Después de tres temporadas seguidas de éxito absoluto con espectáculos tan diferentes como Molt soroll per no res i El Petit Príncep, Àngel Llàcer vuelve a la dirección con la comedia romántica Un cop l’any, protagonizada por dos de los actores de la escena teatral del momento, Mar Ulldemolins i David Verdaguer. El 19 de octubre en el Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Sinopsis

Espectáculo ganador del Premio TB de la temporada 2017-2019 en la categoría de Mejor actor, a David Verdaguer.

En el año 1975, después de pasar la primera noche juntos en un hotel, dos amantes deciden seguir con su relación en secreto: sólo se encontrarán una vez al año, el mismo día, en la misma habitación, mientras el resto de su vida sigue con sus matrimonios e hijos.

Durante el transcurso de los siguientes 25 años tendrán que afrontar la evolución que experimentarán sus respectivos hogares y, al mismo tiempo, adaptarse a los cambios sociales e históricos que también afectarán a sus vidas.

“Un cop l’any” es la adaptación de “Same Time, Next Year”, un espectáculo original de Bernard Slade que triumfó en los años 70 en Broadway popularizado en todo el mundo gracias a la película de mismo título protagonizada por Ellen Burstyn y Alan Alda.

Duración:
105 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Espectáculo ganador del Premio TB de la temporada 2017-2019 en la categoría de Mejor actor, a David Verdaguer.

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 11

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una història d’amor

“Un cop l’any” és l’adaptació d’Hector Claramunt de “Same time, next year”, una comèdia romàntica, escrita per Bernard Slade l’any 1975.

El muntatge original d’aquesta comèdia es va estrenar l’any 1975 a Broadway, i tot i que va estar en cartellera durant més de tres any, la seva popularitat es deu, en gran part, a la versió cinematogràfica “Same time, next year” dirigida per Robert Mulligan que es va estrenar a Hollywood l’any 1978.

“Un cop l’any” narra la intensa relació “intermitent” d’una parella d’amants que, durant més de 25 anys de la seva vida, es troben un cop l’any, la mateixa data en la mateixa habitació d’hotel. Són amants, però al mateix temps estan feliçment casats i estimen a les seves respectives parelles.

Vint-i-cinc anys de relació que van des de l’any 1975 al 2000, repartits en sis escenes, en les quals els veurem evolucionar tan a nivell emocional, com personal; la seva relació de parella i les seves relacions familiars. De la mateixa manera que reviurem moments històrics, culturals i socials d’una època, en país en constant transformació.

La comèdia és un gènere que no m’atrau massa, i el tema de les relacions de parella encara menys, així que vaig triar aquesta proposta principalment pel repartiment, la Mar Ulldemolins i en David Verdaguer , dos grans actors als que admiro moltíssim. Així que, com us podeu imaginar, no les tenia totes. Però, caram !!!...quina sorpresa!!!, “Un cop l’any” ha resultat ser una comèdia divertida, tendra i nostàlgica, d’aquelles que et fan riure i emocionar. Una història d’amor, sincera, honesta i respectuosa on la paraula infidelitat deixa de tenir significat.

La veritat, no m'esperava que m’agradés tant .

Feu-me cas i no us la perdeu !!!

02/09/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

L’evolució de l’amor en el temps

Bernard Slade va escriure "Sametime, next year" l’any 1975 i va ser estrenada el mateix any a Broadway; Hèctor Claramunt ha fet la traducció i adaptació del text resituant l'acció entre els anys 1975 i 2000, referenciant-la a la nostra realitat i traslladant l'acció de Califòrnia a La Rioja.

Un hotel de la Rioja és el lloc on es troben casualment en Josep (David Verdaguer) i la Pilar (Mar Ulldemolins) una nit de l'any 1975, i, esdevenen amants. Tots dos són casats. Ella viu a Santiago de Compostel·la i ell a Barcelona. Tots dos tenen fills. Parlen, qüestionen, i troben una fórmula per mantenir viva la seva relació clandestina. Decideixen trobar-se un cop l'any al mateix hotel i en les mateixes dates.

