Xavi Pijoan

La història de les germanes que es reuneixen per desvetllar un secret familiar que un cop desenterrat engega un procés de restitució de la identitat d’alguna d’elles o de totes elles, és un motiu literari recurrent i molt fructífer en la història de la ficció dels últims quatre segles. A Helena Tornero li agraden les històries que no ens arriben senseres, i per a tal cosa res millor que el terreny de l’autoficció, el material evanescent dels records i de la seva manipulació que, al final, és el que conforma les nostres vides. Entén el teatre com a reconstrucció gens innocent a partir de fragments dispersos, de filtracions de la memòria que reverberen incansablement fins que un descens als inferns […]

Agost a Barcelona, amb això està tot dit. Per arribar-te al Maldà des de Gràcia no em decideixo erntre baixar rodolant gràcies a tanta orxata i tants fartons de la Sirvent o agafar el bicing «a tumba abierta» i sense fer presoners. És cert que l’agost teatral reviscola i que la oferta cada cop és més interessant, però la inèrcia marca que no hi trobaràs res de massa bo a la cartellera. Un cop hi ets al Maldà, però, entens de seguida per què hi has anat: la recepcioneta, les cadires, els quadres del Baró, la finestra que dóna al Carrer del Pi… Disposar els elements necassaris per a que el fet teatral sigui possible és una qÚestió de voluntat […]

La mort de Robert Davreu, que havia de traduir Filoctetes, va donar a Wajdi Mouawad, de manera paradoxal, la oportunitat de distanciar-se del text i utilitzar la crisi creativa i existencial per a iniciar una cerca física i metafòrica. El Wahid, trassumpte de Mouawad, efectua, doncs, un viatge de retorn als orígens de la tragèdia, als orígens del llenguatge literari per a recarregar-lo de significat i tornar a saber escollir la paraula justa. A les ruïnes gregues, a l’Hades (un aeroport abandonat, efectivament, deu ser molt semblant a l’Hades), a la plaça Sintagma de la revolució… seguirà la pista per a trobar la clau que el permetrà recuperar el desig de viure, que és el mateix que el d’escriure. El […]

Clara Peya s’asseu al piano i s’ explica. La mà dreta dibuixa la melodia, un Lament, dolç, preciós; les llàgrimes expressades per la música són belles perquè la música és capaç de trobar llocs recòndits i verges als quals les paraules hi acostumen a tenir vetat l’accés. La mà esquerra, però, s’obstina a dir un semitò dissonant com un martelleig que alletja i encotilla la volada del Lament. La metàfora del Lament concentra i prefigura els motius que articularan Aüc. El setè projecte de Les impuxibles és un crit, és la paraula-crit del teatre que estremeix, que sacseja, que perfora, i que ho fa sense sedassos amb la intenció d’imbuir l’espectador de nous significats. En aquest cas, les violències sexuals, […]

Per a celebrar els 25 anys dalt dels escenaris, T de Teatre ha encarregat a Julio Manrique un text i un muntatge que segueixi empenyent la companyia en la deriva de risc que ha emprès uns anys ençà, amb les col·laboracions de Daulte, Sanzol… La preferència pel teatre menys convencional quan provens de zones més adotzenades, de l’entreteniment, del bon entreteniment, té els seus esculls i aquest cop s’han estavellat. E.V.A. és una història sobre el dolor i sobre les diferents maneres que tenim uns i altres d’enfrontar-nos-hi o, fins i tot, de no fer-ho. L’assetjament escolar, la frigidesa, l’abandó, el massoquisme són les formes que adopta el dolor a E.V.A., potser massa fronts oberts per a poder-los desenvolupar amb […]