El barquer

El barquer (The Ferryman) de Jez Butterworth, es va estrenar el 24 d'abril de 2017 en el Royal Court Theatre de Londres.
Un muntatge realment impressionant!

Tot i que es tracta d'una peça de ficció, l'obra parteix d'una història familiar propera; la de l'oncle de l’actriu Laura Donnelly, parella de l’autor.
Donnelly li va explicar a Butterworth la història del seu oncle irlandès, un dels “desapareguts”, exvoluntari de l'IRA que vivia en la seva granja en el contat rural d'Armagh Irlanda del Nord.

Tota l'acció transcorre en un sol dia de finals d’agost de l'any 1981, durant el dia de la collita, enmig del conflicte de l’IRA conegut com els Troubles; un conflicte que, durant trenta anys, va enfrontar els republicans catòlics irlandesos, que volien independitzar-se del Regne Unit i que el seu territori formés part de la República d’Irlanda, amb els protestants unionistes o lleialistes, que volien continuar sent britànics.

Els protagonistes, una família catòlica irlandesa dels anys vuitanta, els interpreten una vintena d'actors i actrius de diferents generacions.
És un muntatge, on cap actor destaca per damunt d'un altre i on tots són peces imprescindibles dins el relat.
Absolutament totes, des de la més jove a la de més edat ho fan genial, amb una naturalitat i credibilitat increïble.
Lua Amat, Bruna Armengol, Roger Casamajor, Oriol Cervera, Imma Colomer, Martí Cordero, Anna Güell, Bruna Luz, Marta Marco, Carles Martínez, Norbert Martínez, Nora Pàmies Ricart, Martí Ribot, Santi Ricart, Mima Riera, Sara Roch, Elena Salvat, Jan Serra, Marc Soler, Max Vilarrasa i Ernest Villegas.
És a través d'aquestes persones que coneixem els fets; Butterworth els utilitza per explicar l’obra.

Julio Manrique és qui dirigeix l'obra i com és habitual en ell, s'ha rodejat d'un bon equip tècnic.
En Lluc Castells ha dissenyat l'espai escènic, en Carles Pedragosa s’encarrega de la direcció musical i de l’espai sonor, de la part tècnica s’encarrega en Damien Bazin i del disseny de llums en Jaume Ventura.

També hi ha música, cançons en directe, i sons i músiques generades pels mateixos intèrprets.
Algunes cançons són tradicionals irlandeses cantades en gaèlic irlandès, una llengua molt antiga que pertany a la branca goidèlica de les llengües celtes, i que habitualment se l'ha considerada la llengua amb la tercera literatura més antiga d'Europa, després del grec i el llatí.

El barquer parla sobre la terra i les arrels.
Parla sobre un territori en conflicte en particular i també de tots els conflictes passats i presents. És una lluita constant entre l'amor i la violència, entre la vida i la mort. Parla de silencis, secrets i complicitats. És la història d'una família que viu al camp i que mira de continuar endavant, mantenint-se allunyada de la violència, les bombes i la política. Aquesta actitud els espectadors no l'entendrem fins al final de l'obra.

El barquer és una de les obres imprescindibles d'aquesta temporada.

Las historias de una comunidad o de un país se tienen que explicar. Las pequeñas, aquellas que quedan enterradas, con las que muestran con más detalle y contexto el devenir de las personas y la sociedad donde se encuentran. El pasado siempre explica el presente y tendría que evitar un posible (mal) futuro.

La obra ubica al público en la Irlanda del Norte e 1981 donde, mientras un grupo de jóvenes presos de la IRA en huelga de hambre reclaman su estatus de presos políticos, la familia de los Carney celebra en su granja el día de la cosecha al mismo tiempo que reciben una noticia que trastornará sus vidas. Será un punto de inflexión, la grieta por donde empezaran a ponerse palabras a algunas realidades escondidas.

Julio Manrique se atreve a llevar este texto lleno de complejidad al escenario creando todo un universo en el comedor de una casa de campo. Lleno de detalles y objetos que conforman parte de la narración de esta historia, la escenografía es el marco ideal para el desarrollo de los personajes que, a través del movimiento en escena, explican la historia cuidadosamente. Y es que el lugar donde pasa la acción también forma parte de todo el entramado.

