Que difícil es fa escriure la recomanació d’una proposta que no m’ha acabat de convèncer. Sempre sap greu, però més encara quan al darrera saps que hi ha moltes il·lusions i hores de feina invertides , i qui l’ha programat son una gent a la que aprecies molt.
Vaig dubtar si escriure-la o no, així que ho vaig consultar amb els responsables de la sala. La seva resposta va ser molt clara, «has d’escriure el que opines amb tota llibertat, perquè tant nosaltres, com la companyia tenim el dret de saber el que penses». Dons bé aquí us deixo la meva opinió.
Vaig veure anunciada aquesta obra, vaig llegir-me la sinopsis i el tema em va interessar molt. Vaig buscar recomanacions, crítiques i opinions, i la veritat, tothom la deixava força bé. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig reservar entrades.
La Mirada Interior, un viaje teatral hacia la cordura. El texto, un monólogo escrito y dirigido por Charlie Levi Leroy e interpretado por Raquel Arigita, es una poética y certera reflexión en torno a los límites entre la razón y la locura.
Es la historia de algunas mujeres que, a lo largo del tiempo en que permaneció abierto el Lennox Mental Hospital de Nueva York (1920-1994), estuvieron encerradas en la habitación 513 y fueron sometidas a crueles tratamientos (electroshock, terapia del coma de insulina, lobotomías y otras vejaciones y torturas) que, supuestamente, perseguían curar su enfermedad mental.
Tot va començar de meravella, les projeccions de fotografies reals, la música, l’escenografia (representa la habitació 513 del Lennox Mental Hospital de New York), la posada en escena,…Vaig pensar, ostres això pinta molt bé!!!
Pel que fa a la interpretació haig de dir que tant a nivell expressiu, moviment escènic i interpretació és tot un repte en el que la Raquel Arigita se’n surt amb nota. Ella representa a set pacients, de diferent grau i condició mental.
Els temes que es toquen també em van semblar molt interessants. En tots els set casos exposats, les relacions amoroses o sexuals són la causa de l’embogiment d’aquestes set dones. Amor, desamor, soledat, incomprensió, gelosia, abús sexual, amor prohibit, violació.
La música, tot un encert. Temes propis de Charlie Levi Leroy com “Yo quiero volar” i “Life”, i altres temes com “La Mamma Morta” d’Umberto Giordano i “Nocturne” de Chopin.
El problema?, que esperava veure el que se’ns proposava al programa de mà, quelcom molt més interessant del que vaig veure a escena. De totes maneres fins aquí , tot i que no era el que m’esperava, l’obra era correcte. El que realment va fer trontollar l’espectacle va ser l’epíleg final. Error de dramatúrgia?, error de direcció? No ho sé.