Àngels a Amèrica

ÀNGELS A AMÈRICA: 1. S'ACOSTA EL MIL.LENNI

Encara tenim fresc en el record, aquesta primera part de la peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner, que va ser l’espectacle que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya el 12 de novembre de l’any 1996, i que a nosaltres ens va impactar moltíssim. La segona part no va poder ser realitzada per motius merament polítics que van portar a la destitució de Josep Maria Flotats al capdavant del TNC.

Enguany, amb motiu dels 25 anys de la publicació del text, el Teatre Lliure ha programat aquesta peça magistral sota la direcció de David Selvas  amb Pere Arquillué, Vicky Peña, Oscar Rabadan i la Kompanyia Lliure.

A mitjans dels anys 80 els ciutadans nord-americans vivien en un constant estat de negació sexual i a l'obra els veiem reflectits en Roy M. Cohn (Pere Arquillué), un influent advocat que nega la seva homosexualitat afirmant que és un hetero que de vegades, té relacions amb homes, i d'altra banda en Joe Pitt (Eduardo Lloveras) que no vol assumir la seva condició sexual contrària a la seva religió.

En l'extrem oposat dos personatges que reconeixen obertament la seva condició sexual, Prior Walter (extraordinari Joan Amargós) i el seu company Louis Ironson (Joan Solé), mantenen una relació de parella que queda profundament afectada quan Louis no pot afrontar el patiment i la degradació de Prior, la persona que estima, que ha estat declarat malalt terminal de la sida.

Completen el repartiment, una magnifica Julia Truyol en el paper de Harper, la dona de Joe, addicta a les pastilles i que viu en un constat estat d'al·lucinació, Vicky Peña, a la que quasi no podem reconèixer en el moment inicial, caracteritzada de rabí, i que després interpreta a Hannah Pitt la mare de Joe,  que arriba a Manhattan disposada a "salvar" al seu fill de la depravació que implica la seva declaració d'homosexualitat. Oscar Rabadan que interpreta diferents papers (metge de Roy o avantpassat de Prior entre d'altres), Claudia Benito que és "l'agent de viatges" de Harper, al fantasma d'Ethel Rosenberg o a un altre dels avantpassats de Prior i Raquel Ferry, l'enfermera de Prior que apareix com un àngel a l'escena final.

Menció a part mereix Quim Avila que interpreta el paper de Belize, un personatge que fa aparèixer el racisme a escena i que segons el nostre punt de vista ha tornat a generar una absurda polèmica al voltant de què l'actor que l'interpretava no es de pell negra. (curiosament amb altres propostes recents, com per exemple OTHELLO de Les Antonietes, ningú va dir ni "mu".). Sembla que alguns sectors de la "cultura" tenen interès en carregar les tintes en tot allò que fa referència a la programació que Lluís Pasqual va dissenyar pel Teatre Lliure. Per nosaltres aquest jove actor, Quim Avila, interpreta magníficament el seu paper de Drag Queen que és infermer professional, i a nosaltres ens importa ben poc el color de la seva pell.

La traducció i adaptació de la peça, d'Albert Arribas, s'ha fet reduint sensiblement la durada original que és d'unes quatre hores cada part. En aquesta versió la durada és d'aproximadament dues hores i 20 minuts cadascuna.

L'escenografia de Max Glaenzel juga amb diferents espais que, en obrir-se, donen pas a les diferents escenes que s'entrecreuen i van construint l'obra, per donar pas a un espai obert quan les portes que separen els espais s'ensorren. Una posada en escena reforçada per imatges de vídeo gravades o transmeses en directe, on els mateixos actors intervenen des de la platea o des del fons de l'escenari.

Àngels a Amèrica és l'obra d'un dramaturg que vol parlar de tot, del poder, de l'amor, del racisme, de la religió, de la malaltia, de la mort, de la justícia, .... i ho fa en un escenari marcat pel triomf polític del conservadorisme més radical. Un escenari que tot i estar situat a mitjans dels anys 80, ens recorda en molts moments la societat actual.

