Diu Xavier Fàbregas: «L’ésser que ha perdut la mare, que ha viscut en una condició marginal, és el que, segons Guimerà, està en una condició òptima per a dur a terme una idealització de l’amor i integrar-se plenament si troba algú amb qui compartir aquest ideal». El Jon de Sol solet s’adequa fil per randa a aquesta descripció i, de fet, forma part d’una llarga llista de personatges guimerians que s’hi adiuen. En Jon és marginat per la societat no per voluntat pròpia, sinó per les circumstàncies que l’han desposseït de totes les vituts a què les convencions socials atorguen la màxima importància
Malgrat tot, Guimerà no estava massa interessat en el teatre social i posava a posar el focus en les relacions tempestuoses entre els personatges, i així ho ha entès Carlota Subirós, que posa el focus (literalment) en els conflictes que els trasbalsen i que han de servir per a aprofundir en les tensions i les pulsions que l’allò humà s’entesta, sovint, a soterrar. La posada en escena de la directora barcelonina és un exercici de depuració formal i estilístic que mira de posar en valor preeminent el text i el seu poder com a disparador d’elements definitoris de l’humà. Subirós llima tots els elemnets del muntatge (l’escenografia simula una mena de pàrquing destartalat que figura la casa familiar) fins a insinuar-ne només la seva forma. El personatge d’en Jon (excel·lent Javier Beltrán) recorda els personatges de Kaurismaki o de Jarmusch, d’esperit bressonià, sense escarafalls, que diuen el text sense trampes i sense condicionar l’espectador a l’hora d’entendre’l o no.
Sol solet rediviu, amb el respecte i la valentia que la vigència del text atresora i llença a la platea com una sageta.