UN COP L'ANY és una comèdia romàntica de Minoria Absoluta i Cow Theatre dirigida per Àngel Llàcer que confessa que en llegir l'obra per primera vegada, es va emocionar.

El que fa realment interessant aquest text és el retrat de l’evolució dels rols masculins i femenins al llarg del quart de segle compres entre el 1975 i l’any 2000. Ambdós protagonistes hauran de fer front a l’evolució de les seves respectives llars i al mateix temps, adaptar-se als canvis socials i històrics que afecten les seves vides.

La dramatúrgia està dividida en 6 escenes, entre les quals passen de 5 a 7 anys, unes projeccions dels esdeveniments històrics i socials ocorreguts en aquells espais de temps, ens ajuden a ressituar la nova escena. Mentrestant, els actors han canviat vestuari i pentinat i els elements escenogràfics han sigut convenientment substituïts a la vista del públic que observem, com entre ombres, tres persones, van adequant l'escenografia.

La proposta evoluciona des de l'humor i la innocència de la primera escena on tots dos estan sorpresos per la seva infidelitat i se senten culpables, a escenes amb un to molt més dramàtic i amb moments molt emotius.

David Verdaguer i Mar Ulldemolins ens han ofert unes interpretacions versemblants i creïbles i van adequant el to i la gesticulació al moment vital en què tenen lloc les trobades i sempre en concordança amb el rol masculí o femení que en aquell moment representen.

Molt destacable de la proposta és la part audiovisual i musical i l'encert de l'elecció dels referents temporals que es mostren: fets polítics, moviments socials, fets històrics, esdeveniments musicals, notícies de la "premsa rosa, esdeveniments esportius,..... que provoquen més d'una exclamació en la platea.

El muntatge, un producte comercial pensat per atreure molts espectadors, i programat en principi fins a mitjans de febrer, és una autèntica delícia, divertit, emotiu i nostàlgic per tots aquells que, com nosaltres, hem viscut aquella època.

Si voleu llegir la nostra ressenya original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

01/12/2017
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Jo repetiria més d’un cop a l’any

El muntatge és una autèntica delícia, divertit, desenfadat, emotiu i amb un humor brillant. L’evolució dels personatges a través dels anys es desenvolupa amb total naturalitat. Podem veure com el pas del temps els canvia a tots dos, allunyant-los i apropant-los a les persones que eren quan es van conèixer. Viuen moments durs, fàcils, divertits, tristos... com qualsevol parella, però concentrat en un cap de setmana intens.

Verdaguer assumeix el rol d’home indecís, acomodat i honest de manera total i absoluta. Ell és en Josep, no hi ha cap dubte, des del primer moment que surt a escena. Com en treballs anteriors, veure aquest actor donar vida a qualsevol personatge és un autèntic plaer. Ulldemolins, per la seva banda, interpreta a una dona alegre, divertida, desenfada amb les seves contradiccions, però amb ganes de menjar-se el món. La seva energia a dalt de l’escenari contagia al públic, provocant que riem i ens emocionem amb el seu personatge. La química existent entre els dos actors fa que ens endinsem en aquesta relació anual, al mateix temps que compartim les seves desavinences i els seus temors.

Cal destacar molt especialment tot el muntatge audiovisual i musical, perquè se’ns dubte és una de les joies que es podran veure aquesta temporada al teatre català. Hi ha una total precisió i encert en l’elecció dels anys de reunió i els referents històrics que s’hi reflecteixen. Notícies històriques, moviments socials, polítics, musicals... que provoquen empatia i un somriure a tot espectador, tingui l’edat que tingui.

L’únic detall que no acaba de fer rodona la producció és el final. No tant en el fet, sinó en la forma (i no vull fer spoilers). Després d’una obra amb un to divertit i desenfadat, encara que també amb moments tensos i de tristor, l’apunt final és un pèl massa dramàtic que no acaba d’entonar amb la resta de l’espectacle. Tot i així, és un detall minso que no canviaria gens les meves ganes de tornar a veure l’espectacle.

