Xavi Pijoan

Clara Peya s’asseu al piano i s’ explica. La mà dreta dibuixa la melodia, un Lament, dolç, preciós; les llàgrimes expressades per la música són belles perquè la música és capaç de trobar llocs recòndits i verges als quals les paraules hi acostumen a tenir vetat l’accés. La mà esquerra, però, s’obstina a dir un semitò dissonant com un martelleig que alletja i encotilla la volada del Lament. La metàfora del Lament concentra i prefigura els motius que articularan Aüc. El setè projecte de Les impuxibles és un crit, és la paraula-crit del teatre que estremeix, que sacseja, que perfora, i que ho fa sense sedassos amb la intenció d’imbuir l’espectador de nous significats. En aquest cas, les violències sexuals, […]

Per a celebrar els 25 anys dalt dels escenaris, T de Teatre ha encarregat a Julio Manrique un text i un muntatge que segueixi empenyent la companyia en la deriva de risc que ha emprès uns anys ençà, amb les col·laboracions de Daulte, Sanzol… La preferència pel teatre menys convencional quan provens de zones més adotzenades, de l’entreteniment, del bon entreteniment, té els seus esculls i aquest cop s’han estavellat. E.V.A. és una història sobre el dolor i sobre les diferents maneres que tenim uns i altres d’enfrontar-nos-hi o, fins i tot, de no fer-ho. L’assetjament escolar, la frigidesa, l’abandó, el massoquisme són les formes que adopta el dolor a E.V.A., potser massa fronts oberts per a poder-los desenvolupar amb […]

Diu Sanson Carrasco al principi de la segona part del Quijote quan el propi Don Quijote li pregunta sobre les expectatives dels lectorsal voltant de la possibilitat que n’hi hagués una de segona part: “Vengan más quijotadas, embista Don Quijote y hable Sancho Panza, y sea lo que fuere, que con eso nos contentamos”. El fet que Sansón Carrasco parli des de dins de la novel·la ens dóna la mesura de fins a quin punt Cervantes va voler barrejar i diluir, de fet, les nocions de realitat i ficció a la seva obra. Sortie de Sécours i Gataro han unit forces des de Quebec i Barcelona per abordar amb ironia el tema i per posar de manifest que, sovint, és […]

Titans pertany a aquell tipus de teatre inqualificable que tampoc té necessitat ni voluntat de no ser-ho. En aquesta ocasió, Euripides Laskaridis (que ja va presentar Relic a Barcelona el 2015) és una barreja entre Jerry Lewis, Jaques Tati i Harpo Marx. Dos actors a escena, dos titans, dos personatges primigenis que sempren han estat allà, gairebé preexistents, que experimenten una particular epifania, la descoberta dels elements, i la descoberta de l’altre. Els objectes i la manera com l’ésser humà s’hi relaciona és el que articula la ¿història? Objectes que no són el que semblen i que només adquireixen identitat quan la llum actua sobre ells. L’escenari, doncs, està farcit de coses que a mesura que seran manipulades pels personatges […]

Una de les derives més sovintejades i interessants de la ficció contemporània és aquella que podríem encabir en l’etiqueta «Què passaria si…?» Algunes prefereixen quedar-se en la part més epidèrmica de l’assumpte i abocar-ho tot a les peripècies dels personatges que desemboquin en un final sorprenent. N’hi ha d’altres, però, que escullen un camí més tortuós i sens dubte, molt més inquietant: posar el focus en la manera com afronta la humanitat una situació excepcional. Lifespoiler pertany a aquest segon grup. Quan entres a La Flyhard et trobes un cotxe estimbat fumejant, i ja saps, d’entrada, que l’experiència serà intensa. Amb una habilitat narrativa, tan clàssica com poc comuna, Marc Angelet i Alejo Levis ens posen en situació: què passaria […]