Marc Ribera

La novel·la que adapta l’obra que es pot veure aquests dies al Teatre La Biblioteca s’inicia amb una cita que apareix al Bhagavad-Gita (que vindria a ser una mena de Bíblia hinduista): No pel fet d’evitar tota acció esdevens lliure dels teus actes. Mai pots ser lliure dels teus actes. Ni tan sols per un moment. El protagonista del conte es diu Virata. Fruit d’un trauma de joventut que té lloc quan assassina, involuntàriament, el seu germà, Virata dedica la vida a la cerca d’un camí de gran profunditat moral i bondat, consciència i respecte per tot allò viu, en totes les seves accions. Un camí que, com ja podem imaginar, no li resultarà fàcil de trobar. Per entendre aquesta […]

Billy Elliot, des de la seva estrena com a producció de teatre musical, l’any 2005, a Londres, s’ha convertit en un clàssic entre els clàssics, a l’alçada de joies del gènere com “Els Miserables”, “El Rei Lleó”, “La Bella i la Bèstia”, “Rent”, “Cats”, i tants altres. La producció original és absolutament rodona, amb un equip creatiu d’autèntic luxe, en el qual destaca la dramatúrgia de Lee Hall (importantíssim dramaturg i guionista cinematogràfic), la direcció d’Stephen Daldry (que, a més de musicals, també ha dirigit pel·lícules com “Les Hores”, “La Lectora” o la mateixa “Billy Elliot”) i la música del fetiller Elton John (què se’n pot dir?), un dels músics pop/rock més importants del segle XX, que també és el […]

El programa de mà d’aquest espectacle comença amb una declaració del seu director i ideòleg, Roger Bernat, que diu: POTSER SÓC EL MENYS INDICAT (així, en majúscules). En una entrevista, el mateix Bernat explica el que ja sabem de fa temps: no li interessa el teatre de text de tota la vida, sinó l’andamiatge del fet escènic, allò que habitualment s’oculta, la deconstrucció dramatúrgica i l’exploració de la relació públic-intèrpret-escena. Un excel·lent punt de partida conceptual que ens podria permetre anar més enllà i descobrir nous prismes, investigar noves profunditats, lectures o deconstruccions, en aquest cas, de l’obra de Guimerà, de la proposta de Puigserver o del teatre, en general. Tanmateix, finalitzada Terra baixa, costa sintetitzar cap reflexió o entendre […]

Caryl Churchill és una de les dramaturgues més estudiades i representades del Regne Unit. Fa ja molts anys que explora els abusos de poder, la política sexual i l’alliberació feminista a través de dramatúrgies úniques, originals, allunyades del naturalisme i dirigides cap a una exploració dels cossos individuals, familiars, polítics i econòmics que conformen la societat capitalista—patriarcal—contemporània. El desig del cor n’és un exemple. Escrita a finals dels 80, s’hi endevinen influències de Brecht —certs moments d’èpica escènica…— o Artaud —esquitxada d’instantànies performàtiques, seqüències i moviments carregats de tensió, absents de paraula, que permeten entendre, o més aviat, experimentar, la violència a l’ombra de la realitat aparent. L’obra ens presenta una mateixa escena, una mateixa seqüència espai-temps, de forma reiterativa, […]

Un dels grans valors del teatre contemporani britànic és que inverteix molts esforços en aportar innovació, originalitat, nous llenguatges, sense desviar-se de les dramatúrgies formals o clàssiques (el que diríem, vulgarment, teatre de text). Noves dramatúrgies que transgredeixen forma i fons, que conviden al públic a participar-ne de formes diverses, mantenint, però, una lleialtat al poder del text, de la paraula, del llenguatge o de la història. El text és sagrat (quan s’escriu i també quan es diu), a diferència del teatre contemporani alemany, on la innovació fa dècades que mira cap a noves escenes post-dramàtiques o, com ara s’anomena, teatre híbrid, deixant una mica de banda la història, el personatge o la congruència espai-temps per endinsar-se en el teatre […]