Ambientada en Londres y abarcando más de veinte años, de 1936 a 1956, Sopa de pollastre amb ordi cuenta la historia de una familia de clase obrera, los Kahn, en un mundo que cambia a toda velocidad. Ferran Utzet dirige un reparto de lujo con Míriam Alamany, Marcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López, María Rodríguez, José Sobrevals y Lluís Villanueva.

Sinopsis

Ambientada en Londres y abarcando más de veinte años, de 1936 a 1956, Sopa de pollastre amb ordi cuenta la historia de una familia de clase obrera, los Kahn, en un mundo que cambia a toda velocidad. La obra muestra cómo el tiempo erosiona, lentamente e implacable, todo lo que se encuentra por delante. La progresiva pérdida de convicciones, sueños e ideales políticos, la pasividad y la negatividad ante las injusticias, se presentan en paralelo a la desintegración de la familia Kahn, cada vez más fragmentada y desunida. Siguiendo las vidas de siete personajes que un día lucharon juntos para construir un mundo mejor, Wesker expone diferentes posicionamientos ante los ideales y la vida, pero a la vez construye un fresco familiar enormemente emocionante e impresionante hacia el que sentimos una inmediata identificación y ternura.

Duración:
100 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 18

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Carme Canet
Teatre Barcelona

Perdre-ho tot, ideals, esperances, l’anar tirant

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker comença com el públic. Nua. Una obra nua. Silenci. Poc a poc tot pren literalment forma, literalment text, literalment consciència. Crec que no hauria de parlar de l’argument, un argument que transita entre la desolació de perdre-ho tot, i especialment els ideals, les esperances, i la quotidianitat de l’anar tirant. Un text que estem representant tots nosaltres, malauradament, ens agradi o no, avui, ahir, i encara ens queden dies per ser actors d’aquesta història. La proposta escènica i dramatúrgica és impecable. Em trec el barret davant el director i versionadors. Ferran Utzet per partida doble, i Llàtzer Garcia. Els actors estan més que bé. Destaco Màrcia Cisteró Saludes per què és una actriu que sempre broda els seus papers, però que sovint queda amagada per “potents” protagonistes. I aquí, ella és la gran protagonista. Ella veu, sent, viu la vida de tota la seva família. I la seva. I és d’una credibilitat immensa. I vull destacar també l’espai escènic i la il·luminació, així com les músiques/cançons triades i la interpretació feta per la companyia. Aquí Pol Lòpez ha brillat, potser més i tot que en el text.
Escenografia i atrezzo coreografiats entre actors i regidors, introduïda en el moviment escènic com un fragment més de text. És tant bonica la fusió de text i moviment escenogràfic!! Felicitació doncs molt efusiva a Josep Iglesias Reixach i Guillem Gelabert. Moltes gràcies un cop més a aquesta companyia, que tot i treure el nom d’un carrer, ofereixen PERLES teatrals tant i tant necessàries com dures, que et planten davant els nassos realitats que fan molt de mal, alhora que molt de bé, si ens sentim interpel·lats, i quan ens aixequem de la cadira ens movem en alguna direcció que obri ments, actituds, accions que millorin un xic aquest món que repeteix els seus errors, segle rere segle

Crítica ampliada a COMPANYIA DE TEATRE I ALTRES CULTURES
Carme Canet i Capeta
Biblioteca de Catalunya
4 d'abril de 2018

13/04/2018
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Brutal en tots sentits!

Per l'obra amb un text impecable, pel tema, que tot i estar escrit fa seixanta anys, sembla que ens l'hagin fet a mida pels catalans d'avui, per l'escenografia, la il·luminació, el vestuari... i especialment pel que explica i com ho explica.

És la història d'un desencís, el desgast, l'erosió i l'enfonsament d'una família al llarg de vint anys, una família que era un sol bloc de granit al voltant del comunisme. Tots els actors formidables sota la direcció de Ferran Utzet. No us la perdeu.

