Neus Mònico Fernández

Per fi he aconseguit anar a veure “Circus” de Jordi Bertran!!!. No sé el temps que fa que li anava al darrera. L’espera ha valgut la pena. L’origen dels titelles es perd en la llegenda del temps. A Catalunya ens hem de remuntar a finals del segle XIX per veure els primers titellaires de fil autòctons. Si sou amants dels titelles, no cal que us parli d’en Jordi Bertran, perquè de ben segur que sabreu que és un dels millors titellaires de fil que tenim a Catalunya. El que fa és increïblement meravellós. El seu domini dels titelles de fil és impressionant. En Jordi té la capacitat de fer gaudir tant a grans, com a petits davant d’un mateix espectacle. […]

La primera vegada que vaig veure “Woyzech”, l’obra pòstuma de Karl Georg Büchner, autor precursor de l’expressionisme i del teatre de l’absurd, va ser en el segon parc Parking d’hivern de la companyia Parking Shakespeare al 2013. En aquella ocasió, la companyia va triar com a espai escènic una nau industrial abandonada al complex de Palo Alto, al Poblenou. El lloc per sí sol ja era ideal per la posada en escena, i els assistents, tot i que ens vam abrigar amb mantes pel fred que hi feia allà dins, vam gaudir moltíssim de l’obra. Però, si us haig de ser franca, en aquella ocasió, vaig sortir més meravellada per les interpretacions i el lloc on es representava l’obra, que […]

«Carinyo” (2016) és el quart muntatge de la companyia valenciana CIA. Pérez & Disla, fundada el 2011 per Juli Disla (autor del text) i Jaume Pérez (director de l’obra). Una parella com a punt de partida. Dos persones que comparteixen un mateix espai. Una relació. Amants, amics, companys,… L’escenografia és circular. Un cercle il·luminat separa als dos protagonistes del públic. Ells son dins. Es miren. Ens miren. Parlen i callen. Entren i surten de l’espai escènic sense moure’s de dins del cercle lluminós, ho fan amb la mirada. Una mirada que ens busca, i ens fa còmplices moltes vegades de la situació, trencant l’espai escènic. Carinyo” no parla sobre el fracàs o el triomf de l’amor, sinó més aviat ens […]

Els actors Águeda Llorca i Pau Gregori, sota la direcció de Jaume Policarpo, es posen dins la pell de tots els personatges que apareixen en la tragicomèdia de “La Celestina” de Fernando de Rojas. Ells són les veus de Calisto, Melibea, Celestina, Elicia, Sosia, Sempronio, Pármeno, Pleberio, Areúsa, Tristán. La Celestina és una obra on el tema principal és l’avarícia. Tota la trama gira al voltant de l’engany, la falsedat, el cinisme, la ironia, la traïció, la luxúria i la manipulació. L’adaptació que fa Jaume Policarpo de “La Celestina” és realment digna d’admiració. Si ja per sí sola l’obra de Fernando de Rojas està considerada com una de més complicades de portar a escena, tant per la gran quantitat de […]

“Así que pasen cinco años” pertany a l’anomenat “teatre de l’impossible” lorquià, batejat així per la seva dificultat de ser portat a escena. Dificultat en molts sentits, per la seva trama onírica i surrealista, per la barreja continua de prosa i poesia, per la gran quantitat de personatges reals i imaginaris que hi surten al llarg de l’obra, per ser més exactes, l’obra consta de vint-i-dos personatges , i per la gran varietat de disciplines artístiques que s’hi poden veure, com cant, poesia, arts plàstiques, acrobàcia, Commedia dell’arte,… “El público” i “Así que pasen cinco años” van ser escrites per Lorca a finals dels anys 30, durant el seu viatge a Nova York. Ambdues obres tenen un gran simbolisme i […]