L’últim àtom és un cant a la lingüística, als jocs de paraules, a la reflexió sobre com les paraules transformen la realitat. Una parella, divorciada, té una filla perduda des de fa deu anys, a la qual els costa acceptar que l’han de donar per morta. És un tema greu, però que ha trasbalsat tant els pares, els ha transformat en personatges esperpèntics malgrat les seves formacions i professions en física i lingüística, que sobreviuen com si fossin esperpents.
L’obra té uns guions complexos, molt treballats, plens d’informació sobre llengua i física, sobre l’anglès i el català, sobre les tribus d’Austràlia (com mesuren el temps) i el món occidental. També hi veureu una escenografia magnífica, original, amb unes pissarres que ajuden els espectadors a situar-se als llocs per on es mouen els personatges. I també té moments inoblidables, com el del personatge que interpreta alhora dos personatges, només canviats per una jaqueta que ara es treu i ara es posa.
L’últim àtom és l’ultimàtum que viu una parella per entendre que han de passar pàgina, i l’expressió és una de les que estudiaran durant l’obra: una metàfora que té el perill que s’entengui literalment. Quan només és una metàfora que ajuda a entendre la realitat. Però quan la realitat és massa complexa i dura, sort de les metàfores. Aquesta és probablement una de les reflexions de l’obra.