Tom Stoppard va aconseguir el primer èxit d’una de les carreres més prolífiques de la dramatúrgia britànica amb Rosencratz i Guilernstern són morts. Una obra que va començar de de forma molt humil al Festival Fringe d’Edinburgh i que arribaria a ser premiada amb els guardons més importants de la dramatúrgia mundial. La proposta pren dos personatges secundaris de la trama de Hamlet i els transforma en protagonistes, imaginant una historia que es desenvolupa al marge de la del príncep danés, heretant els seus esdeveniments principals com a nucli del conflicte, però convidant-nos a presenciar una altra història, que també podria haver estat narrada pel seu autor o viscuda en un espai-temps paral·lel.
Una cosa semblant és el que fan els joves del Col·lectiu Desasosiego amb Bodas de Sangre, de Federico García Lorca, que aquest any celebra el 90è aniversari de la seva estrena. Un segundo bajo la arena explica la història de la festa del casament que no arriba a tenir lloc. Què passa després que la núvia hagi fugit amb l’amant, deixant plantat no només el promès sinó també els convidats a la festa? Doncs que els espectadors prenem el relleu i ens convertim en convidats d’una post-festa a la què se’ns convida a seguir celebrant i reflexionant sobre què ha passat, per què i quines conseqüències se n’esperen. És així com el públic ens convertim en participants gairebé actius de la història, dirigits per tres personatges que, esfumats els protagonistes, en prenen el timó.
Tres personatges interpretats de manera fantàstica per Carme Coll, Camille Latron, i Pol Toro (amb el no menys talentós acompanyament musical, a mig camí entre Nick Cave i Bunbury, del Gaspar Corts) en un espectacle diferent, sense grans ambicions però molt ben resolt, que potser dedica massa temps a la festa i la xerinola (els elements immersius que singularitzen la proposta) i massa poc temps a desenvolupar amb més amplitud o profunditat el conflicte i les històries que deixa a mig resoldre Lorca, o a desentrallar l’ànima d’aquest clàssic universal que, potser, donaria per molt, molt més.