Xavi Pijoan

Hi ha troballes interessants a Màfia. Sovint, la música és utilitzada al teatre per a subratllar o emfasitzar allò que no has estat capaç de transmetre mitjançant l’estrictament teatral. Les Mamzelles, però, han sabut incloure-la de manera natural el «xumba-xumba», que, en aquest cas, no subratlla de manera brusca sinó que és el mateix vehicle d’expressió de la intensitat que exigeix l’escena. També gaudim amb l’equilibri entre humor negre i càrrega dramàtica del text. Les quatre actrius han estat capaces de trobar el to adequat i de definir el seu personatge amb pocs trets des del primer moment. En canvi, Màfia es queda a mig camí a l’hora de colpejar la màfia a la que fa referència el títol: els […]

Diguem-ho a boca de canó: Adrià Aubert i Els Pirates han llegit bé Somni d’una nit d’estiu, i han decidit enfasitzar-ne l’allò més lúdic i més extrapolable al segle XXI, això és la caricaturització (en el millor dels sentits) d’una sèrie de conductes associades a la passió. Gelos, obsessions, comportaments neuròtics, distorsions de la voluntat, pèrdua temporal dels sentits… L’improbable, en aquest cas, el creuament afectiu entre món sobrenatural i l’humà, esdevé còmic, esdevé graciós, i sí!, que bé que senta anar de festa al teatre, anar-hi per enamorar-se del primer que passa, per a celebrar que estem junts gaudint amb la història que ens explica un altre, i que d’aquesta història en som protagonistes potencials, i que som tan […]

Una novel·la, que esdevé còmic, que esdevé teatre. La història d’una transformació que acaba essent el que no era, que vol ser el que no és. I per què no? El mateix intercanvi d’identitats que ha experimentat la història, entesa com a narració, inclosa per Paul Auster a Trilogia de Nova York (1987), és el que dispara el seguit de suplantacions a partir de les quals els personatges inicien una recerca, o una fugida potser. La novel·la és una obra sobre la naturalesa abstracta del llenguatge, i el seu objecte és la textualitat en sí mateixa i, per tant, l’intent de visualitzar una narració aparentment no visual fou un repte descomunal per a Mazzuchelli i ho ha d’haver estat també […]

A Txejov, hi trobem allò que Henry James anomenava economia succinta de la forma orgànica. No hi ha acumulació com a Maupassant o a Balzac, i així l’ha llegit Raimon Molins que ha fet la dramatúrgia de Nina a partir de La gavina. De fet, el començament de Nina es correspon amb el desenllaç de l’obra de Txejov, amb la tornada de Nina Mihailovna a províncies després del seu fracàs com a actriu a Moscou. Encerta Molins a l’hora de situar en el focus la figura de l’ésser humà sobrer, i conscient de ser-ho, que s’adona que la seva és una vida no viscuda. Encerta també a l’hora de presentar els circumloquis tan característics de Txejov, tot i que perden […]

A l’escena VI del tercer acte, l’estratègia que ordeix Ricard per arribar al poder pren forma definitivament. Amb la complicitat de Buckingham, el seu cosí, aconsegueix que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en Ricard III, rei d’Anglaterra. No és casualitat que un dels moments clau de l’obra esdevingui un episodi de metateatralitat, tan del gust de Shakespeare, mitjançant el qual, el protagonista duu a terme una representació en què tots són conscients del seu paper i de la naturalesa teatral d’allò que està a punt de succeir. Els dos cosins convencen el poble amb una eloqüència enverinada però amb arguments poc subtils que configuren una trama força òbvia que la ciutadania accepta com a vàlida […]