Arma de construcción masiva

Després de l'èxit rotund de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, la jove companyia José y sus Hermanas torna al Tantarantana per reafirmar-se amb el seu estil artístic que ja els caracteritza, i el seu teatre compromès i crític amb l'actualitat; qüestionar allò que ens rodeja i que tot i ser injust ho hem acceptat perquè ens resulta més còmode.

El títol de l'obra defineix perfectament el sistema educatiu contemporani, una arma de construcció massiva que produeix estudiants: passar la quantitat més gran de teoria possible per un embut mentre escoltem (i ens ho creiem tot) asseguts en una cadira. Però què és essencial aprendre i que no ho és?

Actualment, les formacions acadèmiques reglades són la necessitat d'obtenir una nota per poder passar una selecció, obtenint un altre nota, per obtenir-ne un altre, que aquesta ens portarà a obtenir un sou més elevat i etcètera, etcètera...: obtenir números per tenir més números. L'obra no se centra en com s'educa principalment, sinó en les conseqüències d'aquesta educació: els valors que en desprèn, element que resulta molt més interessant, original i provocador.

Com a estudiant de segon de batxillerat, m'he sentit molt identificat amb el que s'explica. I te n'adones de tot allò que l'educació obvia, una educació que tot ho vol racionalitzar i on els valors humans passen a segon terme. Una educació on no hi ha temps per mirar el que ens envolta, on els exàmens i les notes són l'essencial, passi el que passi, una educació deshumanitzada amb el nostre dia a dia i que evita els compromisos de les relacions humanes. Estudiem les vides dels altres però potser de les nostres no en sabem tant com pensem. Posem notes a continguts d'un currículum o al coneixement? Fins a quin punt estudiem per obligació o per enriquir-nos?

Els espectacles de José y sus hermanas tenen la capacitat de generar als caps dels espectadors una metralladora de preguntes sense respostes clares, i és això el que els fa únics i els dota d’aquesta sensibilitat.

Sílvia Ferrando, directora de l’espectacle, torna a assumir el repte d’estar al capdavant d’aquesta companyia creant un espectacle que oscil·la entre el teatre "documental" i la performance i que permet que l’espectador tingui sempre molt a preguntar-se.

Arma de construcción masiva és el teatre que volem veure, que arrenca els vestits que decoren a la societat i ens mostren altres perspectives sobre la quotidianitat amb la sinceritat per davant (tot i que també hi ha lloc per a la mentida).

 

           “La educación puede ser algo más que un cenicero el día del padre.”

Arma de Construcción Masiva ens planteja com està estructurat el sistema de l’educació des dels seus diferents pilars. Una crítica contundent de la nostra història, dels pocs canvis que han esdevingut, de les poques ganes de reaccionar envers aquest món.

Un obra que tindria molt més potencial si sortís fora dels teatres i agafes com escenari el carrer, el lloc perfecte per criticar la pèrdua dels sentits dels camins: un lloc de trobada i de compartir, no simples carreteres. Perquè portar-ho en un teatre, asseguts? Contradient-nos. Fa por sortir al carrer? Crec que és una obra on la interacció amb el públic és molt important, interpel·lar-lo, posar-lo en compromís amb els seus ideals, i que millor que a cinc centímetres seu.

Al començament ens planteja un concepte molt interessant, però poc explotat des del meu punt de vista: “hi ha coses que seran veritat i d’altres mentides”. Deixar amb el dubte a l’espectador, molt bona. Potser portar les coses més a l’extrem, jugar més amb el concepte de fake new, marxes indiferent de la veritat i la mentida (en relació a l’espectacle, només et quedes amb les paraules del principi. Que ja fan la seva funció, però és un element molt divertit per jugar amb l’espectador), quan crec que la reflexió que hi ha darrere és molt interessant: qüestionar-te si t’has de creure tot el que et diuen, tot el coneixement que t’arriba.

Un text que és queixa, fins a rosar en alguns moments el discurs d’un míting polític, potser per la falta d'història entre els diferents personatges dalt de l’escenari, o pel tipus de monòleg. Tanmateix potser podríem haver ambientat coses des de la perspectiva de la solució: “Professor, que et sembla si al pròxim examen abans de saber la teva nota cadascú avalua el seu examen?”. Però no oblidar que ens diu veritats com un temple, i les ganes d’agafar el mòbil quan surts són nul·les. (I d’anar classe també).