Crítica completa » http://bit.ly/2HIp7Sr

17/03/2018
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

La història d’un desencís

Sopa de pollastre amb ordi presenta una família comunista londidenca l'any 1936, i l'acompanya al llarg del temps i els canvis socials fins el 1960. En aquest temps, veurem com els somnis i les conviccions d'aquests obrers entusiastes es van esmicolant i com tots, tret de la mare, una dona forta, compromesa i carregada de fe en el seu ideari polític, abandonen, d'una manera o altra, els seus ideals.

Ferran Utzet arrisca (i guanya) amb un muntatge sobri, despullat i simbòlic, amb un repartiment totalment impecable encapçalat per una Màrcia Cisteró que domina la funció en el paper d'aquesta mare tan carismàtica com contradictòria.

Sopa de pollastre amb ordi és teatre polític que no busca alliçonar sinó presentar uns fets i deixar que sigui l'espectador qui extregui conclusions i pensaments. Un text meravellosament tramat i adaptat pel propi Utzet i Llàtzer Garcia, que ressona amb claredat amb la nostra realitat actual.

Més informació a Somnis de teatre

11/03/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un retrat sobre la decepció ideològica

Una obra escrita el 1958 pel dramaturg anglès Arnold Wesker, que ha estat versionada per LLàtzer Garcia i Ferran Utzet i dirigida per aquest últim. És la primera part d'una trilogia integrada també per "Arrels" (1959) i "Estic parlant sobre Jerusalem" (1960).

La manifestació antifeixista que va tenir lloc al barri obrer londinenc d'East End el 1936, amb habitants majoritàriament jueus, i l'alçament anticomunista d'Hongria de l'any 1956 són els dos fets històrics que emmarquen aquesta obra.

Al llarg de set escenes, abastant més de vint anys, SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI, ens explica la història d'una família de classe obrera, els Khan, en un món que canvia a tota velocitat.

Una posada en escena que juga amb fórmules imaginatives construint i desconstruint l'espai escènic. Un rectangle marca la sala de la modesta casa dels Khan. Un magnífic repartiment i dos regidors que donen entrada i sortida a l'utillatge teatral, amb moviments absolutament sincronitzats amb els actors i actrius que permeten canvis ràpids, en un "vist i no vist".

Set personatges que van lluitar per construir un món millor amb la il·lusió d'una manifestació i l'alegria de la victòria, malgrat les ferides que ha provocat la policia. Un començament que a tots, o a quasi tots ens porta a la memòria els desgraciats fets de l'u d'octubre ocorreguts a casa nostra.

Lluís Villanueva, és Harry el pare de família, que ha buscat sempre la manera més còmode de viure i no lluita ni s'enfronta a res ni a ningú, malgrat els seus ideals comunistes.

Màrcia Cisteró, és Sarah la mare, fidel als seus principis, al seu partit i que mira de mantenir la família unida. Es converteix en el pal de paller de la família i en guardiana dels ideals polítics.

Maria Rodriguez, és Ada, la filla gran del matrimoni, i Pol López és Ronnie, el fill petit. A la primera escena Ronnie té 5 anys i viu en un ambient familiar molt polititzat. Durant tota l’obra va creixent i vol ser artista.

Míriam Alamany és la tia Cissie, la germana de Harry, sindicalista, és una dona que lluita pels seus ideals i va perdent mica en mica la empenta.

Josep Sobrevals, és Dave, la parella d’Ada que al començament de la història decideix anar a lluitar a la Guerra civil espanyola. Ada i Dave decideixen abandonar la ciutat i busquen la seva felicitat en el camp “Volem viure, mare, no parlar de com viure”.

I finalment, Ricard Farré interpreta a Monty, un revolucionari amic de la família, que acaba convertit en botiguer.

Tots set actors ens han ofert un magnífic treball coral.

L'implacable pas del temps provocarà la progressiva degradació de les conviccions, somnis i ideals polítics de cadascun dels membres de la família, en paral·lel a la desintegració i fragmentació del nucli familiar.

