Mariona Rebull

Últimament les veus contra el colonialisme se senten amb més força, sobretot al voltant de la presència o no de l’estàtua de Cristòfol Colom. No obstant, potser calia entonar algun tipus de mea culpa entorn els almogàvers (que encara no hem escoltat) o de la figura dels indianos, els catalans que es van enriquir a Amèrica i van transformar la costa del maresme amb palmeres i cases senyorials. I això és exactament el que ha fet Amèrica, l’obra de Sergi Pompermayer dirigida per Julio Manrique, que posa llum sobre una família fictícia però que fàcilment podem identificar amb qualsevol de les que a Catalunya es van fer d’or amb el tràfic d’esclaus. L’argument gira al voltant del 20è aniversari del […]

Dels detalls no en cal parlar gaire. El cas de James Bulger, el nen de 2 anys assassinat cruelment per dos nens de 10 va ser àmpliament difós durant els anys noranta. I també posteriorment: una novel·la, documentals i fins i tot, una peça cinematogràfica nominada a les estatuetes l’any 2019. Potser el problema és justament aquest: – ens venen a dir a l’obra Dirrrty Boys – obrir i reobrir la ferida del crim amb materials de no ficció basats en casos reals. L’obra documental, amb dramatúrgia de Gerard Guix, direcció d’Àgata Casanovas i amb Martí Cordero i Sergi Espina sobre els escenaris, ens planteja tant les causes socials i personals dels dos nens com les possibilitats reals de reinserció […]

Molts som els que suscribim lemes d’igualtat i feminisme, tenim la democràcia com un valor, exigim bons convenis de treballadors i sortim al carrer a reivindicar els nostres drets. Ara bé, què passa quan els altres exerceixen aquests drets i ens esgarrapem, aleshores, el nostre privilegi d’estatus quo? I és que la coherència interna no és fàcil. I a can Els Brugarol, l’obra de Ramon Madaula que inclou un toc autobiogràfic, ho saben perfectament. Protagonitzada pel mateix Madaula (pare), Jaume Madaula (gendre) i Estel Solé (filla) veurem sobre l’escenari com l’espurna que incendia la seva relació és el canvi d’ordre del cognom d’un fill. Una qüestió aparentment superada en un món avançat, obert i progressista com el nostre, no? No […]

Després d’anys voltant pels escenaris (L’estranya parella, El pare de la núvia, Papa Mozart) poc es pot afegir d’aquest incombustible Joan Pera que ja passa la setantena i que millora com el vi. Enguany, a l’obra que protagonitza sota la direcció d’Enric Llort, Master Xof, segueix amb el seu habitual humor còmic, però en aquesta ocasió, al servei de la gastronomia, un fenomen en auge en últims anys. Res s’escapa en aquest afilat monòleg de tot allò que gira en el món dels restaurants i l’alimentació. I ens ho deixa ben clar: no és fàcil no perdre’s, entre d’altres, enmig de tanta sofisticació culinària (esfericacions, deconstruccions i aires), l’explosió de tot tipus d’al·lèrgies i intoleràncies – algunes reals, algunes fruit […]

La soledat. Un dels mals endèmics dels nostres dies. Jordi Prat ens en ve a parlar a través de tres monòlegs. Així ens ho diuen, així s’autodefineix M’haurieu de pagar des del primer moment: tres monòlegs de soledat. Però renoi! Que estrepitosa aquesta soledat! Prostitució i hipersexualitat, llàgrimes negríssimes, infàncies traumàtiques i pèrdues prematures que ens remeten a un altre ferida universal: a l’orfenat i als pares imperfectes. Efectivament, aquesta ferida original ens reverbera a tots, amb mes o menys força, durant la resta de la vida. Però a M’haurieu de pagar reverbera molt. Massa. El seu autor ens proposa tres històries a través de les quals se’ns mostra el buit dels seus protagonistes: una dona, un home i del […]