A Macbeth Song

Sabia que A Macbeth song em trobaria amb una obra amb cançons i música. No era molt difícil endevinar-ho; m'hi vaig guiar pel títol de l'obra, i no vaig investigar-hi res més. Sovint soc partidària de no saber-ne res més perquè l'obra em sorprengui i no es basi amb la idea primogènita que me n'havia fet. I així em vaig plantar un dissabte a la tarda a la Biblioteca de Catalunya, filera 3, seient 1 de la grada A, i em vaig trobar amb la millor sorpresa possible: l'obra reinventa els musicals de la millor manera possible! Tres cantants, que són llegendaris, i que al meu voltant tothom els seguia de feia temps, The Tiger Lillies, vestits a l'estil de clowns assassins (és a dir que fan por) amb instruments estàndards i també amb un acordió petit, serra musical, ukelele, diapasó sonor i banjolele (tal com descriu el cronista de teatre Santi Fondevila per al diari ARA) es converteixen en el fil conductor de la gran obra de William Shakespeare. Seran ells els qui, amb 22 cançons, fan moure l'acció, que interpreten de forma sublim Marcia Cisteró, Enric Cambray, Andrew Tarbet.

L'obra és en anglés, subtitulada en català, i funciona perfectament, però també ho faria en català. De fet, les cançons, en anglès tan bé cantades, podrien lligarien amb l'acció parlada dels tres actors en català. Posats a pensar en la nostra llengua, per què no un diàleg entre l'anglès del cor i el català dels tres actors?

Per acabar, l'obra dramàtica representa bé la fúria que l'escriptor anglès va marcar en els seus personatges, però l'enginy de la direcció, el gran Oriol Broggi, és aportar-hi les notes d'humor. Sovint veureu personatges que van morint i que són assassinats i que, increïblement, us aixecaran somriures. Qui ho podria aconseguir? Només la companyia La Perla, que ens demostra que no es conforma a saber fer sempre el mateix: innoven, es tensen i s'exigeixen sempre més. Moltes gràcies, Oriol Broggi!

Sovint la manca de referències històriques, així com un deliberat interès polític, corona a reis que mai van ser-ho, dota de gepa a reis que mai van assassinar els seus fills o dona el protagonisme al Fat tenebrós el destí d'un reialme que necessita ser alliberat. Com si es tractés d'una operació militar nord-americana, vaja...

És per a això que Sir Geoffrey de Monmouth agafà al semi-llegendari Brut de Troia del qual temps després en farien el seu romanç o prendre la referència històrica d'un cabdill celta per coronar-lo com a un rei llegendari de nom Artús i així tenir un reguitzell de noms grans per a legitimar la nissaga dels Plantagenet.

Després arribà Shakespeare, es remirà les cròniques de Holinshed escrites vint anys abans i escrigué Ricard III i posteriorment, no content amb això, reescrigué la història d'Escòcia amb la maleïda obra escocesa: Macbeth.

El poder, com sempre, fa el que pot per perpetuar-se, atribuint-se mèrits immerescuts o atribuint tares i misèries a aquells que no són ells. En cas de no poder-ho fer a partir dels medis, la guerra i esbudellament d’innocents prenen el paper principal. Com si -reiterem- es tractés d'una operació militar nord-americana, vaja…

Tot és legítima defensa quan es tracta de tocar poder, ja sigui pels que el tenen com pels que no el tenen. El Fat pot intervenir i fer-nos sentir allò que volem sentir. Només calen les paraules adequades perquè comenci la seducció, i si aquesta falla… bé, malauradament sempre hi ha formes d’aconseguir el desitjat recipient mortal que permet assaborir, per un instant, aquella eufòrica immortalitat anhelada.

La Perla 29 sovint han aprofundit en l’obra de Shakespeare o els derivats d’Stoppard al llarg de la seva carrera, però aquesta col·laboració amb un trio londinenc de renom és -possiblement- la cirereta del pastís.

Per a molts, The Tiger Lillies, són aquella estranya aparició fa molts i molts anys al Later… with Jools Holland, entre Nelly Furtado i els mancunians James, presentant la seva òpera Shockheaded Peter esbudellant a tres ximples nois abusadors l’any 2001, però The Tiger Lillies i el seu grotesc i circense estil musical són responsables, en gran manera, de la popularització a començament dels dosmils del punk cabaret i del dark cabaret, fent que sortissin de l’ostracisme els després cèlebres The Dresden Dolls i la seva cantant Amanda Palmer, o els novaiorquesos The World/Inferno Friendship, amb el que van compartir les seves dèries pel cabaret berlinès, els inadaptats i el gust per fer àlbums que esdevenen espectacles sense caure en el deix carrincló setantí de l’òpera rock i que obrí també pas a un seguit d’artistes com Hellblinki, Circus Contraption, H.U.M.A.N.W.I.N.E., The Scarring Party, Reverend Glasseye and his Wooden Legs o les -malauradament- cèlebres en aquests últims temps Dakh Daughters.

