Pau Carrió: Macbeth

Hay temas universales que, por muchos años que pasen, continúan teniendo una actualidad más impuesta que querida. Coger cualquier texto de Shakespeare, escrito en el siglo XVII, y trasladarlo al momento contemporáneo no es difícil ya que las palabras y las motivaciones de los personajes pueden convivir en cualquier época.

Esta obra es un ejemplo claro, porqué en toda la historia ha habido miles de guerras y disputas por el poder, asesinatos y conspiraciones para adquirir un estatus deseado, y también aquellas personas cómplices que han planeado o ayudado a conseguir los objetivos marcados. La universalidad de la temática permite moverse en el tiempo sin que pierda valor ninguno de los puntos mencionados.

En esta ocasión, Pau Carrió ha querido situar la acción en un periodo de entre guerras en un marco reciente. Con una estética militar que comparten todos los personajes y que oscurece el escenario para enmarcar una tragedia con todo su peso y consecuencias. Así, se convierte en una maravilla visual, con una puesta en escena arriesgada y potente que funciona. Cada cambio de escenario y la narrativa sonora y de iluminación envuelven de manera sublime el texto.

Siempre es difícil decidir qué texto de la obra queda fuera y, aquí, la selección es acertada, escogiendo aquello estrictamente necesario y obviando aquellos versos que podrían hacer desconectar a la espectadora alargando el espectáculo.

Con un reparto a la altura, si que se encuentran algunas escenas a las cuales les falta cierta dirección para la contención de los personajes que ayudaría a dar solvencia a las palabras y a la disputa dialéctica. En enfrentamiento final entre Macbeth y Macduff, como ejemplo, no acaba de convencer. Es lógico que los personajes estén al límite en todo momento, y bajar la explosión de sus emociones para que se note, pero no sobrepasen la escena es difícil, pero también muy importante.

Proponer una visión más del texto del Bardo es situarse ya en contra de muchas opiniones y mover la ubicación temporal es un reto enorme de cara al público. Pero, ¿qué sería del teatro sin la diversión de remover cualquier texto para hacer accesible a todo tipo de público? La valentía se premia yendo a ver la enésima versión de un texto que la espectadora se sabe de memoria, pero del cual está ávida de ver una nueva propuesta.

Ja ho he dit en més d'una ocasió. No hi ha obra del dramaturg William Shakespeare que em perdi quan es representa als nostres escenaris. Així que "Macbeth" del Teatre Lliure era la gran obra esperada de l'any. Un nou Shakespeare representat pel nostre talent, al Teatre Lliure i adaptat i dirigit per Pau Carrió. L'expectativa, alta. Les ganes de deixar-se portar per les emocions fortes que sempre es desprenen de les obres escrites per l'escriptor anglès, també. Però, i prometo que em sap molt greu aquest però, durant les dues hores i deu minuts, gairebé no vaig entendre res del que vaig veure. He trigat a confessar-ho però ho dic i ho subratllo.

L'obra té molta bona escenografia, els tons negres remarquen els sentiments atàvics del poder i l'ambició maquiavèlica, però el que s'hi explica costa d'entendre i de seguir. També cal dir que hi ha elements escenogràfics que no s'entenen, com ara les fileres de llits, que pugen i baixen del sostre gràcies a un bon mecanisme visual. De ben segur que tenen un significat primordial, perquè apareixen en escenes cabdals però hi ha un moment en què la constància els fa perdre l'efecte i, per consegüent, el sentit.

Sobre el guió, és important assenyalar que hi ha alguns moments afortunats, en què el guió és diàfan i està molt ben representat, com quan Lady Macbeth (representat per Laia Marull) vincla l'opinió de Macbeth (Ernest Villegas); quan Macbeth comet el regicidi i, per continuar, la bogeria que li provoca l'acte. Ara bé, cap dels personatges que representa l'obra aconsegueix commoure, cap dels sentiments que els fan estripar vestidures (en sentit metafòric) arriben a l'espectador, que se sent perdut per entendre i lligar el que escolta. Tampoc no hi ajuda l'aparició de les tres monges, que se suposa que són les que fan creure a Macbeth que es convertirà en rei. Opino que tampoc no s'entenen el que diuen ni el sentiment d'ambició que provoca a Macbeht.

Dit això, no està tot perdut. L'obra és una bona excusa per anar a un dels nostres millors teatres, que sempre és bonic de visitar, que està dirigit per un dels nostres millors actors del país, i per copsar les dificultats de portar un Shakespeare a l'escenari (fins i tot quan tens els millors recursos i actors).