Una vez más, Manrique aprovecha el lenguaje teatral y audiovisual para estructura de manera impresionante una historia de más de tres horas que se consume sin que la espectadora se dé cuenta, inmersa en el conflicto de los personajes. Eso sí, tiene una pequeña pega y es que ese telón grafiteado que utiliza para añadir matices a la narración, en algunas ocasiones priva a la espectadora de ver todo el cuadro completo dependiendo de donde esté situada en el patio de butacas.

Un reparto excelente, con una química y conexión especial que se transmite al público desde la primera escena. Aunque se podría decir que está encabezado por Roger Casamajor, Mima Riera y Marta Marco, por decir algunos nombres, se trata de un trabajo interpretativo coral que cuenta con la experiencia de personas como Imma Colomer y la novedad de Bruna Armengol o Bruna Luz. Es una maravilla ver las interpretaciones de cada una de las personas que salen al escenario. Cada palabra que intercambian, cada reflexión que hacen o cada movimiento que muestran se siente real y verosímil. No actúan, viven en sus personajes. Y eso, engrandece de manera exponencial la obra y su impacto en el público.

Magnífica producción que demuestra que toda historia, aunque sea compleja, tiene su cabida en el teatro. Es una de las obras imprescindibles de esta temporada.

Julio Manrique nos descubrió a Jez Butterworth con aquella vitalista y testosterónica Jerusalén, que tantas alegrías y premios le reportó. Ahora vuelve al mismo autor para mostrarnos una de sus obras más aplaudidas y premiadas (premios Tony, Olivier, etc.) y para dejar en la cartelera un título que si no fuera por el amparo de un teatro público difícilmente podríamos haber descubierto. Butterworth es un autor que escribe obras ambiciosas y grandilocuentes, un poco al estilo de la dramaturgia clásica americana (Miller ronda por el detrás de sus escritos) pero con aquel espíritu punk y combativo del teatro británico, sobre todo del que deriva de los Angry Young Men y todo el surgimiento del teatro independiente durante los sesenta y setenta.

El barquer, como ya hemos avisado, es una obra monumental: tres horas y cuarto de duración, una veintena de actores en escena, momentos corales de gran complejidad, intérpretes de todas las edades, etc. La temática tampoco se queda atrás, puesto que se atreve a abordar el tema del Ira, las huelgas de hambre de los ochenta, la política autoritaria de Margaret Thatcher… Una trama social y política que se mezcla hábilmente con tramas familiares y costumbristas pero también con toda la tradición irlandesa de las banshees, espíritus femeninos que presagian la muerte de alguien a través de llantos y lamentos. Es decir, las abanderadas de una tragedia que llegará irremediablemente.

Butterworth construye muy bien todo el entramado familiar de los Carney y lo mezcla eficazmente con un tratamiento de thriller que nos hace estar en tensión desde la primera escena. Sabemos, como espectadores, que la familia que vamos conociendo durante todo el primer acto está amenazada. No sabemos demasiado bien de qué manera, ni sabemos del todo el porqué… pero intuimos que una desgracia caerá sobre esta granja del condado de Armagh, en Irlanda del Norte. De forma muy hábil vamos conociendo también los personajes, que tienen entre ellos relaciones peculiares y tensiones personales diversas. No será hasta el final que la tragedia haga su aparición, pero es precisamente aquí donde el autor parece tensar un poco la cuerda y optar por una grandilocuencia que el espectador no se espera… Un final impactante (quizás incluso desbordado) que Manrique sabe rematar muy bien con una imagen poética de primera línea.

Manrique, acostumbrado a obras de gran envergadura (El curiós incident del gos a mitjanit, L’ànec salvatge, La gavina), construye un fresco irlandés muy creíble y cargado de referencias y detalles reveladores. Para que todo resultara verosímil ante los ojos del espectador era imprescindible que la familia tuviera una sintonía actoral desde la escena del almuerzo, y bien es verdad que esto se consigue con creces. El reparto es de los mejores que hemos visto en Barcelona los últimos años, con un espléndido Roger Casamajor al frente. También destaca el trío veterano de la función, con un siempre eficaz Carles Martínez, una Imma Colomer que brilla en su monólogo y una extraordinaria Anna Güell (la profética tía Maggie) que emociona con sus viajes astrales y sus visiones de mundos que ya no existen. Pero tampoco nos podemos olvidar de Mima Riera, de Ernest Villegas, de Marc Soler… y especialmente de las actrices más pequeñas de la función (Bruna Armengol y Bruna Luz, en la función que yo vi), que dan la réplica como auténticas profesionales.

