Xavi Pijoan

Mouawad i Broggi caminen per la corda fluixa a Boscos, la mateixa per la que caminaven Max Ophuls  o Stefan Zweig i que t’obliga a fer equilibris per no caure de quatre grapes en la carrincloneria o la inversemblança. I és cert que, en algun moment de la primera part, es frega perillosament el culebrot, però és un risc que més tard sabrem que cal córrer per tal que la història adquireixi la profunditat a què aspira. La Loup (Clara de Ramon) és una adolescent canadenca que mig a contracor inicia una recerca enrere en el temps acompanyada d’un paleontòleg per tal d’esbrinar quins són els seus orígens i potser desentranyar allò que gravita sobre les dones de la seva família […]

Cita sovint Joan Ollé un mestre seu que li deia que en teatre 1 + 1 + 1 + 1 = 1, i la referencio en aquest cas perquè «L’ànec salvatge» que ha produït el Teatre Lliure i que encara (per poc temps) pot veure’s a la seva seu de Montjuïc, n’és un exemple molt il·lustratiu, tots els elements se signifiquen els uns als altres, tot té sentit en conjunt, tot suma amb un objectiu comú, el muntatge, la representació. Gregers Werle és un jove de bona família que s’obstina a fer complir els «imperatius de l’allò ideal» que -des del seu punt de vista- no són altra cosa que fer prevaldre la veritat per sobre de tot (i caigui […]

Al Maldà, l’Oriol Genís és el mànager de l’Andrés Villarrosa, un cantant dels de casette de benzinera, degia ls que viu l’art de la cançó des de la ingenuïtat i el romanticisme, des de la caspa i la carrincloneria també, d’aquells pels que cal gratar molr per aconseguir-li volos. L’Oriol Genís n’és el responsable de la idea original, i Marc Rosich és qui signa la dramatúrgia. Tots dos decideixen, no enderrocar la quarta paret, sinó fer-ho tot miques, per establir un diàleg entre el Genís/Mànager/Escriptor i en Rosich/Dramaturg. Tots dos esperen, igual que ho fa el públic, i és aquesta espera la que acabarà essent matèria teatral. Endur-s’ho tot al terreny de la comicitat té els seus riscos, i omplir […]

“Frankenstein, o el modern Prometeu” és una novel•la escrita en l’època de les profanacions de cossos sobre la legislació que hi va posar fi. Amb la Llei d’Anatomia, va néixer la cara més monstruosa de la cultura utilitària anglesa de mitjan l’època victoriana. Amb quinze anys Mary Shelley podia veure des de la seva l’habitació els carros que s’enduien els cadàvers del cementiri de Saint Pancras per proveir a metges i anatomistes. Sobre la tomba de la seva mare va aprendre a llegir i a escriure, amb el seu pare i la seva germanastra; al mateix cementiri es va produir la primera trobada entre Mary i Percey Shelley, allà van declarar-se el seu amor i allà van planejar fugar-se. Al […]

Quan a la Xina de mitjan segle XX Mao Zedong ordena exterminar tots els pardals perquè es mengen gran part de les collites, la Ming-Li decideix salvar-ne tants com pugui. El valerós gest de la nena serà una lliçó per als qui no van saber veure la importància de cada espècie en el cicle de la vida. El conte de Sara Pennypacker, il·lustrat per Yoko Tanaka, posa l’ull en la pervivència de l’ecosistema que l’ésser humà tracta amb deixadesa perquè ja no respon a la seva necessitat de beneficis crematístics immediats que regeix la nostra existència. En aquest sentit, la història s’agermana amb el cinema d’Hayao Miyazaki o els còmics de Junichiro Tanizaki que exploren, sovint, el maltractament a què […]