Una obra que barreja situacions reals amb al·lucinacions i els somnis dels personatges i que ha estat, al nostre entendre, magníficament resolta de la mà de David Selvas. Unes bones interpretacions, l'esmentada escenografia, la il·luminació de Mingo Albir, el so de Damien Bazin, la caracterització d'Ignasi Ruiz, el vídeo de Joan Rodon, o el vestuari de Maria Armengol i Clara Peluffo, han contribuït a aixecar una magnífica proposta.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

___________________

ANGELS A AMÈRICA: 2. PERESTROIKA

Hem sortit molt satisfets del Teatre Lliure després de veure i viure la segona part de la peça ÀNGELS A AMÈRICA, una part on les al·lucinacions conviuen amb la realitat dels protagonistes. Una posada en escena sorprenent i encertadíssima amb unes interpretacions magnífiques. Amb un caire molt més simbolista que la primera part, està farcida de moments realment onírics.

Ens trobem davant una escenografia que sembla exactament igual que la que vam deixar ahir, únicament ha canviat el gruix de les volves de neu, i la bandera de la Unió Soviètica, que projectada a la pantalla, presideix l'escenari.

En aquesta segona part, PERESTROIKA, l'epidèmia de sida ha progressat, però sembla intuir-se una petita llum “al final del túnel”. La malaltia fa modificar l'entorn dels que la pateixen, i veiem dibuixats encara més clarament que ahir, els personatges que conformen la diversitat de la societat nord-americana, jueus, mormons, negres, poderosos ... un retrat magnífic. Una recerca d'esperança a través dels somnis i les visions que conviuen amb els arguments polítics.

La malaltia continua marcant les vides de Roy Cohn (brillant Pere Arquillué) i Prior Walter (un convincent Joan Amargós), però evolucionen en sentit contrari. El primer disposa dels diners i les influencies per aconseguir la medicació que, encara en fase experimental, pot frenar la malaltia. Un advocat hipòcrita que manega els fils del poder fins i tot des del llit d’un hospital.

El segon està a casa seva sense cap bri d'esperança i lluitant per aconseguir una mica més de vida. Lluita contra les seves al·lucinacions i no vol assumir el rol de profeta que li hi ha atorgat l'àngel volador, una magnífica Raquel Ferry, que ens ha deixat bocabadats amb la seva interpretació molt propera al circ. Un àngel que qüestiona al mateix Déu i la seva obra.

Destaca amb llum pròpia, i de fet esdevé protagonista quasi absolut d'aquesta segona part, el personatge de Belize, interpretat magistralment per Quim Avila. Una interpretació que ha estat capaç de transmetre la tendresa i la rebel·lia, l'amor i l'odi i el petit punt d’humor que endolceix la cruesa del que estem veient.

Vicky Peña ens ha enamorat amb la seva interpretació de Hannah Pitt, que com diu Prior és "la mare de l'amant del meu examant", sense deixar d'esmentar la seva aparició en el moment inicial d'aquesta segona part, assumint el paper del bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que viu astorat la seva desintegració.

En aquesta segona part pràcticament desapareix d'escena Oscar Rabadan (una llàstima) i l'actriu Claudia Benito es transforma en el personatge d'Ethel Rosenberg esperant la caiguda i mort del seu botxí, en Roy, que fins i tot, en el moment previ a la seva mort, juga amb ella i els seus sentiments.

Harper Pitt (Júlia Truyol) continua buscant el seu lloc en el món després de la ruptura del seu matrimoni. La seva intervenció final quan ha decidit marxar i abandonar un marit que li suplica tornar, es magnifica.