Amb la connexió londinenco-barcelonesa, The Tiger Lillies han compost 22 cançons en la seva línia habitual de sòrdid i demencial cabaret i Oriol Broggi ha confeccionat un text que no només ens remet a l’obra original de Shakespeare, sinó que també recull un munt de mots més d’altres de les seves obres.

És també gust de la direcció el fet de afegir-hi projeccions cinematogràfiques intercalant-se amb les càmeres que enfoquen de tant en tant, els rostres dels actors. En aquest cas, el film en qüestió és l'adaptació fílmica de Macbeth d'Akira Kurosawa Kumonosu-jō (és a dir: Tron de sang), que apareix sovint i fins i tot ho arrodoneix amb l'aparició d'un maniquí que es manté a escena observant amb una yukata.

Les projeccions d'aquestes també s'alternen amb projeccions de les pintures animades de l'alma mater de The Tiger Lillies Martyn Jacques, que és possiblement, després de Nick Cave i amb perdó del difunt Shane MacGowan, un dels lletristes més clarividents de la llengua anglesa. Les pintures de Jacques de caràcter expressionista (o fins i tot d'Art Brut) que ens remet a les obres de Franz Marc o d'Ernst Ludwig Kirchner és una picada d'ullet més a l'espectador coneixedor dels Lillies, que tan poc es prodiguen per les nostres terres i que, sovint, quan ho fan, és per un temps és que limitat. Com sent massa conscients de la seva condició firaire.

Ara bé, el fet de poder gaudir d'una posada en escena on existeix una alternança amb un segona trinitat, més enllà de la del cel i la que es troba encarnada en els Lillies, exercint també de tres bruixes o Weird Sisters que fan servir els seus instruments a mode dels Familiars (theremins, xerrac musical, acordions i pianos, amb l’afegit de foleys, a manera de gripaus al·lucinògens, gats i rates a mode there) dota d'un gran dinamisme a la posada en escena, que va més enllà de projeccions, monòlegs i cançons com és, per exemple, la seva aproximació a la inadaptable At the Mountains of Madness, en la que s'acompanyaven d'un dels creadors de la música industrial i de l'avantgarde alemanya Alexander Hacke, membre fundador i encara en actiu dels Einstürzende Neubauten.

Els tres intèrprets surten i entren dins del cos de Macbeth, alternant-se com una Hidra o Cèrber, creant una cacofonía en la qual també esdevenen el Rei Duncan, Banquo, Fleance, MacDuff, així com l'inefable tàndem de Macbeth i Lady Macbeth, amb la resta de personatges que abasteixen la innominable obra escocesa esdevinguts clowns didàctics (amb permís dels londinencs de cos present) que reflexionen sobre el poder, l’ambició i les seves conseqüències. Ara bé, com ja hem apuntat prèviament, el rol de les Moires del Destí és quelcom exclusiu dels Tiger Lillies, ja habituats a interpretar totes les cares d’Hècate i totes les males consciències del món.

El regnat de Macbeth, el literari, és de pocs dies, en contraposició contra el personatge veritable que prengué com a referència Shakespeare, que va cometre tots aquests assassinats al llarg de tres lustres. La posada en escena de La Perla 29 és de menys de dues hores de símbols solapant-se esdevé un grandiós gaudir estètic i una d’aquelles comptades ocasions en les que podem veure a personatges com els Lillies, que regnen des del seu tro de la marginalitat on allò que és bo, és dolent, el que és bell és lleig i el que just és injust.

“Hell is empty and the devils are all here.”

Esta es una buena manera de explicar cualquier historia en el pasado y en la actualidad, porque al final los relatos que hablan de muerte, venganza y sangre son tan prolíficos como los de amor. La épica en las narraciones que hablan de traición y personas malvadas parece que siempre superan el paso del tiempo, y son una ayuda, a veces, para poner en contexto momentos actuales de manera más literaria.

A Macbeth song recoge el clásico de Shakespeare sobre el soldado que atraído por la ambición -y la predicción de una brujas- sucumbe a la traición para conseguir ser rey de Escocia. Por el camino, aquel hombre respectado y valorado irá decrepitando su imagen ante sus amigos y súbditos.

Oriol Broggi hace una relectura de este relato épico con la implicación del grupo londinense The Titer Lillies. El montaje traslada a un mundo onírico y fantasmagórico, que tiene una escenografía que emula, en cierta manera, a una compañía de teatro ambulante del siglo XV que explica, a través de sus juglares y unos clowns, la historia de Macbeth y su ambición.

