Marc Ribera

Quanta, quanta guerra adapta la darrera novel·la que va escriure Mercè Rodoreda i que aborda els horrors de la guerra civil espanyola de la manera més sincera: a través dels ulls d’un jove de quinze anys que encara no ha aixecat, dins del seu subconscient, un mur prou sòlid de filtres, prejudicis i creences que li facin veure la realitat com no és. És així com l’autora ens trasllada el seu relat de la manera més directa i objectiva; fent sòlida la veritat més essencial. La posada en escena va a càrrec dels Farrés Brothers, que despleguen el seu instrumental escènic fent un espectacle on la imatge, l’espai sonor i la titella componen una dramatúrgia visual i poètica, senzilla i […]

Diego Lorca y Pako Merino són dos artistes que, després de conèixe’s a l’Escola de Teatre Jacques Lecoq de París, funden la companyia Titzina, amb la qual produeixen els seus espectacles (que ells mateixos escriuen, dirigeixen i interpreten). Tot i fer servir la paraula, la imatge, el gest i la música es disputen el protagonisme d’unes propostes de gran volada visual, que volen emmirallar-se en creadors tan potents com el Théâtre de la Complicité, el Théâtre du Soleil o Robert Lepage. Després de cinc produccions, aquest any estrenen Búho, com a companyia resident de la Sala Beckett. Un espectacle que neix d’un extens procés d’investigació sobre i al voltant de la memòria com a nucli identitari de la persona. Amb […]

Diu Moreno Bernardi, en la seva declaració d’intencions per a aquesta producció, que ha construït un muntatge de múltiples elements que facin de la peça una part viva i necessària de l’experiència humana. La vida no és necessàriament (o únicament) complexitat, acumulació, juxtaposició i saturació. La seva expressió més essencial l’observem, sovint, en la bellesa d’allò més simple. En la quietud. En el silenci. O en la moderació. La proposta sobre Macbeth que s’ha estrenat aquesta setmana al Teatre Akadèmia és supèrbia. En tots els sentits. Només Bernardi pot permetre’s el luxe, en els temps actuals, de situar vuit intèrprets i un músic en escena en un teatre de menys de cent localitats. O de proposar un muntatge que sobrepassi […]

Cr#sh, tothom pot caure és tota una declaració d’intencions, ja des del principi. Una proposta que busca oferir un teatre atractiu per als i les joves. Un teatre interessant, amb contingut. Punkie. Sorprenent. Res de nou, però sí de fresc. Una obra que trenca l’estructura narrativa clàssica per oferir-nos alguna cosa que enganxa de debò (més enllà de tres vivències narrades, micròfon en mà, de manera intimista, propera, petant-se les regles clàssiques de quarta paret, protagonista, antagonista, plantejament, nús o desenllaç). Les tres microhistòries que serveixen per desenvolupar la trama són només una excusa (que podrien donar molt més de si, estar més desenvolupades, a nivell dramatúrgic, tot sigui dit) per deixar volar la imaginació —i vaja si vola— i […]

Indestructibles és una obra documental inicialment adreçada a públic familiar que escenifica fragments de les vides de quatre infants que habiten en quatre indrets significatius de l’Àfrica actual. L’obra, inspirada en un projecte multimèdia dels periodistes Xavier Aldekoa i Alfons Rodríguez, busca generar un diàleg proper i crític entre les veus i perspectives dels protagonistes i el jove públic assistent. La posada en escena, de Clara Manyós i Verònica Navas, busca aquesta mateixa multidisciplinarietat fent servir llenguatges diversos (càmeres, projeccions, dibuixos i un interessant món audiovisual) que, de vegades, complica el seguiment dels quatre fils argumentals. La dramatúrgia, de frases curtes i essencialment descriptives, fuig la narració lineal per buscar una interessant composició d’imatges o impressions dels diferents moments vitals […]