popular com la sibaríticament culta d’un contratenor. En realitat, la veu és una metàfora: li agraden les textures humanes, tant com és igualment evident que gaudeix les qualitats del moviment o els gestos dels diferents cossos. És per això que pot ser espectacular (a vegades hi ha qui el troba estetitzant i tot, de bonic que pot arribar a ensenyar-se), però és també per tot això que aspira a molt més, a representar una actitud humana que és un punt de trobada heterodox i no una ortodoxa confrontació entre diferències.
Puz/zle parla d’això. Un podia pensar que el puzle que Larbi construiria seria una suma fragmentada i més o menys ben conjuntada de llenguatges, però, en canvi, aquest cop, s’ha buscat intèrprets siamesos, una colla de clònics que com ell absorbeixen les característiques de l’entorn com una esponja l’aigua i un mirall les imatges. Puz/zle, amb el moviment i amb l’escenografia mòbil, aposta per la mal·leabilitat en lloc de la rigidesa, pel punt de cruïlla que pot representar una frontera en lloc del tancament, per ser pont en lloc de barrera, per ajuntar-se al temple o la plaça en lloc d’aixecar cap mur de les lamentacions o el de la vergonya a Cisjordània. L’espectacle és llarg, el coreògraf es pren el seu temps. Es com si es plantegés una mena d’història de la humanitat en marxa. Per això aquí no és espaterrant, però és honest i fins i tot necessari.