Tota l'obra es desenvolupa en el mateix espai, on ens expliquen el que passa a l'exterior. Aquest espai mostra el pas del temps acumulant objectes que el van omplint. Cal destacar els petits detalls sonors que ajuden a ambientar el que "no veiem", l'aigua de l'aixeta, plats i gots a taula, trencament de vaixella, cops a la finestra, .... Un molt interessant joc escenogràfic que no ens deixa desviar la mirada ni un moment.

I acabem la ressenya amb unes paraules del director que figuren al programa de mà i que lliguen la peça amb la nostra realitat:

Som al 2018 i sembla que faci molt, de l'octubre. Mentre escric aquestes línies, a poques setmanes d'estrenar, el país nou no ha arribat, i hi ha persones tancades a la presó per les seves idees.

A la presó! Davant d'aquesta realitat tan greu, terrible i absurd que no puc més que denunciar, tot esdevé fràgil. Com als personatges de Wesker, m'envaeix la desorientació, i la idea que l'obra pugui enviar un missatge clar d'ànim o desànim em sembla ingènua. En canvi, segueixo creient que si, que cal representar-la, I que cal representar-la ara. I crec que sé per què, perquè el teatre, quan és teatre de debò, pot fer-nos sentir que no caminem sols.

Una proposta totalment imperdible.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

05/03/2018
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Reconfortante plato para la decepción ideológica

La Perla 29 se ha forjado un sello, como otras compañías y salas, que es garantía de calidad. No es fácil conseguirlo y menos, mantenerlo. Alguna propuesta te llegará más o menos, pero la probabilidad de que salgas muy satisfecho es alta.
«Sopa de pollastre amb ordi» es otro acierto. Puesta en escena artesanal, no ya precisa sino milimétrica, como los efectos de sonido (el agua que cae de una jarra justo en el momento preciso …), vestuario, interpretaciones de primer orden, dirección cuidada, texto cercano y profundo …
No creo que el texto sea más vigente que nunca sino que nunca ha dejado de serlo; escrita por Arnold Wesker en 1958, yo hubiera jurado que era de la época Thatcher, por ejemplo, y equipararlo sólo a la situación política de aquí y ahora se queda corto. El aferrarse a una ideología para tapar a veces una vida anodina, hacer pasar «el partido» por delante de las personas y la realidad no es sólo algo de ahora.

Acompañamos a una familia comprometida hasta el tuétano con una ideología (en este caso, el comunismo) y cómo afrontan, cada uno como puede, la realidad, los cambios sociales, la eterna espera, los pecados «de los nuestros». .. y cómo todo ello afecta a sus relaciones personales y familiares.

El trasfondo es triste, suerte que la dirección y adaptación (Ferran Utzet y Llàtzer Garcia) no han optado por el drama sin más sino más bien por una visión cotidiana y sociológica del camino, si se hace, desde el idealismo al desencanto de no ver los ideales llegar nunca a hacerse realidad o, si lo hacen, tener la fuerza para ver que no han traído el paraíso prometido. Y las ilusiones, ¿dónde quedan? Y todos estos años, ¿son perdidos?

Lo mejor: cuesta escoger. La propuesta en sí misma.
Lo menos mejor: sólo el fragmento musical, que, como en «Caïm i Abel», me sacó momentáneamente de la propuesta.

11/04/2018
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

La família, els ideals i el pas del temps

Una nova perla ha arribat a la Biblioteca de Catalunya i ja van tantes que he perdut el compte. En aquesta ocasió, la sala es transforma en un teatre de proximitat per acollir una obra sobre el pas del temps i com influeix aquest en l'evolució dels ideals de les persones. Així, Arnold Wesker ens ofereix uns personatges imperfectes que independentment del camí que triin estan abocats a la foscor, tot i que sense arribar a perdre de vista la porta que condueix cap a l'optimisme. Així, ens trobem amb un text que compta amb diferents capes que resulten properes i entenedores, tot permetent-nos empatitzar amb uns personatges que es van perdent a mesura que avança el temps i que no saben com encarar les seves vides. D'alguna forma, el pas del temps els confon i els aïlla, enfonsant-se per uns pilars personals gens sòlids en els que els ideals són devorats per la desesperança i sent conduïts a viure dins d'una espiral de foscor i malestar que sempre manté una escletxa per sortir d'ella.