Louis Ironson (Joan Solé) i Joe Pitt (Eduardo Lloveras) han iniciat una relació que no els durà enlloc. Tots dos se senten culpables d’haver abandonat les seves parelles i Louis no pot acceptar que Joe hagi estat el protegit d’un personatge tan menyspreable com Roy. Tots dos intentaran tornar amb les seves parelles, però tots dos han fet tard.

A l'última escena, han passat cinc anys, Roy és mort i Prior sobreviu. Ha caigut el mur de Berlín i queden en l'aire algunes incògnites sobre l'esdevenir polític del món.

Una magnífica proposta que adaptada per Albert Arribas i sota la direcció arriscada de David Selvas ens ha agradat molt poder veure. Complementant la informació de l'entrada de la primera part, ens agradaria comentar la participació de Pere Faura en la coreografia i de Pere Jou en la direcció de cant.

La versió del National Theatre, d'aquesta segona part que vàrem poder veure el novembre del 2017 als cinemes Yelmo, ens va agradar moltíssim, però creiem sincerament que aquesta versió de David Selvas, no es queda pas enrere i en molts aspectes la supera.

Felicitats a tots per la feina feta i llarga vida teatral a tots i cadascun dels integrants de La Kompanyia.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

 

Me ha costado empezar a escribir sobre Àngels a Amèrica, entré dentro de un mundo del cual me está costando salir. Y es que la Kompanyia Lliure tiene un talento y una presencia escénica que atrapa.

Se nos presenta uno de los textos más emblemáticos y apasionantes del siglo XX de forma innovadora, fresca y muy atrevida de la mano de David Selvas en formado díptico.

Todo el conjunto forma una catarsis teatral de lujo, cuatro horas intensas de gozo escénico. Esto, si puedes ver las dos partes seguidas, pero en mi caso fueron separadas y sentí lo siguiente.

La primera parte es una presentación de la situación y de los personajes. Una historia cruda, fría y dura que te llega a transmitir verdadero miedo por la intensidad de los hechos que se están narrando, favorecido por el uso de los recursos escenográficos utilizados magistralmente, como el audiovisual, los humos y la iluminación.

No negaré que esta primera parte de S’acosta el mil·leni me dejó con mal sabor de boca por el nudo en el estómago que me creó, cosa que me apasiona haber llegado a sentir gracias al teatro. Y es que conectas tanto con la situación de los personajes que lo pasas tú mal sintiendo su dolor. Así, con la intriga de resolver este nudo y ver el desenlace, deseaba ver el Perestroika, y fue la guinda del pastel de este fascinante montaje.

Perestroika, la segunda parte, es la catarsis. Viajamos al cielo, a la cabeza de Prior, bailamos Queen, volamos con los ángeles y sufrimos de primera mano la catástrofe del Sida. Àngels a Amèrica es un texto digno de degustar, se tiene que vivir, y esta apuesta del Teatre Lliure es excepcional. Los monólogos finales que hacen Júlia Truyol y Joan Amargós son bellísimos y unos de los momentos que más he disfrutado dentro de un teatro, y es esto, como dice Prior «El món només pot anar cap endevant», y espero que esta Kompanyia nos siga fascinando dentro o fuera del Lliure.

¡Léela también en mi Grito Pelao!

Àngels a Amèrica com a profecia, o com a sortilegi, o com a visió. Hi ha textos que tenen la capacitat de quedar-se arraulits dins el repertori internacional per a reaparèixer, quan cal, en forma de reverberació o de presència amb poder per a donar llum a un moment donat de la història. En aquest cas, el miracle consisteix en la facultat de prefigurar unes circumstàncies que descriuen el nostre present.

David Selvas proposa una posada en escena perspicaç en què l'Amèrica moribunda de Kushner és també el germen de l'ascens del neocapitalisme liderat per Reagan i Thatcher que començava a arrasar els avenços socials assolits les dues dècades anteriors. La SIDA com a epidèmia, com a plaga i com a símptoma del mal.

