Corria l’any 1993, quan el filòsof francès Jacques Derrida publicà el seu assaig Els espectres de Marx en què plantejava el terme de hauntologia, barrejant el fet d’esdevenir fantasma «haunt» amb de l’ontologia, l’estudi de l’ésser; en el que contraposava la màxima de l’«Un fantasma recorre Europa» amb el vers de Hamlet de «Va el temps fora d’encaix. Fatal destí!». L’especulació de Derrida plantejava que els espectres del passat continuen influint el present, especialment després de la caiguda de les grans ideologies. La història no desapareix, sinó que tornen com a espectres que persegueixen el present. Com si es tractés de la segona llei de la termodinàmica, tot i que sense la irreversibilitat de l’energia i la formació del passat, deforma el present.
Aquest passat que capgira el present, tot i que el passat ja ho va alterar tot, és el punt de partida del clàssic de Gaston Leroux de 1910 El fantasma de l’òpera. El passat torna en forma física i el trauma es produeix, fent que s’evoquin tota mena de sensacions i horrors.
I tot que la hauntologia ens parla, principalment, de melangia, la percepció i l’estètica, també fa que s’alliberin els horrors derivats de sistemes de creences erronis de dominació i hegemonia cultural, de gènere i estètica.
I és que, de vegades, només la flaire d’una vella i coneguda olor és suficient perquè s’engegui de nou un joc de fum i miralls i tots els monstres de la literatura gòtica, sovint tan assedegats de sang com d’afecte, brollin novament i poblin els nostres malsons.
Així que sempre és una celebració que novament ens trobem a la cartellera amb una criatura més que ha definit el món modern, sigui per a bé o per a mal, ja que si el romanticisme i l’horror gòtic també dona veu, sentit i estètica al pensament crític enmig d’aquella Primera revolució industrial que esclafava la massa obrera, també serví per al naixement de la concepció que tenim del nacionalisme, des del vessant més positiu fins al més lesiu, també va permetre reflexionar sobre l’individu i com aquest començava a ser esclafat per la societat, sovint identificat com el jou d’un monstre, la contaminació o el discurs d’una majoria disposada a exterminar tot l’horror humà i aliè, fent que fins i tot, de vegades, era el mateix monstre el subjugat per ser només un error que mereixeria ser estimat. Discursos irracionals per a un món modern, tan necessaris com innecessaris. Al cap i a la fi, l’ésser humà és una suma de seny i irracionalitat; o rauxa si volem jugar amb el binomi de la catalanor.
Tota bandera que s’erigeix sobre un pal és quelcom que es veu més enllà del temps i de l’espai. El Fantasma de l’òpera és, doncs, un estendard d’allò que se suposa que és el teatre musical i la llum o l’esperit que omplí un llunyà 9 d’octubre del 1986.
El món ha canviat, però el Fantasma es manté inamovible, el seu esperit i el seu anhel, el de fer una feina ben feta, ja sigui per compondre la seva òpera de Don Joan, trobar la veu perfecta i el seu àngel de música com per portar espectadors al teatre. Esdevenir un long-runner en un món que cada vegada corre més i més de pressa fa que aquesta Fantasma, independentment de si parlem del personatge com de l’espectacle en si mateix, és una rara avis, alhora que també és una mostra més de la hauntologia, d’un passat que sempre torna i sempre ens conforta, alhora que també ens arriba a estranyar que quelcom així encara funcioni i que formi part de la nostra zona de confort a mesura que veiem que el món és cada vegada més bestial i inhumà.
Ara bé, aquesta nova proposta teatral, enfocada per a les gires que recorreran tot el globus, dona una nova empenta a emplaçaments en els quals seria inconcebible encaixar el musical clàssic (I a l’espera de saber com serà aquesta nova proposta immersiva que està a punt d’aterrar a Nova York anomenada Masquerade), i és que aquest nou Fantasma ha perdut el seu clàssic encarcarament donant-li un major ritme a les escenes i transicions.
La rentada de cara també passa per la reelaboració d’alguns moments icònics del muntatge que gairebé tothom coneix i és millor no esmentar, però podem confirmar que, continuen esdevenint plaents, perquè encara ser un muntatge de gira, aquest no escatima en detalls ni en luxe. Tot i que, per l’aficionat mitjà del teatre musical té fixada a la ment aquell espectacular final del primer acte i començament del segon, però el vellut continua sent dens i vellut, els balls de màscares són més que efectius i encara més la forma en el fet que els veiem, i això, com qualsevol amb un repartiment de luxe que compta amb primeres espases del gènere en el nostre país, refermant la seva identitat alhora que reconnectant amb un nou públic allunyant-se de cert encarcarament, ja sigui per una qüestió de posada en escena o -simplement- tecnològica.
Ara bé, com la mateixa dualitat i contradiccions de l’ésser humà, sobta, però, com els arranjaments clàssics, així com la instrumentació i l’ús retro d’alguns sintetitzadors i bateries sintètiques es manté, com si l’enregistrament clàssic de Michael Crawford i Sarah Brightman esdevingui inamovible. Creant una estranya zona de confort per al públic anglosaxó, però a nosaltres pot arribar a desconcertar-nos i pensar que escoltem una versió estranya de post-punk rus. Però com bé plantejàvem, aquests fantasmes del passat, com el mateix Fantasma en si mateix, ressona i embruixa, com a fet hauntològic, en auditoris arreu del món.
L’esperit del Fantasma ressona perquè és un mite que s’ha anat fent gran, a partir del musical, de l’adaptació d’en Todd Browning, de la versió psicodèlica de Brian de Palma a Phantom of the Paradise, el sempre surrealista Terry Pratchett i el seu Maskerade dins del seu univers de Discworld, fins a l’anterior, però monstruosa creació de Víctor Frankenstein o la gairebé contemporània en la seva concepció, de L’home que riu, o el Quasimodo d’El geperut de Notre-Dame (Aquestes dues últimes del mateix autor: Víctor Hugo). Qualitats humanes en éssers imperfectes que només reben garrotades… ara bé, és cert que els modes del Fantasma són sempre els menys exquisits, perquè ja la resta de la seva existència -tot i el dolor- és plena d’exquisidesa.
El món que ens ofereix el Fantasma, novament com a fenomen hauntològic, ens conforta i ens enlluerna tot i els seus clarobscurs, perquè ens reconforta més veure la motllura daurada d’un teatre d’òpera que comprendre el mecanisme que fa que l’escenari giri, deixant-nos seduir per aquesta màgia del teatre que ens proposa. La idealització hauntològica d’aquest passat que no va existir, almenys d’una forma com ens mostra, i que molt menys vam viure, però de la mateixa forma que el City Pop japonès, ens reconforta i molt. Parlant-nos d’un passat que no existeix, que no va existir, però que ens va bé que existeixi per no témer el futur, o potser perquè ens permet -també- somiar amb aquell futur que mai va existir.
El que és evident és que, com l’esperit romàntic, el Fantasma, ja sigui el mateix personatge com el musical, sempre miren d’apropar-se a allò que és sublim, que diria Kant. En aquest cas, com ve a ser habitual, ho aconsegueix.