En temps del conflicte nord-irlandès, el 1981, un home i una dona que no s’haurien d’haver enamorat s’enamoren. I és així com ho copsa el teleespectador des de la primera escena. No s’haurien d’haver enamorat perquè són cunyats, i perquè l’emoció fa trontollar la relació amb totes les altres persones de la família. També els sacseja a ells mateixos.
Com que una obra de tres hores, amb pauses de deu minuts a cada una, és difícil de resumir, us dic quatre motius imprescindibles pels quals s’ha d’anar a veure El barquer.
1. Per veure la interpretació de l’actriu Anna Güell en el paper de tieta Maggie Faraway, que és la que ens ajuda a entendre el passat de cada un dels personatges. És com una narradora, una veu en off que apareix i desapareix, i que et fa arribar a l’ànima totes les històries que explica. Copsar com se l’estimen els petits de la casa és entendre com funcionen les famílies, que necessitin símbols per entendre’s i estimar-se.
2. Per entendre com el passat et marca en el futur: la tieta Pat Carney no oblida la mort del seu germà. L’actriu Imma Colomer interpreta amb versemblança una postura fèrria contra els anglesos, a mantenir una posició combativa en el conflicte malgrat que a la família, durant deu anys (des que va desaparèixer el seu nebot), no se n’ha volgut parlar. El dia a dia l’han centrat en les collites i en les tasques quotidines i no en el conflicte, que ha provocat morts com el germà de la tieta Pat Carney, i sobretot el drama més recent: la desaparició de Seamus Carney, pare d’un fill, casat amb una dona que durant 10 anys ha anat pagant l’anell de casats sense saber si era viu o mort.
3. Perquè el moment en què ens assabentem per què l’obra es diu El barquer és màgic. De fet, en el cinema actual hi ha una pel·lícula que opta als Oscars que podria tenir un significat semblant: Sirat. El pas que han de fer les ànimes per descansar, per deixar enrere la vida terrenal. No hi passa tothom. Els mentiders, per exemple, no hi passen. Polititzar-se en un país en què el conflicte marca tant les vides és com menjar el pa de cada dia. Les criatures creixen escoltant històries que han fet mal les persones que s’estimen. Per molt que vulguin allunyar-se’n, hi queden atrapats. La innocència de la infància és un somni.
4. Perquè durant tres hores quedareu atrapats a la cadira esperant la resolució de la trama que dirigeix Julio Manrique. Voldríeu un final feliç, el desitjareu perquè en tres hores haureu estimat aquells personatges. I aquí és l’únic punt en què penso que l’obra no aconsegueix un 10, i per a mi és un 8: l’amor impossible que retrata l’obra no aconsegueix emocionar de manera suficient. Als dos personatges els fa falta més estona sols a l’escenari perquè ens els estimem i vulguem que estiguin junts per sempre. Malgrat això, l’obra és brillant. I hi pensareu durant dies després d’haver-la vist.
Felicitats, Julio Manrique, i felicitats a tots els actors i actrius que la representeu. Teatre en majúscules, que ens fa sentir orgullosos de veure-us damunt de l’escenari.