Els àngels de Selvas proposen una restauració de l'allò hum, a través de l'acceptació de sí mateix i dels seus propis límits, de la pròpia malaltia, de l'acceptació del dolor i del mal, el què permetrà veure els àngels de què parla Kushner. Hi cap la comèdia negra, l'al·lucinació surrealista, l'èpica i la intimitat més fonda.

Grans moments de Pere Arquillué, amb un domini del tempo i de l'art de dir la paraula just quan toca. I bon Joan Amargós, a qui ens agradaria tornar a veure d'aquí a deu anys, amb deu anys més a les espatlles.

Àngels a Amèrica creix, i la Kompanyia diu adéu amb honors de companyia gran i amb l'honor d'haver-se acarat a un dels cims de la dramatúrgia americana contemporània.

Recuperar Àngels a Amèrica después de 22 años, y hacerlo en su totalidad -aunque sea de forma abreviada-, era una deuda pendiente y casi una obligación. El texto de Tony Kushner es una obra descomunal, enorme, una auténtica cumbre de la dramaturgia de finales del siglo XX. En este díptico se hace una radiografía de los Estados Unidos de la era Reagan, tocando temas como el SIDA, las luchas de poder, el ascenso de los yuppies, la mezcla de religiones o la amenaza del conservadurismo más extremo, que en realidad estaba preparando el camino a empresarios como Donald Trump. Un fresco muy conseguido de una época que, en algunos aspectos, se asemeja bastante a la actual…

En Barcelona disfrutamos de un primer acercamiento a este gran díptico, y fue precisamente en la Sala Tallers del TNC, cuando el teatro todavía no estaba a punto para el estreno. Flotats nos brindó la oportunidad de conocer a Kushner, cosa que siempre le agradeceré, y consiguió un reparto que hoy todavía resulta insuperable: Pou, Madaula, Orella, Arquillué, Munt, Carulla, Borràs… Si a esto sumamos la brillante idea escenográfica de convertir el escenario en una réplica del cementerio judío de Praga, podríamos decir que el listón estaba muy alto y el reto del Lliure tenía que competir de entrada con un referente que forma parte de la historia de nuestro teatro. Aún así, se tenía que hacer… y el resultado ha sido más que satisfactorio, a pesar de que se haya visto rodeado por la polémica (actualmente es casi obligado tener polémica para conseguir una cierta notoriedad) y haya tenido algunos pequeños desajustes que ahora paso a desgranar.

Vaya por adelantado que la dirección de David Selvas me parece la más madura y redonda que le he visto hasta el momento. Sabe como dotar de ritmo y nervio una obra dramatúrgicamente muy compleja, consigue resolver muy bien algunas escenas e integra perfectamente las nuevas tecnologías a una propuesta moderna y actual… pero también tengo que decir que ha tenido algunos errores de casting (la mayoría de actores de La Kompanyia Lliure no tienen la edad adecuada por sus personajes) y que a veces abusa del uso de la música y los efectos. La polémica del actor negro la dejaremos aparte, porque creo que ya se ha hablado bastante y todo el mundo ha podido decir la suya..

Pero ya sea con pequeños desajustes, o con alguna injusta comparación con la representación del 1996, el espectáculo funciona y convence. La escenografía es muy interesante, las apariciones del ángel resultan espectaculares y los recursos del teatro brillan en una obra que realmente los necesitaba. Tampoco puedo dejar de mencionar las grandes interpretaciones de Pere Arquillué -ahora en el rol de Roy Cohn- y Vicky Peña; la más que convincente interpretación de Joan Amargós en el exigente papel de Prior Walter, y la esforzada actuación del resto del reparto. Es cierto que a algunos actores los personajes les van un poco grandes, pero hay que decir que se esfuerzan de lo lindo para ir ajustando la medida… cada día algo más. En definitiva, un espectáculo que quizás no ha superado expectativas pero que ha sido muy dignamente representado, sobre todo teniendo en cuenta la complicación y la magnitud del proyecto inicial.

