Marc Ribera

Un dels grans valors del teatre contemporani britànic és que inverteix molts esforços en aportar innovació, originalitat, nous llenguatges, sense desviar-se de les dramatúrgies formals o clàssiques (el que diríem, vulgarment, teatre de text). Noves dramatúrgies que transgredeixen forma i fons, que conviden al públic a participar-ne de formes diverses, mantenint, però, una lleialtat al poder del text, de la paraula, del llenguatge o de la història. El text és sagrat (quan s’escriu i també quan es diu), a diferència del teatre contemporani alemany, on la innovació fa dècades que mira cap a noves escenes post-dramàtiques o, com ara s’anomena, teatre híbrid, deixant una mica de banda la història, el personatge o la congruència espai-temps per endinsar-se en el teatre […]

Monopoli és com un d’aquells simulacres de micropisos que es poden veure a l’interior de qualsevol botiga Ikea. En un espai de dimensions mínimes, s’hi conjuguen, amb destresa i enginy, tots els elements necessaris per construir una vida. Tot, aprofitant fins al més mínim raconet, i sense que en falti cap detall. Un Tetris on cadascuna de les peces forma part d’un magnífic dispositiu dramatúrgic que funciona —i entreté— a la perfecció. L’obra, que es pot veure aquests dies a la Sala Atrium, posa en escena el text guanyador del X Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2020, escrit per Mar Monegal, qui també en signa la direcció, a quatre mans, amb Josep Galindo. Les interpretacions de l’Eduard Buch i […]

Faula distòpica? Una crítica àcida a la societat contemporània? Un escarni de la monarquia? Una comèdia negra que satiritza les nostres febleses més humanes? Una relectura, en clau adulta, dels contes de reis i reines i fades i bruixes? Alícia al País de les Meravelles, versió spinoff, remastered and reloaded? Tot això i més és la proposta que es pot veure aquests dies al Teatre Akadèmia. Una obra cínica, fosca i divertida, que presenta sobre l’escenari un món particular, una sort de País de les Meravelles que no és sinó una visió esmolada i crítica de la nostra societat, de la nostra monarquia, de la crisi de valors que regna no només a les esferes nobles o polítiques, sinó també […]

Combat de negre i gossos està considerada una de les obres més senzilles del famòs dramaturg francès que va morir, amb només 41 anys, després d’escriure un corpus literari d’onze peces dramàtiques. Un conjunt força ignorat fins que Patrice Chéreau va començar a representar-lo i a difondre’l pel territori francès, primer, i europeu, més tard, al llarg dels anys 80. Una de les característiques de les obres de Bernard-Marie Koltès és la capacitat per descriure, de forma metafòrica, un indret, un sentiment, un fenomen o aspecte de la vida amb un llenguatge senzill però poètic, directe i ple. A través d’uns personatges que conformen un univers en si mateix i que transmeten al públic una impressió física, tangible, de carn […]

Ja s’han acomplert tres anys d’aquella gal·la polèmica de Catalunya Aixeca el Teló!, que picava el crostó al sector de companyies de teatre familiar, i que reivindicava més textos escrits pels grans noms de la dramatúrgia del país, que abordessin històries, personatges i plantejaments escènics sense concessions al fet que el públic objectiu fossin nens i nenes. Demanaven, entenc, propostes més en la línia de les grans produccions que poden veure’s a Londres, com Billy Elliot, Matilda, Oliver! o L’illa del Tresor (que compten, cal dir-ho, amb uns pressupostos que ni la gran majoria de produccions adreçades a públic adult, al nostre país, poden somiar). Possiblement, aquesta bonica producció de Les Bianchis seria un bon pas en aquesta direcció. El […]