27/11/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Producto generacional y nostálgico

El año 1978, el director Robert Mulligan ya llevó al cine esta obra de teatro de Bernard Slade. Así es como descubrí, años más tarde, una historia que mezcla comedia, romanticismo y nostalgia. Su principal encanto es que parte de una premisa original -una pareja de adúlteros decide encontrarse sólo una vez al año hasta el final de sus vidas- para acabar explicando la historia de los protagonistas y también la de las tres últimas décadas del país. En la versión americana se empezaba por el 1951 y el periodo escogido comprendía momentos como la llegada a la luna o la guerra de Vietnam. Aquí, en cambio, el traductor y adaptador Hèctor Claramunt ha elegido sabiamente el periodo de la transición, empezando por el 1976 y alargando la relación hasta el cambio de milenio. Un periodo que nos permite recordar personajes y hechos destacados, como por ejemplo las primeras elecciones democráticas, el golpe de estado, el Mundial de fútbol, la Movida madrileña, el regreso de Tarradellas, los Juegos Olímpicos de Barcelona, etc. Se trata sólo del marco, pero un marco bastante importante cómo para que varias generaciones de espectadores se identifiquen con unos tiempos ya pasados que, en algunos casos, recuerdan con nostalgia.

Aparte del envoltorio histórico, el texto destaca por cómo se explica la historia romántica, que involucra a terceros y que deriva hacia momentos muy tiernos y también de muy dramáticos. Àngel Llàcer ha sabido llevar el relato con precisión y buen sentido del ritmo. A pesar de que empieza con una escena un poco sobreactuada y no saca suficiente partido del decorado -25 años dan por muchos detalles escenográficos-, la pieza funciona y convence. David Verdaguer y Mar Ulldemolins aportan todo el carisma posible y consiguen momentos tan divertidos como el del parto o el de la llamada telefónica. Evidentemente, estamos ante un producto comercial pensado para atraer a miles espectadores… y visto el resultado creo que no van desencaminados.

21/11/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Nostalgia y amor realista

Estamos tan acostumbrados a que las historias de amor estén explicadas desde la comedia frívola o la idealización romántica que, cuando nos presentan una propuesta mínimamente realista, la sorpresa resulta el doble de gratificante. Un cop l’any es un espectáculo ambicioso, puesto que nos cuenta una relación sentimental a lo largo de tres décadas, pero con la capacidad de resolverlo con agilidad, inteligencia y muy buen gusto por los pequeños detalles. Àngel Llàcer vuelve a demostrar su gran sensibilidad como director y llena de corazón y alma la habitación de un hotel donde sus protagonistas comparten sexo, conflictos, amor y otras complicidades. Es muy interesante ver cómo la obra evoluciona desde el humor ligero de la primera escena hacia un tono mucho más profundo, logrando momentos de un dramatismo verdaderamente emotivo. En este sentido, David Verdaguer y Mar Ulldemolins tienen el mérito de conseguir enamorar el espectador gracias a su credibilidad y carisma como intérpretes. El contexto histórico, lleno de referencias nostálgicas de los años 70, 80 y 90, son un añadido simpático y agradable en este montaje que consigue transmitir, en general, grandes dosis de buen humor y vitalidad. El único reproche que le podríamos hacer, en realidad, es que se trata de un tipo de historia que, quizás, ha quedado ya un poco anticuada. Afortunadamente, la adaptación (en tiempo y espacio) está tan cuidada que, en cierto modo, compensa unas formas y un contenido que, en el teatro actual, ya no se estilan tanto.

21/11/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Un cop l’any

Bernard Slade vas escriure Same time, next year el 1978 i va estrenar-se el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn (que repetiria en la versió cinematogràfica al costat d'Alan Alda) i Charles Grodin. Dos amants es troben un dia a l'any al mateix hotel des de 1951 fins el 1975. Llàcer trasllada l'acció de Califòrnia a La Rioja i de mitjan segle XX a finals del mateix segle.