Àngels a Amèrica es una colosal obra escrita por Tony Kushner sobre la epidemia del SIDA en la comunidad gay norteamericana de los años 80. Escrita en dos partes, esta adaptación ha optado por reducir la duración de ambas para hacerla más “digerible”. En cualquier caso, la extensión de la obra permite el desarrollo de unos personajes con unos arcos dramáticos increíbles.

Se trata de una historia coral que presenta diversas líneas argumentales. Partiendo de la relación de dos hombres, uno de los cuales es diagnosticado de SIDA, la obra introduce varias subtramas que posteriormente llegan a cruzarse entre sí. Así, conocemos a un amplio abanico de personajes representado por un elenco de actores que, a pesar de cometer el grave error de invisibilizar a una minoría social representada en la obra, dan vida a unos individuos llenos de matices.

Son los encargados de poner sobre el escenario temas tan universales como la justicia, la religión, la ética, el amor, la culpa, la locura, la lealtad, el racismo y un largo etcétera. Es tan ambiciosa y enorme esta obra que el propio director, David Selvas, la define como “una de las catedrales del teatro contemporáneo”, y creo que no podría definirse mejor.

Más allá de un retrato generacional sobre el SIDA, Àngels a Amèrica es un canto a la voluntad de vivir. Sus personajes luchan por sobrevivir en un mundo donde las normas (ya sean jurídicas, religiosas o amorosas) están en conflicto directo con sus identidades. Por eso, en plena época Reagan, sueñan con la llegada del nuevo milenio y con una sociedad donde estas rígidas paredes caigan, literalmente.

Pero las paredes no solo caen metafóricamente sobre el escenario, también hay un juego constante con la ruptura de la cuarta pared. A través de discursos directos al público, diversos diálogos desde las butacas y la exhibición constante de los camerinos donde los actores descansan, la obra nos recuerda que estamos ante una representación teatral.

Son numerosas las escenas que pertenecen a la mente de los personajes. Como es el caso de Prior y las apariciones del ángel, Harper y sus delirios escapistas o Roy y sus conversaciones con la difunta Ethel. De este modo, la imaginación o la capacidad de crear se presentan como un arma de doble filo a la hora de escapar hacia delante y construir nuestra propia realidad.

Todas estas escenas oníricas están perfectamente construidas a base de unas interpretaciones magistrales y un despliegue de medios capaz de cortar el hipo a cualquiera. Efectos especiales, una selección musical que funciona a la perfección y proyecciones de vídeo tanto en directo como en diferido nos recuerdan que los límites del espacio escénico son inexistentes.

Esta inmensa obra de arte llega directa al corazón de los espectadores para recordarles que el impulso de progreso es inherente a los seres humanos y que quedarse quieto no sólo es imposible, sino que además, no sirve para nada. Porque como dice el propio texto “el mundo siempre va hacia delante”.

Últimamente, es difícil hablar de un trabajo de la Kompanyia del Lliure sin hacer mención a alguna de las polémicas en las que, por desgracia, se han visto inmersos. Sin embargo, siendo justos, si nos atenemos a la calidad artística de sus montajes, a su talento interpretativo y su profesionalidad como intérpretes, no deberíamos dedicarles más que elogios, dejando a un lado las controversias. En concreto, este Àngels a Amèrica supone, finalmente, una despedida precipitada del grupo pero también la cumbre de su trayectoria y el logro de un hito ambicioso del que han salido más que bien parados. La obra es un díptico memorable que contiene todo el daño que el SIDA, la religión y la política hicieron al colectivo gay en el contexto norteamericano de los años 80 para conducirnos a una bella y necesaria catarsis colectiva. Su director, David Selvas, ha sabido captar este espíritu reivindicativo, además, de saldar con dignidad la deuda pendiente que el teatro catalán tenía con la segunda parte de este espectáculo. La Kompanyia, con una entrega encomiable y la ayuda de los veteranos Pere Arquillué, Vicky Peña y Òscar Rabadan, puede estar orgullosa de haber llevado a cabo la proeza de hacer funcionar este inmenso, en muchos aspectos, inabarcable texto de Kushner. Cierto es que ha sido un error no haber contado con la colaboración de un actor negro para el papel de Belice por una cuestión de sentido común y justicia social y que, quizás, la falta de un auténtico gran presupuesto hace que, en algunas escenas, falte espectacularidad. Aún así, el conjunto contiene mucha emoción y momentos de una belleza inolvidable como, por ejemplo, todas las apariciones del ángel (Raquel Ferri). Se trata, en definitiva, de una propuesta que, por muchos motivos, recordaremos durante décadas. Gracias, Kompanyia.