Podemos decir, pues, que El barquer es una obra importantísima en la época de Manrique como director del Lliure, igual que lo fue L’herència la pasada temporada. Quizás se echa de menos el desarrollo de algunos personajes en el texto (creo que la tía Pat o el inglés Tom Kettle merecían más recorrido) o bien un mejor aprovechamiento del escenario para la funcional y a ratos espectacular escenografía de Lluc Castells. Pero sea como sea, esta función será recordada durante varias temporadas y por muchos de los espectadores habituales del Lliure.

En temps del conflicte nord-irlandès, el 1981, un home i una dona que no s'haurien d'haver enamorat s'enamoren. I és així com ho copsa l’espectador des de la primera escena. No s'haurien d'haver enamorat perquè són cunyats, i perquè l'emoció fa trontollar la relació amb totes les altres persones de la família. També els sacseja a ells mateixos.

Com que una obra de tres hores, amb pauses de deu minuts a cada una, és difícil de resumir, us dic quatre motius imprescindibles pels quals s'ha d'anar a veure El barquer.

1. Per veure la interpretació de l'actriu Anna Güell en el paper de tieta Maggie Faraway, que és la que ens ajuda a entendre el passat de cada un dels personatges. És com una narradora, una veu en off que apareix i desapareix, i que et fa arribar a l'ànima totes les històries que explica. Copsar com se l'estimen els petits de la casa és entendre com funcionen les famílies, que necessitin símbols per entendre's i estimar-se.

2. Per entendre com el passat et marca en el futur: la tieta Pat Carney no oblida la mort del seu germà. L'actriu Imma Colomer interpreta amb versemblança una postura fèrria contra els anglesos, a mantenir una posició combativa en el conflicte malgrat que a la família, durant deu anys (des que va desaparèixer el seu nebot), no se n'ha volgut parlar. El dia a dia l'han centrat en les collites i en les tasques quotidines i no en el conflicte, que ha provocat morts com el germà de la tieta Pat Carney, i sobretot el drama més recent: la desaparició de Seamus Carney, pare d'un fill, casat amb una dona que durant 10 anys ha anat pagant l'anell de casats sense saber si era viu o mort.

3. Perquè el moment en què ens assabentem per què l'obra es diu El barquer és màgic. De fet, en el cinema actual hi ha una pel·lícula que opta als Oscars que podria tenir un significat semblant: Sirat. El pas que han de fer les ànimes per descansar, per deixar enrere la vida terrenal. No hi passa tothom. Els mentiders, per exemple, no hi passen. Polititzar-se en un país en què el conflicte marca tant les vides és com menjar el pa de cada dia. Les criatures creixen escoltant històries que han fet mal les persones que s'estimen. Per molt que vulguin allunyar-se'n, hi queden atrapats. La innocència de la infància és un somni.

4. Perquè durant tres hores quedareu atrapats a la cadira esperant la resolució de la trama que dirigeix Julio Manrique. Voldríeu un final feliç, el desitjareu perquè en tres hores haureu estimat aquells personatges. I aquí és l'únic punt en què penso que l'obra no aconsegueix un 10, i per a mi és un 8: l'amor impossible que retrata l'obra no aconsegueix emocionar de manera suficient. Als dos personatges els fa falta més estona sols a l'escenari perquè ens els estimem i vulguem que estiguin junts per sempre. Malgrat això, l'obra és brillant. I hi pensareu durant dies després d'haver-la vist.

Felicitats, Julio Manrique, i felicitats a tots els actors i actrius que la representeu. Teatre en majúscules, que ens fa sentir orgullosos de veure-us damunt de l'escenari.

