Xavi Pijoan

De la intimitat de Hampstead Downstairs al West End, i ara, a La Villarroel, per sort per als espectadors catalans. Sílvia Munt accepta el repte d’Amelia Bullmore que és a la vegada un caramel que et fa salivar des de la primera pàgina, i un viatge ple de desafiaments que poden fer trontollar el resultat final. El to del text de l’escriptora anglesa exigeix la directora catalana decidir si vol que la seva obra es decanti cap a la sitcom o mantenir un equilibri que l’acosti al drama. Les noies de Mossbank Road explora les entranyes de l’amistat entre tres noies, en la morfologia de la seva relació, en la necessitat de tenir algú al costat, en la dificultat a […]

El talent d’en Xavi Duch no és de petit format, és excepcional, pels dots interpretatius, per la veu amb reverberacions tan de Broadway i amb una capacitat fora mida per a l’ensamblatge amb la resta de veus del repertori. Tick, tick… Boom! és el musical autobiogràfic que Jonathan Larson va escriure al mateix temps que s’estrenava Rent el 1990. La història d’un músic que mira d’estrenar la seva primera obra a Broadway i fer realitat, per fi, el seu somni, però que a la vegada sent la pressió d’un entorn que l’empeny a donar el braç a tòrcer i plegar-se a les convencions més materialistes i adotzenades. Ferran Guiu, a partir d’una excel·lent adaptació al català de Marc Gómez, renuncia […]

La relectura que de El rei Lear fa aquests dies Felipe Cabezas a la Sala Fènix és un muntatge ple d’encerts, el primer de tots, el punt de vista: la història d’aquest rei i les seves tres filles ens l’explica el bufó del rei. El bufó no deixa de ser un actor, un còmic, la qual cosa permet l’autor i protagonista del monòleg prendre distància i riure’s una mica de tothom, inclòs ell mateix. Com dèiem, és un actor, i això li dona l’oportunitat de reflexionar al voltant del seu ofici, del del bufó, però també del d’en Cabezas, mitjançant escenes que interrompen breument la història, en les que l’actor se surt del personatge i deixa espai a l’home que […]

Juan Mayorga, autor de Himmelweg, reconeix tenir dubtes encara, anys després de l’escriptura de l’obra, en algun dels seus articles, de fins a quin punt tenim dret a recuperar una història, la de l’Holocaust, que hauria de ser irrepetible. Hi ha més preguntes, és clar: com es pot comunicar allò que sembla incomprensible? Què hi té a veure amb el teatre la «representació» que perpetra el comandant nazi del camp de concentració? Una delegada de la Creu Roja (delegat en el text) visita un poble que feien servir els nazis com a sala d’espera de camí a Auswitch. El Comandant del camp organitza una representació guionitzada per a donar la impressió de normalitat. La delegada haurà de redactar un informe […]

Què és el teatre necessari? Existeix? I per què ho és de necessari? El món no se’n surt. Cada vegada més, el títol del clàssic de Tony Judt és més una certesa que una elucubració. El poder, faci la cara que faci, tendeix a foragitar els intents de penetrar a la recerca d’alguna cosa més enllà de la part cosmètica i inofensiva de la realitat. Al poder li cal mantenir-ho tot embolcallat en aquest paper de cel·lofana que és el convencional. El teatre, com a mitjà d’expressió, té la capacitat de desvelar, de donar llum quan entén que el fet teatral es dóna en l’ull de l’espectador més que a l’escenari o al text. Llàtzer Garcia (La pols) escriu Els […]