Neus Mònico Fernández

“Puto” és una obra unipersonal d’Ezequiel Barrios, un coreògraf, actor i ballarí argentí, que indaga en l’imaginari d’un homosexual que encara s’amaga dins l’armari. Rebota dins l’armari. Ell és un Puto reprimit. La seva ràbia, insatisfacció i impotència davant l’homofòbia que existeix en la gran majoria de la societat, l’obliga a ser algú amb doble personalitat. A Argentina, el significat de la paraula puto és un insult amb tendències homofòbiques sinònim de “putiovi, maricón o gay”.   A “Puto” veiem a un cos en constant moviment que crida amb tota la seva ràbia PUTO, PUTO, PUTO, PUTO,…Salta, balla, es transvesteix, es despulla física i emocionalment,… La intimitat de l’espai intensifica les emocions. Ezequiel ens interpel·la amb la mirada, ens mostra […]

  “La marca preferida de las hermanas Clausman” és una obra de Victoria Szpunberg, que es va estrenar a l’abril del 2010 al Teatre Tantarantana amb el suport de la Sala Beckett, on s’ha pogut veure nou anys després, coincidint en que Victoria Szpunberg n’és l’autora resident d’aquesta temporada. Aquesta obra forma part d’un treball sobre La fragilitat de la memòria, que ens convida a reflexionar sobre les conseqüències físiques i psicològiques produïdes per la repressió política. Maria Rodríguez i Diana Torné, les dues actrius que van interpretar a les dues germanes Clausman ara fa nou anys, repeteixen experiència. Les germanes Clausman són la Sara (la germana gran) i la Valentina (la germana petita). Viuen en un pis prop de […]

Una de les cites que intento no perdrem és la del Festival Píndoles. Aquest any les dates han estat els dies 7, 8 i 9 de juny del 2019. Durant aquests tres dies s’han pogut veure unes 20 propostes de microteatre. Lloc: diversos espais del Castell de Montjuïc. Aquest any només he pogut veure dues de les peces que es representaven dissabte: “Veus” i “La noia de la benzinera”. La primera en els soterranis del castell on estan les cel·les, la segona en una de les oficines. “Veus”, un text de Josep Maria Ribaudí, dirigit per Marc Torrecillas i interpretat per Marc Barbena. Es pot viure sentint veus dins el cap? Es pot ser feliç sense poder aturar-les? Unes veus […]

“Dogville” és d’aquelles obres que no deixen petjada. No tot s’hi val. No és suficient un bon text, ni algunes escenes impactants. Tot i que reconec que vaig sortir del teatre amb un mal rotllo que ni te cuento, en general m’ha deixat bastant freda. L’escenografia ni fu, ni fa. D’altra banda les actuacions les he trobat molt forçades i poc creïbles. Què ha passat Andrés Herrera? Bruna Cusí? David Verdaguer?!!! D’altre banda seria injust no felicitar l’Aurea Márquez i en Lluís Marco. Sincerament m’esperava molt més. La paraula que ho resumeix tot és fredor.

Denise Duncan, autora i directora de l’espectacle, ens parla de la violència, i de la necessitat de parlar i escoltar. El públic estem col·locats dalt de l’escenari rodejant l’espai escènic. Duncan busca la màxima proximitat amb el públic per fer encara més efectiu el seu missatge. Els personatges de l’obra són set : en Nick i l’Anna, que tot, i que són els principals protagonistes no surten a escena, els pares d’en Nick, l’Andrea (Ana Ferran) i en Pol (Dani Arrebola), els pares de l’Anna, la Laura (Mar Pawlowsky) i el Joan (Salvador Miralles) i Maria una periodista (Catalina Calvo).   “Jo no sóc racista, però…no m’agradaria que la meva filla es cases amb un moro” “Jo no sóc racista, […]