La direcció de Ferran Utzet esdevé una capa més del relat de Wesker, tot proporcionant una nova lectura a través de l'enginyosa posada en escena i de l'impecable escenografia. A més, aquesta resulta dinàmica, alhora que dóna protagonisme als diferents personatges, tot mesurant l'equilibri entre el drama i els punts còmics. En aquest sentit, l'equip d'actors també fa una gran feina, la qual acaba sent un vèrtex més per configurar un muntatge tant interessant com ben construït.

09/03/2018
Aleix Bonet-Ragel
Teatre Barcelona

Una recepta com la de l’àvia però amb gust innovador

"Sopa de pollastre amb ordi" és un projecte diferent del que s'acostuma a veure a la Biblioteca, sempre amb l'expectació de saber com estarà col·locat l'escenari i les respectives grades. Amb una petita estança buida al centre de l'espai, envoltada pels seients del públic, Ferran Utzet proposa un text que si no fos pels referents històrics que apareixen com ara la manifestació feixista de l'East End, semblaria que és un text actual, tenint en compte els dies que vivim. I és que apareixen molts referents ideològics i sobretot el canvi de pensaments i punts de vista de les persones, una mirada retrospectiva que deixa entreveure el canvi generacional al qual se sotmeten els sentiments personals i com poden arribar a canviar amb el pas del temps. Es pot considerar un text ideal per representar actualment i reforçar els nostres pensaments polítics, ja que mostra els dos costats de la moneda; llençar la tovallola o reafirmar-se en la teva personalitat i anar fins al final, per molt que les circumstàncies socials del teu entorn variïn.

El director té a disposició un gran repartiment amb noms coneguts com Lluís Villanueva, Míriam Alamany i Pol López, el que jo denomino com el Messi del teatre, aquell Déu terrenal que d'aquí a uns anys podrem dir als nostres néts: "Jo el vaig veure actuar". Aquella persona que tot ho fa fàcil, sigui el paper que sigui. Acompanyat de Ricard Farré que ja ens va enamorar a "Les dones sàvies" la temporada passada. L'amanida no seria perfecta sense el gran treball escenogràfic i el joc que es produeix amb els elements que apareixen. D'aquesta manera dóna un cop de mà a visualitzar el gran treball que tenen els regidors que sempre queden amagats entre el repartiment i rere les bambalines. Així també, destacar els petits detalls sonors que ajuden a ambientar molt millor l'estànça particular: picades a la finestra, l'aixeta d'aigua, soroll de plats i gots sobre la taula... Així doncs, una aposta atrevida, diferent però mantenint les tradicions teatrals i apte per a tots els públics.

02/03/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La muerte de los ideales

Desde que nuestra actualidad ha entrado en una etapa políticamente convulsa, hemos quedado atrapados en una dinámica de estar hartos de hablar siempre de los mismos temas y, al mismo tiempo, no poder dejar de hacerlo. En este sentido, Sopa de pollastre amb ordi es una propuesta muy interesante y muy adecuada para este momento, ya que explora cuestiones como la lucha social, los ideales, la resistencia y el desengaño final que están muy presentes en nuestro día a día, y nos aporta una refrescante nueva perspectiva. El espectáculo muestra con gran inteligencia la erosión emocional en una familia inglesa a lo largo de la historia, desde la lucha contra el fascismo en la Guerra Civil Española hasta la decepción que supuso para los comunistas el totalitarismo de Stalin en la Unión Soviética. La dirección de Ferran Utzet no sólo saca un gran provecho de las interpretaciones, también encuentra una idea brillante para explicar el paso del tiempo, la irrupción del capitalismo en la vida de los protagonistas y la pérdida de las convicciones más esenciales ante las cosas superfluas. La historia está maravillosamente explicada y, a pesar de tener momentos de dispersión, genera toda una serie de debates de gran profundidad. Se trata de un ejercicio que nos hace de espejo de forma tierna pero también contundente. Un retrato social donde todos los personajes tienen sus razones para hacer lo que hacen y para pensar como piensan… igual que en la realidad que nos rodea.