Un treball bo per part de les sis persones que agafen el debat, i tot i que elles no  tenen cap culpa, al contrari, ens trobem, amb sis persones de classe més o menys ben estan; sis punts de vista molt similars. Falta contrast, diferents perspectives. Potser m’agradaria veure el punt d’una persona que mai ha pogut accedir a la típica estructura d’educació, sigui per la raó que sigui, per l'estructura familiar, la cultura, perquè ha obtingut una educació “alternativa”...

Crec que és molt interessant que es portin aquests temes a escena. José y sus hermanas és una companyia amb els ulls oberts, i molt crítics; que després de l’obra van aconseguir que sortís amb ganes de veure més coses seves. Cal destacar que hi ha moments molt ben reeixits com quan se’ns mostra el cos de la noia, aquella escena té tanta força sense l’ús de cap paraula, un inici molt potent (la part de les cadires)... Potser em queixo perquè veig una companyia amb un gran potencial.

Está claro que el estilo del grupo José y sushermanas ha quedado muy definido en su segundo espectáculo. Si con Los bancos regalan sandwicheras y chorizos nos mostraban los efectos indirectos que todavía tenía el franquismo en las nuevas generaciones, ahora hacen un análisis de la educación en España y de todas las consecuencias que esto tiene en nuestro comportamiento individual y en las actitudes generalistas del país. Se trata de una misión complicada, de tortuosos caminos y conclusiones contradictorias. A la hora de tratar el tema se siguen utilizando los recursos habituales del grupo, que van desde el testimonio directo a las acciones performáticas, pasando por momentos musicales, disertaciones filosóficas o grabaciones reales. Todo junto funciona como un todo unitario que aguanta contenidos muy diversos, aunque también hay que admitir que esta diversidad distrae en ocasiones del camino principal y acaba confundiendo al espectador.

Sea como fuere, esta Arma de construcción masiva plantea tesis y dudas que pocas veces vemos en un escenario. Se trata de un retrato bastante acertado de una parte de la juventud actual, con sus preocupaciones y sus miedos. Quizás faltan visiones más diversas para tener un dibujo más amplio, pero no podemos negar que detrás del montaje hay un intento que va más allá del de crear solo un espectáculo. Esperamos que el grupo siga cuestionándose todo lo que se le pone por delante. Será curioso ver como mantienen con el tiempo sus tesis y, quizás, como cambian otras. Está claro que estamos ante un teatro generacional, absolutamente necesario y combativo.

La companyia José y sus hermanas torna a escena amb un nou muntatge quan encara no han deixat de girar amb el seu primer i exitós espectacle, Los bancos regalan sandwicheras y chorizos. Cal dir que les espectatives creades eren altes, però amb aquest nou projecte han aconseguit demostrar que la qualitat anava (i, pel que sembla, anirà) molt més enllà del seu primer muntatge.

En aquesta ocasió, la companyia ens fa reflexionar sobre l'educació a l'Espanya actual, hereva del franquisme, i ho fa buscant la reflexió en l'espectador, alhora que no pretenen adoctrinar-lo o mostrar-li quines haurien de ser les seves pròpies conclusions. En aquest sentit, es mostren diferents enfocaments buscant una visió més àmplia del tema, tot estructurant una dramaturgia plena de frescor. Potser, arribat algun moment, es pot arribar a sentir que s'estan llençant molts temes i que aquest poden fer que es perdin entre si o que no s'arribi a aprofundir en allò plantejat, però considero que això no esdevé un problema per a l'espectacle ja que s''aconsegueix una bona dissecció al voltant de l'educació a Espanya més enllà dels tòpics i de les visions merament superficials. A més, s'aconsegueix plasmar-ho de forma dinàmica gràcies a una bona direcció de Sílvia Ferrando que, juntament amb la seva dramaturgia, crea unes escenes realment suggerents, tant de forma com de contingut, gràcies també a uns actors que saben com portar la funció a bon port.

