La cabra, o qui és Sylvia?

La intenció de La cabra, o qui és Sylvia? és bona: la provocació i la incomoditat com a eines de transformació, per obrir aquelles ments més tancades i per veure la vida des d’una perspectiva –lleugerament o radicalment– diferent. I més quan tot plegat s’emmarca dins d’un context del tot quotidià, un matrimoni tradicional, que diu ser d’esquerres, ja d’una certa edat, al qual el més «extravagant» que li ha passat és tenir un fill homosexual.

El text d’Edward Albee, estrenat fa vint anys, té una intenció interessant, sí. Però hi ha un problema de base: el text no provoca debat, i els motius d’aquest fet poden ser diversos. Potser és que el context de recepció ha variat massa, geogràficament i moralment, des dels Estats Units del 2002? Els arguments que han de defensar «l’acusat» no tenen prou força davant d’un aspecte sobre el qual hi ha un consens social ferm. El que s’aconsegueix, com a molt, és qüestionar els límits de l’amor i del desig, i també de l’amistat, però més des de l’empatia que genera la llàstima que des de la racionalitat.

No és fins al final de la funció que es posa a prova l’espectador, quan la dona entra en el joc del marit (sembla que ha estat capaç d’entendre’l) i quan el desig del fill passa a l’acció. Però per arribar-hi, hi ha una hora de premissa força prescindible si el que es volia discutir de veritat, si el debat de fons, era aquest. Per sort, unes interpretacions magnífiques d’Emma Vilarasau i Jordi Bosch, acompanyants per Jordi Martínez i Roger Vilà, salven les mancances actuals d’aquest text dirigit per Iván Morales.

El año 2002 Edward Albee no tenía que demostrar nada a nadie. Había escrito algunos de los textos teatrales más memorables de su época (¿Quién tiene miedo de Virginia Woolf?, Un delicado equilibrio y Tres mujeres altas), lo habían premiado tres veces con el Pulitzer y se había ganado el respecto de críticos, público y compañeros de profesión. Y entonces va y estrena La cabra, un auténtico puñetazo en el estómago que pone patas arriba todo lo que entendemos como moralmente aceptable. Albee tenía 74 años en aquel momento, a pesar de que el texto parezca escrito por un autor novel que no tiene miedo de nada y que quiere escandalizar o provocar a los espectadores. Supongo que esto es lo que distingue a un gran autor, la voluntad de querer provocar cosas nuevas hasta el final de su carrera…

En Cataluña ya tuvimos un interesante montaje de esta obra, el que nos ofreció Josep Maria Pou en el Teatro Romea ahora hace quince años. Lo acompañaron Marta Angelat, Pau Roca y Blai Llopis, y el resultado fue un éxito a todos niveles. Tenía miedo que esta nueva versión apostara por la parte cómica de la pieza, que la tiene, y desvirtuara el drama terrible que corre por debajo como un río subterráneo… y putrefacto. Es decir, tenía miedo que se comercializara un texto que a pesar de su aspecto conservador tiene un puntito de underground. Finalmente me alegra decir que el montaje no ha perdido su parte provocativa y que ha apostado de lo lindo por un trabajo interpretativo en el que la ironía y el sarcasmo aparecen en todas sus formas. Emma Vilarasau i Jordi Bosch apuestan a fondo por el texto y corren con todos los riesgos que esto comporta. Ella asume el despecho, la ironía y la venganza de una forma casi lúdica, mientras que él pasa por diferentes estados… pero manteniendo siempre este tono de persona razonable y sensata que da un contrapunto radical a su personaje. Dos trabajos realmente admirables.

La dirección de Iván Morales creo que ha estado bastante acertada y que ha dado peso a las batallas dialécticas, construyendo en ocasiones un tipo de peleas casi coreográficas. No me ha gustado tanto la escenografía, funcional pero poco creíble, ni tampoco algunas soluciones de iluminación que no he acabado de entender. Sea como fuere, estamos ante un trabajo muy interesante y potencialmente alentador que la Covid no tendría que privar a los espectadores.

Sempre s’agraeix que un teatre privat aposti per una obra incòmoda, especialment, quan es tracta d’un text que, dues dècades després de la seva estrena original, malgrat no haver envellit malament, avui s’ha d’enfrontar a un clima de correcció política que tolera poc l’ambigüitat. La cabra, o Qui és Sylvia? és una història escrita per un geni trapella (Edward Albee) que busca dinamitar principis que mai ens hem qüestionat, remoure els nostres límits morals i plantejar-nos dubtes escandalosament imprevistos. Amb aparença de comèdia negra, la peça amaga, en realitat, un drama truculent capaç de remoure les entranyes de l’espectador més fred.

El seu director, Iván Morales, aposta, de fet, per la interpel·lació directa al públic i, des de la força de la simplicitat, deixar brillar als intèrprets. La química escènica de Jordi Bosch i Emma Vilarasau resulta, en aquesta ocasió, memorable, fascinant, colpidora. El viatge que ens ofereixen esdevé una experiència tan impactant com captivadora. Però, certament, és Vilarasau la reina d’aquesta funció. La ràbia continguda, les explosions de fúria, el dolor, la compassió, la ironia, la llàstima, la incomprensió o l’afecte són només algunes de les tecles amb les quals juga durant aquesta muntanya russa d’emocions de gairebé dues hores. Els acompanya en escena un tendríssim Roger Vilà, en el paper de fill del matrimoni. Vilà, que ja havia demostrat el seu talent com a actor a muntatges com Vespres de la beata verge o La mort i la primavera, continua la seva trajectòria ascendent construint aquí un personatge tan fràgil com tridimensional. Finalment, un efectiu Jordi Martínez, en el paper d’amic del protagonista, completa el magnífic quartet.

La proposta fa riure, fa reflexionar i et sacseja per dins. Parla dels llindars de la tolerància, de la gestió del desig sexual i de la hipocresia d’una societat construïda basant-se en l’aparença. És brutalment preciós veure com es destrueix quasi a temps real el món dels protagonistes a través de la lluita dialèctica però també d’accions físiques explícitament violentes. En definitiva, estem davant d’un espectacle que es gaudeix a molts nivells, que genera plaer i malestar a parts igual, que deixa empremta i que és impossible d’oblidar (una qualitat, per desgràcia, molt escassa actualment).