Macbeth aterriza de vez en cuando en nuestra cartelera, ya sea en su formato teatral (clásico o transgresor, como el de Moreno Bernardi) u operístico. Un texto tan inmenso da para muchas visiones, muchas lecturas y alguno que otro ejercicio narrativo o estilístico. La versión de Pau Carrió sorprende sobre todo por su imagen, absolutamente oscura, tenebrosa y siniestra. Una imagen que ya se ha dado en otras ocasiones (de hecho, se trata de una de las obras más oscuras de Shakespeare) pero que aquí se refuerza con la indumentaria militar y religiosa de Sílvia Delagneau, la iluminación impresionista de Raimon Rius o los impactantes elementos escenográficos de Sebastià Brosa. Una maquinaria técnica perfecta para una idea de dirección que se ha llevado a cabo hasta las últimas consecuencias. Pero, aparte del envoltorio, ¿nos llega el mensaje de la pieza? ¿Las interpretaciones están a la altura de un texto tan exigente?

Está claro que Carrió ha querido que este Macbeth tuviera también una lectura política y actual, y es que la ambición desmedida o la locura para conseguir el poder absoluto nos remiten enseguida a unos cuántos Macbeths que corren a día de hoy por este mundo. El grito de “paz y libertad” del final es toda una declaración de intenciones. Por otro lado, Ernest Villegas afronta el difícil rol protagonista –estaba pensado inicialmente para Julio Manrique- y la verdad es que se sale bastante airoso, igual que Laia Marull en el no menos complicado personaje de Lady Macbeth. Quizás es en los secundarios donde veo más descompensación y dónde surgen sorpresas inesperadas. Pienso que una vez más –y no es solo un problema de este montaje- la crispación o el griterío se han impuesto en algún caso por encima de los matices y los pequeños detalles. Errores solventables que, a pesar de todo, no enturbian un conjunto épico y muy interesante.

Pau Carrió retorna a Shakespeare amb l'adaptació i direcció de Macbeth; oferint-nos una versió que pren com a base la interpretació. La imatge, el so, la il·luminació i la posada en escena també tenen molt de protagonisme al llarg de l'espectacle.
D'una escenografia buida, Pau Carrió crea un espai viu. La posada en escena convida l'espectador a jugar amb la imaginació.

Es tracta d'un Macbeth de penombres, on la foscor predomina durant tot el muntatge. Aquesta foscor està present a través de la llum, el vestuari i els elements escenogràfics (taules, cadires, estovalles...), fins i tot en la sang.
Tot i la foscor predominant de l'espectacle, hi ha escenes visualment molt potents, hipnòtiques, molt fotogèniques, fins i tot poètiques.

Pau Carrió situa l'acció en un castell-sanatori durant la I Guerra Mundial.
Per crear els personatges de l'obra, s'ha inspirat en personatges reals com el rei Mac Bethad mac Findlaích (Macbeth) i la seva esposa Gruoch Ingen Boite (Lady Macbeth). També el vestuari de Sílvia Delagneau i la creació del bosc calcinat estan inspirats en referències reals.

La trama principal de l'obra gira a partir de l'assassinat del rei, quan Macbeth i la seva dona Lady Macbeth, comencen a ser conscients del que han fet, i han d'afrontar les conseqüències dels seus actes.
"El que està fet no es pot desfer"

Els principals protagonistes són Macbeth i Lady Macbeth, magníficament interpretats per l'actor Ernest Villegas i l'actriu Laia Marull.
La progressió d'aquests dos personatges és impressionant, sobretot la de l'Ernest Villegas, que fa una evolució i transformació del personatge de Macbeth al llarg de l'obra, realment brutal. Veurem com passa de mostrar-nos l'ambició i la cobdícia al remordiment, de la por al sentiment de culpabilitat, de la falsedat i cinisme a la bogeria.

Pel que fa a la resta de repartiment, tot i que tots ells són grans actors, haig de dir que, alguns d'ells no m'han acabat de convèncer. Ni me'ls he cregut, ni els he vist gaire ficats dins del seu personatge.

No entenc què ha passat amb en Pol López i en Carles Martínez?, dos dels millors actors que tenim a casa nostra, o la Mar Ulldemolins?

És cert que la interpretació és una de les parts més importants d'un muntatge, així i tot, s'ha de dir que estem davant d'un gran espectacle.

A Macbeth gaudireu d'un text brutal, frases extraordinàries, uns monòlegs sensacionals, grans discursos, metàfores, molta simbologia, emoció, fantasia i poesia escènica. De grans escenes com la de l'aparició de les bruixes, el sopar o la hipnòtica coreografia de l'espectre de Fleance que ens interpreta l'actor Marc Soler. Una posada en escena espectacular! Un disseny de llums brutal! Uns efectes sonors i d'ambientació impressionants!

Macbeth és una història fosca, negra, potent. És una història d'ambició, poder i maquinació. De l'ambició quan es barreja amb la por de poder perdre el que tens.

Macbeth parla d'ètica, de la nostra capacitat d'imaginar i de l'autoengany, del desig, de la por d'actuar i la de no actuar, de quins són els límits entre el bé i el mal, i de com podem reaccionar els ésssers humans davant la por.