Quan va sortir la programació del Lliure, “Àngels a Amèrica” va ser una de les primeres propostes que vaig seleccionar d'anar a veure. No me la volia perdre, en tenia moltes ganes tot i que no he vist cap de les versions que s’han estrenat durant tots aquests anys (sèries, teatre,...).

“Àngels a Amèrica” és una obra de teatre del dramaturg i guionista nord-americà Tony Kushner. Està dividida en dues parts: “S’acosta el mil·lenni” i “Perestroika”. L’obra original te una durada aproximada d’unes set hores, la versió que es pot veure al Teatre Lliure ha estat reduïda a unes quatre hores.

Penseu que el que llegireu és la recomanació d’algú que no ha vist, ni llegit cap versió d’aquesta obra,  per tant el que he escrit es basa principalment en opinar sobre el que vaig sentir, el que em va transmetre aquest muntatge, el que m’ha mancat i el que no he acabat d’entendre.

La primera part “S’acosta el mil·lenni” em va agradar moltíssim, la segona “Perestroika” , molt més farcida de simbolismes i escenes del tot surrealistes, em va costar molt més d’entendre. Em va costar d’entendre, perquè, segons la opinió d’un bon amic, que ha llegit el llibre, ha vist la sèrie i ha vist l’obra, l’adaptació de l’obra i la retallada que fa l’Albert Arribas han estat la causa de que moltes de les escenes de l’obra i l’evolució d’alguns dels personatges, jo no les acabés d’entendre.

I és que jo em pregunto...,en quin moment i perquè la mare d'en Joe Pitt canvia la seva actitud envers al principi?

 I posats a fer una obra maratoniana, perquè aquesta retallada?

I perquè el paper de Belize, amb tanta importància dins de l'obra i escènicament ,no l’ha interpretat un actor negre?

Hi havia necessitat que el personatge de Harper Pitt fos tan exageradament còmic en algunes escenes?

Punts a millorar : Més fluïdesa entre escenes. Millorar el to i la projecció de les veus d’alguns actors. Deixar una mica de banda l’humor i no banalitzar amb un tema tan seriós com és el de la Sida.

Punts a destacar: El tema principal (la malaltia, les seves conseqüències i de com cadascun afronta la seva sexualitat)  i els subtemes que l’envolten (política, església i societat). Una posada en escena magnífica. Una escenografia molt ben adaptada a les exigències de l’autor. Que tots els actors principals representin a un o més d’un personatges secundaris. El joc de gèneres entre femení i masculí, indistintament del sexe que representen. Destacar la frescor i el gran treball interpretatiu dels integrants de la Kompanyia Lliure, i les incommensurables actuacions de Pere Arquillué en el paper de Roy Cohn (un personatge real) , Vicky Peña en el paper de Hannah Pitt i Joan Amargós en el paper de Prior Walter.

Tot i que el missatge final de l’obra és esperançador i ple d’optimisme (Prior Walter segueix viu,  aconsegueix conviure amb la Sida), és evident que encara falta molt camí a recórrer. Perquè encara que creiem que avui en dia el tema de la Sida està controlat, malauradament segueix sent un dels problemes més greus dins de la salut pública en molts països del món.

****/***