Unas proyecciones en las paredes que ayudan al relato, mezclan fragmentos de las películas de Roman Polanski (1971) o Akira Kurosawa (Trono de sangre, 1957), con imágenes de los intérpretes que narran la historia y los subtítulos -la obra es inglés-. Este diseño audiovisual conforma un marco especial y único para esta obra. Toda esta puesta en escena engulle a la espectadora y, junto con la músia, la va induciendo al mundo de la muerte y los remordimientos.

Espectacular la actuación de The Tiger Lillies, a nivel musical y de interpretación, esto es seguramente lo más atrayente de la producción. No es solo que su instrumentalización y las canciones sean adecuadas y un acompañamiento perfecte al relato, es que la interpretación de sus tres componentes traspada la mera actuación y se transforman en los seres premonitorios de toda la historia. Una maravilla.

Andrew Tarbet, Enric Cambray y Màrcia Cisteró no se quedan atrás. Como actores i actrices de esta compañía juglar, van adoptando los papeles necesarios para la narración, trasladándose de un personaje a otro con destreza y una gran entrega. Especialmente divertidos son los momentos en que la comicidad entra en el escenario para romper el drama y otorgar aire a la escena. Momentos hilarantes que el público agradece y que los interpretes introducen con facilidad y de manera orgánica.

Una experiencia especial que tiene una propuesta diferente al habitual, que apuesta por demostrar que cualquier texto tiene mil lecturas y que siempre se puede dar una vuelta más cuando la materia prima es tan potente como un texto de Shakespeare.

Shakespeare era un gran conocedor de las grandezas y miserias del alma humana, todas ellas universales y atemporales. Por eso sus obras se han representado de todas las formas posibles. Pero yo nunca lo había visto como lo hemos visto hoy.
Ha sido una agradable sorpresa el cambio de rumbo de Oriol Broggi en este montaje, que se aleja del tono serio con el que a menudo trata los temas profundos, críticos y con fuerte contenido reflexivo y de denuncia.
En esta ocasión nos sorprende con una puesta en escena mucho más sarcástica y visual. Principalmente sostenida por el trío musical londinense The Tiger Lillies.
Oriol Broggi los había visto en una propuesta similar de Hamlet en Londres y decidió llevarlos a Barcelona para realizar esta revisión de Macbeth donde se mezclan los textos de Shakespeare con canciones que parecen de un cabaret underground. Hablar de la culpa, la ambición, la maldad, el pecado, el misterio… con ese aire jocoso, divertido y maquiavélico, crea un contraste muy especial.
Si, además, lo envuelves con una fantástica escenografía, una iluminación de Pep Barcons y un espacio sonoro de Damien Bazin, la pieza toma un aire de cuento macabro con un punto alocado que nunca les habíamos visto a los de la Perla 29. Una mezcla perfecta con el sello elegante y cuidado de Oriol Broggi.
Es un homenaje precioso a las obras de Shakespeare cuando se representaban en el Shakespeare Globe Theatre. Eran populares y divertidas, para todos los públicos. Como los bufones de las cortes europeas, eran utilizados por los dramaturgos para expresar libremente lo que pensaban. En este caso, los músicos Martyn Jacques, Adrian Stout y Budi Butenop, son los narradores, los bufones, e incluso, toman el rol de las brujas que predicen el futuro en la historia.
Con un know-how que destila años de experiencia, estimulan al público a participar en el estribillo de alguna canción y éste se engancha, absolutamente entregado. Y más que lo hubiera hecho si algunos asistentes no hubiesen castrado los aplausos que querían crecer en la platea en momentos de máxima compenetración rítmica o emocional, o en los finales apoteósicos de algunas canciones.
Los intérpretes, Enric Cambray, Marcia Cisteró y Andrew Tarbet están espléndidos. Es una apuesta arriesgada hacer interpretar a actores catalanes todo un texto en inglés. A pesar de que había sobretitulación en las tres bandas, me pregunto si no hubiera facilitado la comprensión mantener las canciones y recitativos en inglés y apostar por hacer los textos en catalán. ¿Suponemos que lo tienen preparado para dar vueltas por Europa? ¿O forma parte de la apuesta que nos transporta a un mundo lejano?
Sea como fuere, seguro que Oriol Broggi tenía un buen motivo para hacer esta elección. Y la fantástica interpretación de los actores nos ha cautivado más allá de las palabras.
Un Macbeth original, transgresor y divertido que no olvidaremos fácilmente.

