Dera Gé

Penso en el que vaig veure i em ve la paraula: valentía. Crec que aquest concepte defineix molt bé aquesta peça. La valentía de la Cordero i la valentía del seu exercit. És algo molt excepcional, amb un discurs extern crític i visceral. Una dansa violenta i algo intrigant a moments. Una tècnica increïble. Una barreja de classic amb flamenc i jazz, que no sé si a dia d’avui encara es senten les cames i els peus, perquè allò era fora del comú. La veritat és que va ser bona una experiència visual i sonora. Una maravella.

Memoires d’Hadrien és dels meus llibres preferits i em feia especial por veure en teatre aquest monòleg. La veritat és que Lluis Homar està molt bé, amb una força sobre l’escenari molt ben gestionada, doncs ni alça la veu ni s’imposa. Troba l’equilibri de com enfocar el discurs des d’un to molt sincer i molt sentit. Direcció ha fet una proposta molt moderna: ens trobem en un programa de televisió, de míting polític podriem dir (el «Caro Marco» apareix molt més tard) i els ballarins que el rodegen, tots vestits de plató de tv, cadascú amb el seu rol (càmara, foto, regidoria i vestuari), son com els seus «súbdits» que li segueixen les passes. Cal dir que et creus cada […]

Desconnec el context en el que s’ha volgut crear aquesta obra però jo m’he sentit espectadora d’una història que necessitava ser explicada des de fa temps i que he estat testimoni d’algo que va més enllà d’un cafè o un cabaret o un treball de tesi. M’he trobat davant de la recerca del sentit de les paraules i de la identitat, tan de la noció en sí com de com l’origen d’una persona la defineix. Un abecedari en el que cada lletra representa un concepte que defineix la història d’una persona, la música, la cultura i el desig. Dit això, els intèrprets estàn genials. Estan equilibrats, interessants i divertits. I la Miriam en particular té una agilitat sobre l’escenari espectacular. […]

Oriol Pla. ORIOL PLA. No cal dir molt més. Ell és tot el que es planteja ser, i a GOLA ens demostra la gran habilitat física i vocal que té. Un actor que literal es descontrola, deixa la pell, s’ennuega, arriba al límit de les seves capacitats amb una concentració admirable, per explicar-nos com funciona el capitalisme i en quin tipus de societat de consum ens hem convertit: asquerosa, cobejosa, pretenciosa…. i et queda molt clar. Tan clar que hi ha moments ens els que potser haguessis preferit no seure a primera fila, doncs potser acabes tu també esquitxat per tot aquest discurs. Un text de 10 que només algú com ell pot portar-lo als escenaris amb aquesta proposta. L’acompanya […]

La meva valoració és de 10 perquè realment s’ho mereixen. La feina és increïble. La combinació de teatre català en vers sempre em crea rebuig perquè entre les veus de «doblatge», el suposat «patiment» en les intencions, la CANTARELLA tan odiosa, sol ser el modus operandi. Però LA CORONA D’ESPINES ha estat l’excepció. Nivellàs, el text amb les intencions tan ben traballades i localitzades que t’oblides de que és vers. Abel Folk podria estar doblat a l’anglès i em dius que estàs al WEST END de Londres i m’ho crec. Xavier Albertí ha traslladat molt bé el que volia, ha sabut fer interessant un text que a nivell d’història tampoc té molt de misteri i els actors i les actrius, […]