Va ser el 1824 quan l’oficial d’artilleria francès Nicolas Léonard Sadi Carnot publicà el seu llibre Réflexions sur la puissance motrice du feu et sur les machines propres à développer cette puissance en el que plantejava, a partir de les seves observacions sobre les màquines tèrmiques i mecàniques sobre com la calor, i per extensió l’energia, podia ser transportada d’un cos calent a un cos fred. Anys després, el 1865, l’alemany Rudolf Clausius plantejà el concepte de l’entropia, el desordre que necessita o pot ser endreçat. Sense aquest concepte d’ordre i desordre és impossible concebre i comprendre la vida en si mateixa: a partir d’un fet casual que som -encara- incapaços de comprendre, nosaltres som ara aquí. En aquest sentit, la vida pot entendre’s com un sistema obert que manté una baixa entropia interna gràcies a un intercanvi constant d’energia i matèria amb el seu entorn. Tot això conforma, en certa manera: la vida.
I el sentit de tot plegat? El sentit de la vida en si mateixa? És una bona pregunta que d’ençà que existeix el raonament mirem de donar-li sentit, sovint a aquest sentit del sense sentit. El propòsit del despropòsit que és la mateixa existència és sovint críptic i misteriós i el dubte es fa més gros quan cauen totes les estàtues i no queden més segells a obrir-se. On para les Deus Ex Machina? Sovint només en un despropòsit entròpic de la nostra sort i les interpretacions que donem a aquesta: el destí superior, el que és casual i el que és -també- inusual.
Jugar-se-la amb la Mort, abraçar-la, desafiar-la, passar-la de llarg i confiar, si s’escau, que aquesta s’oblidi de nosaltres o si més no que el trànsit ens porti a ser un convidat de pedra en un sopar on no arriben mai les postres.
Una mort anunciada en diferit, una fecunditat casual que acabarà matant el pare, una saviesa folla que ens duu cap a la ignorància i un dubte ximple que ens duu a un plantejament savi. Tot això és el que es concentra a Big Fake: La gran mentida de viure o construir la nostra veritat a partir d’allò que no sabem si és del cert si és veritat o mentida, ja que sovint tot escapa al nostre raonament i només fem que establir petites bases i retòriques per poder sobreviure amb la menys por possible a mesura que creixem i ens fem grans i ens preguntem quan serà el nostre torn o si la mort passarà de llarg.
I entretant s’omple el silenci bergmanià de retrets i és mirant de trobar-ne sentit a cada senyal i paraula, la pronunciada i la mai dita, l’oblidada, el somriure efímer o les abraçades que mai arriben i que potser són les que reconfortarien aquests esperits que sembla la prole d’en Faust i Helena de Troia, que veient-se ple d’energia i amb un constant anhel: s’omple d’angst.
L’obra és -també- un reguitzell de conceptes universal que la cultura pop ha anat deixant anar al llarg dels anys i que identifiquem, codifiquem i tornem a recodificar: des de Hamlet a Shôjo Kakumei Utena, passant pel Neuromancer de Willian Gibson fins al ventre promès de Dead Can Dance. Tots els conceptes amb els que ens plantegem si la vida és només un somni. És inevitable pensar també en peçes existencialistes com és la comèdia de Delictes i Faltes de Woody Allen o del ecos del passat cap al present que es trobava a l’ambiciosa Arcàdia de Tom Stoppard.
La nova proposta d’Els marquesets sorprèn per la seva valentia i senzillesa per allò davant del que som porucs i no és simple, des del cel obert veiem tot allò que és tancat i des de la closca allò que és fora i és dins. I de com nosaltres, des del nostre mal endreç, mirant d’estructurar les nostres idees, les nostres vides i les nostres ments. Amb un gran treball físic i interpretatiu passem de la maduresa a la vellesa, de la vida a la mort, del silenci a les paraules, de la vida a la mort mentre xalem i amb por mirem de no identificar-nos tot i veure els nostres rostres sobre impressionats als dels intèrprets i abandonem la sala pensant que tot és efímer, excepte l’espurna una vegada iniciada, tot i que s’apaguin els focus i els focs dels nostres cors, sabem que encara la vida és allà, com a un estrany miracle originat per un desordre que encara no som capaços de comprendre i és per a això que, en sortir, en agafar el metro, sopant i pagant factures, n’hem de trobar un significat.