Dera Gé

La normalització d’obrir ferides i d’aprofundir en els detalls del crim és una aposta perillosa i que fluixeja en quant a la responsabilitat ciutadana i principis morals. La reiteració dels «true crimes» sistematitza l’aproximació com espectadors a fets realment horripilants però que malauradament ja no dónen lloc a empaties reals sino que només fan que alimentar el furor de la violència. Dit això, ens trobem davant d’una obra que ens explica una suposada vida dels assassins després d’haver matat brutalment a l’edat de 10 anys a un nen de 2 anys. Davant d’això, la gran pregunta que ens plantejen és si, després d’haver comès aquest crim, es poden donar segones oportunitats. A partir d’aquí el relat gira entorn de les […]

«Dones valentes» és l’adaptació del llibre de la Txell Freixas, en la que ens presenten les diferentes històries de diferentes dones, mitjançant les preguntes i entrevistes de la Txell, representada per la Iria del Rio. Els textos son desgarradors. La força del text és el que et fa intentar mantenir-te en alerta del que està passant. Malauradament però, no s’acaba de connectar ni d’empatitzar amb el que s’està explicant. Considero que aquesta obra cau en el gran perill de voler parlar de coses que no van amb els/les creador/es. No hi ha essència. I tampoc queda clar el concepte. Es preté fer una obra documental o artística? Quina és la proposta? En quant l’escenografia, esteticament molt bonica però desaprofitada. A […]

Després de l’èxit obtingut fa un parell de temporades, vaig decidir anar a veure aquesta obra. Jo no soc el tipus de públic per aquest tipus de comèdies, almenys no per la versió actual, si és que l’han canviada. Té moments divertits, la premisa té la seva gràcia amb la idea del «urbanita» que ha de decidir marxar a viure a un poble de Terol perdut a la muntanya. Però a mi no m’ha agradat el text, que l’he trobat repetitiu, molta redundància, s’han allargat i repetit diàlegs, no he entès el missatge de l’obra: què ens vol ensenyar? I alguns «discursos» quasi ficats amb calçador: feminisme, habitatge… No ens ha arribat. Ha quedat com una comèdia més. Per això […]

«Marie, la roja» té una premisa molt interessant: presó de dones que venen de diferents entorns socials han de treballar i conviure juntes. Una d’elles, Marie, interpretada per Carlota Olcina, revolucionaria, «roja», feminista… té un discurs eloquent i directe que no s’atura durant tota l’obra i que convida, no només a la resta de dones a compartir-lo, sino que inclús enamora a un dels funcionaris. El text d’Arquimbau és fort, però l’execució no m’ha convençut. Personalment, no he acabat d’entendre el fons dels personatges, les inquietuds, amb alguns no m’ha quedat clar qui son, i, no només el perquè estan allà sino el perquè han actuat com han actuat tenint en compte que la premisa ens planteja la societat patriarcal […]

Indiferent no m’ha deixat, això segur. Ens trobem amb una versió en la que «les bruixes» son els The Tiger Lillies que aporten un clima tètric a l’obra, que s’intensifica amb els seus maquillatges d’esquelets (molt Tim Burton). Una imatge del final tràgic de l’obra. Tenen doble paper: de músics i de narradors. Amb les seves caçons expliquen amb un llenguatge més adaptat i contemporani la història de Macbeth. Mentres, els 3 actors representen la obra, amb un sutil to còmic. Quan comença l’obra impacta ja que és una cosa diferent que sembla que anirà en evolució. Personalment l’obra es fa molt llarga. Hi ha un abús de repetició de recursos, no acabes d’entendre qui és qui, la música és […]