27/02/2018
Imma Romero
Teatre Barcelona

Política nuestra de cada día

¿Qué pasa cuando, una familia, con profundas convicciones políticas, deja de creer con sus ideales? Pues que muere, poco a poco. Sus vidas quedan sometidas a un ánimo sin aliento donde uno no se preocupa ni en cambiarse de ropa cuando se va a dormir.

Sopa de pollastre amb ordi nos cuenta la historia de una familia de clase obrera, los Kahn, que verán como todo en lo que habían creído y por lo que habían luchado, se va fundiendo para acabar desapareciendo. El espectáculo explora la vertiente más íntima de la política y la ideología. El personaje de Sara, la madre y eje de la familia, interpretado por Marcia Cisteró, nos hace una explicación inmejorable: cuando llevas la comida a los vecinos cuando éstos están enfermos o pasan una situación grave. Esto es una decisión política, y es posicionarse claramente hacia una manera de entender y hacer el mundo. Ella también dice que la política no sirve de nada si no se empieza por el amor. El amor que te lleva a preocuparte por los vecinos, la familia, y por uno mismo.

La apuesta escenográfica del espectáculo es un elemento clave en el montaje. Ferran Utzet ha querido centrarse en un único espacio, el comedor de la familia. Pero ha sido muy hábil creando un interesantísimo juego coreográfico, dotando de gran dinamismo a la escena. El tiempo hace mover las cosas, de forma rápida e inevitable.

Todo culmina en una gran escena final, magníficamente interpretada por Marcia Cisteró y Pol López. Un momento en el que todo lo que se ha ido construyendo durante el espectáculo, se desnuda, para presentarnos la esencia en el discurso que le hace la madre al hijo. Una escena que nos deja pagados a la silla, y hace que estas palabras nos resuenen en la cabeza durante varios días.

23/02/2018
Rubén Garcia
Teatre Barcelona

Puede el tiempo y la vida erosionar nuestras ilusiones?

La nueva producción de la Perla29, ‘Sopa de pollastre y ordi’ de Arnold Wesker, es una reflexión sobre la ideología, las convicciones políticas y los sueños. La obra parte de la emotiva historia de los Khan, una familia británica obrera comunista y de origen judío y de las diferentes relaciones que se establecen entre ellos a medida que sus ideales se deshacen con la llegada de una incipiente sociedad capitalista.

Cuando vas a ver una producción de La Perla 29 sabes que hay algo, más allá del hecho teatral, que sorprenderá … y así es! Una de las cosas que más me llamó la atención fue el magnífico trabajo de movimiento: una coreografía perfectamente sincronizada entre la interpretación, el texto y los elementos escenográficos que van variando en paralelo al avance de la historia .. . no cuento mucho, es mejor que lo veáis. Este minucioso trabajo lo completan unas muy buenas interpretaciones, de las que me gustaría destacar sobre todo la de Màrcia Cisteró, María Rodríguez y Lluís Villanueva, que en mi opinión están espectaculares.

La obra le conectará mucho con algunas sensaciones que vivimos muchos a raíz de la situación política, sobre todo a partir del 1 de octubre y hasta la actualidad. Me vi reflejado en muchos momentos: en la ilusión, en la fuerza, en las ganas de poder con todo pero también en las etapas siguientes en la tristeza, en el miedo, en la impotencia, en las dudas o en la incertidumbre que viven también los personajes. Puede el tiempo y la vida erosionar nuestras ilusiones? El Ferran Utzet y el Llatzer Garcia nos han puesto un espejo, mirémonos y reflexionemos … quizás así conseguimos encontrar la respuesta.