 

 

Parlar de Jez Butterworth és parlar d’una dramatúrgia expansiva, musculosa, ambiciosa fins a l’excés. Des de Jerusalem fins a The Ferryman, la seva escriptura es caracteritza per una pulsió gairebé novel·lesca: grans repartiments, contextos històrics densos, una mirada èpica sobre la identitat i la terra, i una tendència molt britànica a fondre mitologia rural, violència política i nostàlgia comunitària. Guardonat amb premis prestigiosos al West End i a Broadway, i amb trajectòria consolidada també a Hollywood, Butterworth escriu sense la pressió de l’escassetat: pensa en gran, dura molt i ocupa espai.

La versió de Julio Manrique confirma, una vegada més, la seva capacitat per convertir cada projecte en esdeveniment. El Barquer ha exhaurit localitats i s’ha instal·lat a la sala gran del Teatre Lliure com un nou èxit d’un director que ja ens té acostumats a gestionar grans maquinàries escèniques amb solvència. L’execució és, objectivament, gairebé perfecta. Dinou intèrprets treballant a un nivell altíssim, sota una batuta precisa, articulant una fluïdesa narrativa que en pocs minuts t’endinsa en la història amb naturalitat i valentia. El mecanisme teatral funciona amb una precisió admirable.

I tanmateix…

Un dels problemes recurrents que alguns espectadors podem tenir amb el senyor Butterworth és la seva manca de mirament a l’hora de contextualitzar i condensar. Allò que podria haver estat explicat en setanta o vuitanta minuts es desplega aquí durant més de tres hores. Hi ha qui hi veurà densitat; jo hi veig dilació. És legítim: un autor amb reconeixement internacional no ha de pensar en pressupostos ni en la paciència aliena. De la mateixa manera que un director que manega un dels pressupostos de producció/exhibició més alts del país pot permetre’s una estructura monumental com aquesta. Però les preguntes persisteixen: aquesta obra dura el que val? Val el que costa?

Si fem l’exercici d’abstracció que proposa Manrique al programa de mà, El Barquer parla de la terra. De la violència, la discòrdia, la destrucció. Parla de comunitat i de memòria. Però ho fa des d’un context que avui ens queda geogràfica i històricament força llunyà: l’Irlanda rural travessada pel conflicte de l’IRA. Una realitat que, com la nostra ETA, ja forma part d’un passat polític (a priori) superat. La pregunta no és si aquell dolor va existir —és innegable— sinó com d’imprescindible és revisitar-lo ara, en aquest moment concret, en aquest teatre concret i amb els recursos que això implica.

La funció és plena de números corals, escenes de ball, històries paral·leles, subtrames i referències contextuals que construeixen un fresc social ambiciós. Però aquest desplegament, al meu entendre, acaba generant distància més que no pas immersió. No em resultava proper; no em connectava amb cap de les urgències socials, polítiques, climàtiques que avui ens interpel·len. La sensació, en sortir, era d’haver assistit a una frivolité formal: exquisida en l’execució, monumental en la maquinària, però mancada de necessitat.

I això potser és el més inquietant. Perquè treballar amb dinou intèrprets, amb una producció d’aquesta magnitud, amb una dramatúrgia tan extensa i rica en llenguatges, ha de ser —i es percep— un plaer immens per a l’equip artístic. Però, més enllà del gaudi intern i del públic que celebra els esdeveniments per la seva voluptuositat, què ens aporta avui? Quin impacte emocional real deixa? En el meu cas, cap. Se’m va fer llarga i, en molts trams, pesada.

Les programacions es decideixen amb anys d’antelació, especialment en projectes d’aquesta envergadura. Però, fins i tot situant-nos tres o quatre anys enrere, costa trobar la necessitat d’una obra així a la nostra cartellera pública. Quantes peces sobre la terra, la violència o la identitat existeixen (segurament, encara sense produir) a Catalunya i a l’Estat? Quantes companyies, petites, mitjanes o grans, amb propostes radicalment contemporànies i connectades a les urgències del present, no trepitjaran mai l’escenari del Lliure?

El Barquer és un èxit. Una demostració de força teatral. Una maquinària gairebé impecable. Però entre la perfecció formal i la necessitat artística hi ha una distància. I en aquesta distància, potser, s’hi amaga la qüestió més incòmoda: gran i bell no significa necessari. Perquè estem, malauradament —com a mínim, alguns— en temps de guerra.