Si la categoria de clàssic té a veure, en bona mesura, amb la capacitat de diàleg de l’obra amb l’època present, l’estudi acuradíssim de l’esvaniment de la consciència moral de l’ésser humà i de la pulsió per pervertir l’essència mateixa d’allò que ens defineix, precisament,  com a humans que Shakespeare duu a terme a Macbeth és raó més que suficient que evidencia que mereix aquest rang. Qui assisteix avui a una representació de La tragèdia de Macbeth percebrà com reverbera a aquestes alçades del segle XXI l’horror que el dramaturg anglès va imaginar fa més de quatre cents-anys.

És oportuna, doncs, l’empresa de La Perla 29 que, en aquesta ocasió, s’ha aliat amb l’inclassificable trio The Tiger Lillies per posar l'èmfasi en la dimensió mítica del text. Els elements que entren en joc en la posada en escena, això és, la música original del grup londinenc i les projeccions a la paret de la nau gòtica, així com l’escenografia i, per suposat, la interpretació dels actors, semblen dissenyats per a llançar als quatre vents el mite del rei d’Escòcia, l’emancipació del mite. De sobte, la història adquireix la magnitud ancestral d’allò que sempre ha existit i arriba a 2025 amb el tremp intacte per a dir-nos alguna cosa sobre nosaltres mateixos.

Les cançons dels Tiger Lillies (a mig camí entre el jazz, la música de Kurt Weill i el Tom Waits de The Black Rider) transmeten el mite al públic, però també als personatges (i als actors), i no només perquè interpretin a les bruixes, sinó perquè s’encarreguen de cantar, (amb sornegueria, sempre) els horrors d’allò que ha passat i d’allò que passarà. La veu de Martyn Jacques, de vegades lírica i de vegades tomwaitsiana (recordem que Waits ha col·laborat en més d’una ocasió en projectes teatrals de Robert Wilson), capta la desesperança, el terror i la ironia del text i les etziba sense miraments a uns personatges/actors que assisteixen desorientats al que senten.

La feina d’Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet no és senzilla. Oriol Broggi els atorga una doble condició: la del personatge i la de l’intèrpret (que hi és molt present). Els personatges (Macbeth, Lady Macbeth i Banquo), que no sempre són interpretats pel mateix actor o actriu, es mouen en terrenys movedissos, no estan sempre segurs d’allò que fan o diuen. Al muntatge de Broggi, Lady Macbeth encén el desig criminal del rei, però l’impuls original ja hi era en Macbeth, a qui les paraules de les bruixes sorprenen menys que a Banquo.

Al tram final d’aquest Macbeth, els personatges/actors semblen perdre les seves facultats humanes, es deshumanitzen, enfrontats a tant d’horror i entren en conflicte abatuts per l’autoconsciència i l’esgotament provocat per l’anhel assassí. La comunió darrera amb el públic i els músics són un bàlsam necessari per a refer-nos.

Al Macbeth de La Perla tots els dimonis hi són, no cal buscar-los a ultratomba, o potser el castell de Dunsinane ja ho és l’ultratomba. A la Biblioteca, una nova clau de volta a una llegenda que prové d’alguna eternitat llunyana i que ve avui per mirar-nos fixament als ulls.

Indiferent no m'ha deixat, això segur. Ens trobem amb una versió en la que "les bruixes" son els The Tiger Lillies que aporten un clima tètric a l'obra, que s'intensifica amb  els seus maquillatges d'esquelets (molt Tim Burton). Una imatge del final tràgic de l'obra. Tenen doble paper: de músics i de narradors. Amb les seves caçons expliquen amb un llenguatge més adaptat i contemporani la història de Macbeth. Mentres, els 3 actors representen la obra, amb un sutil to còmic.

Quan comença l'obra impacta ja que és una cosa diferent que sembla que anirà en evolució. Personalment l'obra es fa molt llarga. Hi ha un abús de repetició de recursos, no acabes d'entendre qui és qui, la música és monòtona constant, no hi ha canvis que et facin connectar de nou. És una proposta ambiciosa que, al meu parer, no ha funcionat.

Em sap greu que en una ciutat com Barcelona en la que està ple d'actors i actrius nadius anglesos no s'hagi comptat amb ells per aquesta obra. És un text complicat i ben defensat, però hagués preferit una adaptació a l'anglès català, inclus que parlessin entre ells en els dos idiomes, que això aportaria una mica més de riquesa a la comèdia. Cada vegada ens hi trobem més amb actors d'aquí que interpreten altres nacionalitats, havent altres opcions.

Dit això, aplaudeixo als tres actors que fan molt bona feina. Enric Cambray no deixa de sorprendre de professionalitat, presència, precisió i un domini de control de l'escenari.