22/02/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

De luchas, resistencias y desengaños

Esta es una obra que habla de la lucha, de la resistencia y del desengaño, pero sobre todo habla del paso del tiempo y de cómo afecta en aquello que creíamos de jóvenes. La obra, a pesar de los parecidos con el momento político actual, es de 1958 y está enmarcada dentro del movimiento de los «angry young men». Su autor, Arnold Wesker, era de familia judía y tenía ascendencia rusa y húngara, aspecto que queda reflejado en esta pieza con toques autobiográficos. Y es que la historia de la familia Kahn, desde 1936 a 1956, contiene elementos que el propio Wesker conoció y experimentó como propios.

El gran acierto de Ferran Utzet y del adaptador Llàtzer Garcia es que han obviado un poco el carácter panfletario de la pieza y han dado más valor a las relaciones entre los personajes. Desde un principio, nada nos distrae en escena. El supuesto comedor donde pasará todo está vacío y sólo se llenará a medida que los lazos afectivos y la vida de aquella casa se vaya llenando, del mismo modo que los distanciamientos y la frialdad entre personajes harán que vuelva a vaciarse. Un precioso efecto escenográfico que resulta más efectivo por su simplicidad y su contundencia. Los actores hacen el resto, gracias a unas interpretaciones bastante naturales y al magnífico ritmo que le sabe imponer el director. Es cierto que en la primera función hubo los lógicos desajustes y tropiezos, pero no es nada que no pueda superarse con un poco de rodaje. De hecho, creo que el efecto espejo con la situación que vive actualmente Cataluña acabarán por convertir el espectáculo en uno de los referentes de la temporada.

18/02/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

L’actor sincopat

Són diverses les virtuts del muntatge de Ferran Utzet, un d'aquells perles que habiten el Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la certesa que el teatre ha de ser quelcom artesanal, o no ser. El text d'Arnold Wesker (un dels Angry Young Men, generació d'autors anglesos que bé podria haver-se dit Generació del desencant) ens parla de la pèrdua dels ideals, del buit que cal afrontar quan les expectatives a què t'han conduït les idees es veuen frustrades. A la versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet hi sentim coses com "Ells saben que això ja no té marxa enrere..." o "Jo crec que alguna cosa important ha començat avui..." que reverberen irremeiablement a Catalunya el 2018, i que atorga un plus d'emoció o de trascendència al text de l'anglès.

Utzet secciona l'obra en dues parts molt diferenciades: la de les idees, en què l'absència dels objectes cedeix el pes a les idees polítiques, però també a la idea d'objecte que creen els actors i les actrius amb la seva interpretació; i una segona part, en la qual les idees (el comunisme, en aquest cas), que donaven sentit a la vida dels personatges, no ha donat resposta a les expectatives creades, i genera el desencant o la desesperació.

Per tot això i molt més cal anar a veure Sopa de pollastre amb ordi, però paga la pena aturar-se un instant davant l'actuació d'en Pol López. I no perquè sigui un moment culminant a la seva carrera, sinó per una acumulació de papers que ens han permès ja sentir la seva atracció, alguna cosa estranya que ens enganxa a ell, que fa que n'estiguem pendents mentre és a l'escenari, encara que el focus no estigui posat en ell en aquell moment. És clar que no hi ha una explicació indiscutible a les sensacions que produeix, però jo m'atreveixo a formular una hipòtesi no massa reflexionada, tot sigui dit. Els gestos, tan corporals com de cara, els sons, les onomatopeies i fins i tot les seves frases entren a destemps, un destemps entès com a ritme particular que intensifica l'emoció transmesa, per allò que té d'inesperat, de peculiar, d'únic., com la síncopa del jazz, que s'acomet en espais deshabitats i ens duu a llocs feréstecs, ignots...