Així doncs, es tracta d'una bona proposta reflexiva que resulta tan entretinguda com atractiva i que subratlla el fet que ens trobem davant d'una companyia que val molt la pena seguir d'aprop.

Teníem intenció de veure aquesta proposta en el festival TNT 2018 on va tenir lloc l'estrena, però per qüestió de temps no va poder ser i hem esperat fins ara per poder veure-la als Baixos 22 del Tantarantana.

El col·lectiu José y sus hermanas va "desembarcar" en el món teatral amb una proposta que va ser un gran èxit, obtenint els premis de la crítica 2017 en dues categories, Revelació i Premi de la Crítica Jove, amb "Los bancos regalan sandwicheras y chorizos". Ara tornen als escenaris amb ARMA DE CONSTRUCCION MASIVA amb un discurs totalment diferent però igual de contundent.

Una proposta on ens parlen dels efectes de l'educació que s'ha impartit i encara s'imparteix a les nostres escoles. Un treball basat en les improvisacions i les experiències personals dels sis membres de la companyia que es caracteritza per una gran frescor interpretativa i una gran agilitat en les exposicions.

I ens parlen també de l'educació que s'imparteix dins de les famílies que sovint no concorden amb la rebuda a l'escola.

La posada en escena s'inicia amb la col·locació dalt l'escenari de 72 cadiretes d'escola, d’aquelles on quasi no hi entra el cul d’un adult,  que van distribuint ordenadament en 8 fileres mentre a la pantalla i amb veus en off anem escoltant el que sembla un treball de preparació o un “brainstorming” on els integrants de la companyia i alguns dels seus familiars, van explicant, comentant i intercanviant opinions sobre temes relacionats amb l’educació rebuda.

Unes cadiretes que simbòlicament equiparen l'educació a la rigidesa requerida per poder seure bé en aquestes cadiretes, on els infants passen moltes hores del dia escoltant allò que els adults els hi volen explicar, que no coincideix necessàriament amb allò que voldrien escoltar.

Els sis intèrprets Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera ens han regalat unes interpretacions plenes de moments màgics on cadascú d'ells tenen la seva intervenció en solitari explicant la seva particular experiència, que no sabem si és real o no. Al llarg de la proposta es va desdibuixant la separació entre ficció i realitat, entre actor que interpreta i la persona. Uns actors que no creen personatges i que utilitzen multiciplitat de disciplines en les seves interpretacions performatives.

I cadascú ho fa a la seva manera, bé explicant el seu arbre genealògic marcat per les morts accidentals, bé patinant a cegues entre copes amb pal d'hoquei a la mà, bé ballant fins a l'extenuació simbolitzant la desinhibició, bé amb acompanyament musical, .... experiències pessimistes, experiències optimistes, experiències compartides, ....

ARMA DE CONSTRUCCIÓN MASIVA és una proposta on ens hem tornat a trobar amb un grup d'actors que destil·len honestedat i un alt grau d'implicació sociopolítica. Magníficament dirigits, aconsegueixen aglutinar de forma totalment intel·ligible les sis històries donant-li total coherència.

Les interpretacions, la música i la posada en escena, senzillament magnifiques.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Arma de Construcción Masiva és la segona proposta de la companyia Jose y sus Hermanas (amb alguns canvis al repartiment) que es reafirma en un estil propi i es consolida com a companyia, jove, emergent i que cal seguir de ben a prop.

Aquesta vegada, Sílvia Ferrando, desdibuixa encara més la fina línia entre realitat i ficció, entre actor i personatge i posa en alerta al públic davant la incomoditat de no saber mai si allò que s’explica és cert o no. Una aposta encertada i adequada en els temps que estem vivint però que no acaba de brillar, ja que, en el fons, si són veritat o no les històries privades i familiars que ens expliquen, és força irrellevant.

El tema, en canvi, sí que està jugat a fons. L’educació, el sistema educatiu i per extensió com funciona (o volen que funcioni) Espanya explicada per un grup de gent jove té força. La cadira com a element central de l’espectacle que convida i condemna a la passivitat prematura és interessant. L’escenografia plena de cadires infantils és simple i eficaç. A més a més és capaç d‘evolucionar amb petites variacions que acompanyen i complementen les diferents escenes.