Sovint es denosta el teatre comercial (entès com a teatre popular, per a tots els públics, o per a tots els tipus de públic) en nom d'una suposada intel·lectualitat que no fa si no confondre's amb allò que fa referència a l'essència de l'experiència teatral, és a dir, dur la vida a l'escenari, emocionar i transformar, si es pot, el públic. Un cop l'any cal circumscriure-la en aquesta categoria de teatre popular que posa els seus esforços a divertir els espectadors, que no és poc, i que, per tant, prova per tots els mitjans de no avorrir.

El problema de l'obra és que en l'afany de divertir acaba apostant per acudits gastats que, malgrat tot, asseguren el tret amb el públic menys acostumat a d'altres registres. Per als que pensem que el teatre ha de ser inesperat, el poc risc per a assolir ojectius tan legítims i necessaris com els que hem comentat més amunt acaba essent un llast insalvable.

La feina de David Verdaguer i Mar Ulldemolins és poc matissada, potser fruit d'una direcció d'actors no prou destil·lada, i acaba donant com a resultat interpretacions exagerades que semblen remetre a un teatre antiquat que es regeix per fòrmules poc el·laborades.

12/11/2017
Hebert Parodi

Els millors capítols de les sèries acostumen a ser els pilots. Si no funcionen, difícilment el que vingui després serà millor. A UN COP L’ANY és al revés. L’inici és tan fluix, que si fos TV, hagués canviat de canal als 10 minuts per no seguir perdent el temps amb un protagonista sobreactuat –quant de mal ha fet el personatge prototípic de Woody Allen- i una protagonista que sembla de decoració.
I hagués estat un error. La proposta millora, amb tendresa, humor i un xic de drama (el millor fragment, per mi).
Una parella de casats té una aventura de cap setmana i decideixen repetir-la cada any. Veiem el passar de les dècades, es juga amb la nostàlgia (si bé no se li treu tot el suc possible) i , especialment, l’evolució ‘aquesta peculiar relació i personatges durant dècades.
L’escenografia és senzilleta i massa estàtica (sí, els hotels no canvien cada any, però…), millor aconseguit el vestuari i no tant les perruques.
Si bé la direcció ha optat per interpretacions força lineals en la banda alta de l’exageració, el cert és que omplen de calidesa aquella freda habitació, milloren a cada trobada, funciona molt bé alguna escena còmica de ritme frenètic, i quan toca drama, està ben tractat.

18/02/2018
Maria Casas

Entretinguda i ben feta.

30/01/2018
Jordi

Mireu, no…. Que Àngel Llàcer es quedi amb ellà a Antena3 fent els seus xous televisius i que descansi una temporada de dirigir teatre. Quin cansament tirar de noms coneguts x fer funcionar espectacles. I si triem bons espectacles que funcionin sense noms? Massa feina, no? La meva puntuació 4/10.

13/12/2017
Rosa

La disfruté mucho. Agradezco la adaptación española que la acerca mucho más a nosotros.

17/11/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una historia sencilla: una pareja despierta en una habitación de hotel después de una noche de pasión habiendo sido infieles a sus respectivas parejas. Los amantes deciden reunirse cada año, el mismo día, en la misma habitación para seguir con la relación para luego volver a sus vidas con sus respectivas parejas.
Tengo que reconocer que en los primeros 20 minutos de obra he pensado “la típica comedia coñazo”, pero poco a poco según iba avanzando la trama la cosa ha mejorado. Y mucho! Los personajes evolucionan (sobretodo ella), las conversaciones son más maduras, las vidas de los protagonistas se encrudecen… y al final he salido encantado del teatro con un buen sabor de boca y comprobando que no todo es lo que parece.
Bravo para el equipo de caracterización. Genial ver el paso del tiempo (y de estilo) de los protagonistas

14/11/2017

Deja tu opinión

‘Un cop l’any’, tres dècades d’amor

L’actor i director Àngel Llàcer, després del recent èxit de muntatges com Molt soroll per no res o El petit príncep, torna a dirigir per oferir-nos una comèdia romàntica sobre […]

20 noviembre 2017