Xavi Pijoan

Titans pertany a aquell tipus de teatre inqualificable que tampoc té necessitat ni voluntat de no ser-ho. En aquesta ocasió, Euripides Laskaridis (que ja va presentar Relic a Barcelona el 2015) és una barreja entre Jerry Lewis, Jaques Tati i Harpo Marx. Dos actors a escena, dos titans, dos personatges primigenis que sempren han estat allà, gairebé preexistents, que experimenten una particular epifania, la descoberta dels elements, i la descoberta de l’altre. Els objectes i la manera com l’ésser humà s’hi relaciona és el que articula la ¿història? Objectes que no són el que semblen i que només adquireixen identitat quan la llum actua sobre ells. L’escenari, doncs, està farcit de coses que a mesura que seran manipulades pels personatges […]

Una de les derives més sovintejades i interessants de la ficció contemporània és aquella que podríem encabir en l’etiqueta «Què passaria si…?» Algunes prefereixen quedar-se en la part més epidèrmica de l’assumpte i abocar-ho tot a les peripècies dels personatges que desemboquin en un final sorprenent. N’hi ha d’altres, però, que escullen un camí més tortuós i sens dubte, molt més inquietant: posar el focus en la manera com afronta la humanitat una situació excepcional. Lifespoiler pertany a aquest segon grup. Quan entres a La Flyhard et trobes un cotxe estimbat fumejant, i ja saps, d’entrada, que l’experiència serà intensa. Amb una habilitat narrativa, tan clàssica com poc comuna, Marc Angelet i Alejo Levis ens posen en situació: què passaria […]

Hi ha troballes interessants a Màfia. Sovint, la música és utilitzada al teatre per a subratllar o emfasitzar allò que no has estat capaç de transmetre mitjançant l’estrictament teatral. Les Mamzelles, però, han sabut incloure-la de manera natural el «xumba-xumba», que, en aquest cas, no subratlla de manera brusca sinó que és el mateix vehicle d’expressió de la intensitat que exigeix l’escena. També gaudim amb l’equilibri entre humor negre i càrrega dramàtica del text. Les quatre actrius han estat capaces de trobar el to adequat i de definir el seu personatge amb pocs trets des del primer moment. En canvi, Màfia es queda a mig camí a l’hora de colpejar la màfia a la que fa referència el títol: els […]

Diguem-ho a boca de canó: Adrià Aubert i Els Pirates han llegit bé Somni d’una nit d’estiu, i han decidit enfasitzar-ne l’allò més lúdic i més extrapolable al segle XXI, això és la caricaturització (en el millor dels sentits) d’una sèrie de conductes associades a la passió. Gelos, obsessions, comportaments neuròtics, distorsions de la voluntat, pèrdua temporal dels sentits… L’improbable, en aquest cas, el creuament afectiu entre món sobrenatural i l’humà, esdevé còmic, esdevé graciós, i sí!, que bé que senta anar de festa al teatre, anar-hi per enamorar-se del primer que passa, per a celebrar que estem junts gaudint amb la història que ens explica un altre, i que d’aquesta història en som protagonistes potencials, i que som tan […]

Una novel·la, que esdevé còmic, que esdevé teatre. La història d’una transformació que acaba essent el que no era, que vol ser el que no és. I per què no? El mateix intercanvi d’identitats que ha experimentat la història, entesa com a narració, inclosa per Paul Auster a Trilogia de Nova York (1987), és el que dispara el seguit de suplantacions a partir de les quals els personatges inicien una recerca, o una fugida potser. La novel·la és una obra sobre la naturalesa abstracta del llenguatge, i el seu objecte és la textualitat en sí mateixa i, per tant, l’intent de visualitzar una narració aparentment no visual fou un repte descomunal per a Mazzuchelli i ho ha d’haver estat també […]