Dels detalls no en cal parlar gaire. El cas de James Bulger, el nen de 2 anys assassinat cruelment per dos nens de 10 va ser àmpliament difós durant els anys noranta. I també posteriorment: una novel·la, documentals i fins i tot, una peça cinematogràfica nominada a les estatuetes l’any 2019. Potser el problema és justament aquest: – ens venen a dir a l’obra Dirrrty Boys – obrir i reobrir la ferida del crim amb materials de no ficció basats en casos reals.
L’obra documental, amb dramatúrgia de Gerard Guix, direcció d’Àgata Casanovas i amb Martí Cordero i Sergi Espina sobre els escenaris, ens planteja tant les causes socials i personals dels dos nens com les possibilitats reals de reinserció posterior dels – ja adults– autors del delicte que van passar quasi més vida dintre que fora d’un centre de menors. El debat no és nou, però sí necessari. I sense paternalismes si-us-plau! No en trobareu pas a Dirrrty Boys.
Es tracta d’una aproximació honesta que, sense donar respostes ni lliçons, interpel·la als espectadors: són veritablement possibles les segones oportunitats? Hi ha pot haver perdò fins i tot pels que són víctimes del sistema? La violència als mitjans i a l’art fa augmentar la criminalitat? En cas afirmatiu, seria plantejable la censura? El nostre gust per entretenir-nos amb true crime atempta contra l’honor de les víctimes a tots els nivells?
I jo, a nivell personal afegiria: encara que la felicitat no doni per una trama aristotelica ni per cap viatge de l’heroi, és possible que haguem de recórrer a l’entreteniment de l’horror perquè ens hem dessensibilitzat de la subtilesa?