Els elements postdramàtics amb què està construïda l’obra ens arriben com una esquitxada d’aquella onada de teatre flamenc que fa uns anys va canviar manera de fer, veure i entendre el teatre. L’ús de les múltiples disciplines a l’escenari (dansa, vídeo, música…) sumades a unes interpretacions performatives (sense crear personatge) servits en una bateria d’escenes que comencen i acaben de manera abrupta on sembla que tot sigui aleatori i simultani però que alhora està lligat (i ben lligat) al tema proposat. És una maquinària dramatúrgica molt complexa que els actors dominen a la perfecció.

L’únic però que li trobo a la proposta és el fet de centrar-se (o no) en la vida dels actors. S’entén la metàfora i funciona fantàsticament per aprofundir en el tema, per altra banda, el fet que siguin sis actors i sis històries ho fa massa previsible en una peça de formes tan vives, energètiques i desenfadades.

Jose y sus hermanas ja són garantia de bon teatre. Així que no m’ho pensaria i, malgrat algunes mancances que puguin tenir, aniria a veure aquesta, l’anterior (si la tornen a fer) i la següent!

Después del éxito inesperado de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, el grupo de talentosos jóvenes que forman José y sus hermanas vuelven a la carga con una nueva e interesante creación colectiva. Con la educación como eje central de sus reflexiones, la compañía analiza desde varios puntos de vista todos los condicionantes que, desde la familia, la escuela, la sociedad y la cultura, nos forman como personas dentro de un sistema preestablecido. En general, el espectáculo está repleto de ideas críticas, sugerentes, refrescantes y que dan pie a estimulantes debates una vez acabada la función. El problema, quizás, es que este exceso de temáticas abiertas pueden llegar a saturar al espectador que no será capaz de digerir todas las propuestas que se van poniendo sobre la mesa. Sin embargo, Arma de construcción masiva vuelve a ser magnífico ejercicio de implicación sociopolítica y de honestidad narrativa que demuestra el gran potencial artístico de esta nueva generación.

La dirección y dramaturgia de Sílvia Ferrando tiene la habilidad de cohesionar los diferentes discursos y pequeñas historias de manera coherente, a pesar de que el ritmo desigual tendría que acabar de pulirse. Otro de los aciertos (y ya marca de la casa) es la mezcla de realidad y ficción a la hora de transmitir el relato; un recurso inteligente que recuerda al público que debe mantenerse despierto y con mirada crítica ante toda la información que recibe, especialmente, en época de posverdad y fake news. Finalmente, también podemos destacar un eficiente uso de la música, las canciones y las sillas como elemento escenográfico, además del gran carisma y la naturalidad con la que los intérpretes exponen sus tan personales historias.

La joven compañía José y sus hermanas vuelve a demostrar con su segunda obra que tienen mucho que decir, y que además, saben cómo hacerlo.

En Arma de Construcción Masiva se dedican a diseccionar la educación en el estado español. Pero más allá de la rigidez del sistema educativo, representado por múltiples sillas infantiles en el escenario, también destripan la institución social más arraigada, la familia.

A través de distintos recursos como la voz en off, el discurso directo, la música, las proyecciones y un uso reducido del cuerpo, los intérpretes comparten sus historias personales, sean reales o ficticias, eso nunca lo sabremos, para hablarnos de todo aquello que nos educa desde pequeños y nos forma como individuos.

Si la realidad es algo que construimos nosotros, ¿por qué centrar todos los esfuerzos educativos en la capacidad de adaptarnos a ella en lugar de dar los recursos necesarios para poder construir nuestra propia realidad? ¿Por qué asimilar de conceptos de forma mecánica solamente porque así nos los hayan contado? ¿Cómo ubicarnos en esta sociedad para desarrollarnos como individuos conscientes?

El resultado es una pieza potente, gamberra y muy comprometida que invita a cuestionarse lo establecido. Una obra que difícilmente nos dejará indiferentes de la mano de una compañía que sin duda merece la pena seguir de cerca.