17/02/2018
Oscar Montserrat Prat

En moltes ocasions es parla de que «la història es repeteix», i així és que com m’he quedat després de veure aquesta obra que t’atrapa i que et fa reflexionar sobre el que significa la democràcia.
I tot i que al principi la buidor de l’escenari sorprèn, al llarg de l’obra aquest pren vida de forma magistral, aportant llum a l’obra, i tot acaba prenent sentit.
I és que segur que ens podem sentir representants per algun dels personatges que tan magistralment representen els diferents actors i actrius, ben dirigits per un Ferran Utzet que a cada obra que dirigeix creix una mica més.

05/04/2018
Josep Via Santacana

La perla 29 torna a encertarla ara amb un text de Arnold Wesker, crec oportu recordar que Arnold Wesker,va estrenar aquesta obra al any 1958 a Londres i va estar present al estrena de la obra per CDN al teatre Bellas Artes de Madrid ,maig de 1979, una versio de Gil Novales,dirigida per Josep Montanyes i Josep M.de Sagarra,que s havia vist a Barcelona,dic aixó per resaltar la seva vigencia malgrat els anys , oportu recordar les paraules de Wesker el dia del estrena a Madrid.Aixis ho reproduia el diari El Pais «Los temas que surgen en Sopa de pollo… pueden ser relevantes aquí y en cualquier parte del mundo, porque se refieren a la posibilidad de sobrevivir a la desilusión política. Por otro lado, ha resultado interesante que se estrenara aquí, porque mucha gente ignora el gran apoyo internacional con el que se siguió la guerra civil español.Partin de les paraules del propi autor,anem a lo esencial la obra aqui i ara estrenada, per mi extraordinaria, el conflicte de les ideologies, la evolucio de una forma de pensar,la coherencia entre les idees i la vida real etc.En un moment donat un personatge diu a la vida tot es politica, la mare Marcia Cistero sempre fidel al seu ideari comunista amb un entorn,de desencant i canvi.Personatges tots amb el seu origen per construir un mon millor pateixen al pas del temps la transformacio i en ocasions destruccio de les seves conviccionscos provocan el fracas i convertin el progres com algo capac de podrir la societat.Treball per mi tots a gran nivell,potser perque el paper també ho permet Marcia Cistero com a mare de idelas i conviccions indestructibles transmet tota la força que el seu paper requereix. Escenografia original i adequada amb la direccio de Ferran Utzet sempre capac de aprofitar amb actors i actrius la maxima adequacio als personatges.Acabaria en les paraules de Weskeral estrena «LOS TEMAS EN SOPA DE POLLO PUEDEN SER RELEVANTES AQUI Y EN CUALQUIER PARTE DEL MUNDO,PORQUE SE REFIEREN A LA POSIBILIDAD DE SOBREVIVIR A LA DESILUSION POLITICA» Molt recomanable i fora de dubte la seva vigencia, ara i aqui

05/03/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

La historia de una familia londinense a lo largo de 20 años. Podremos ver como los miembros de la familia luchan por mantenerse unidos, luchan por causas justas y también veremos como se destruyen, como pierden la fe en lo que creen, como se malgastan físicamente y se enfrían los lazos familiares…
LaPerla29 lo ha vuelto a hacer. Ha conseguido crear una obra maravillosa con unas interpretaciones de lujo (por fin un papel importante para Marcia Cisteró. Se lo merece).
El único punto negativo que no me ha gustado ha sido esa escenografía invisible que obligaba a los actores a interactuar con la nada y obligaba a los ayudantes del teatro a tener que entrar y salir de escena para entregar a los actores algunos objetos. Yo que estaba en 1ª fila lo he sufrido a tope. Que hartazgo de pasar por delante mío!
PD: mención especial al culazo que se marca Ricard Farré. Que le hagan un monumento ya! Jajajaja

03/03/2018
Hèctor Fibla Ferrà

Notable obra autobiogràfica del gran Arnold Wesker. Els ideals d’una família jueva són remoguts per les circumstàncies històriques.

26/02/2018
Diana Piera

Obra que no te deja indiferente. Al acabar permaneces sentado en la butaca durante minutos reflexionando sobre el paso del tiempo y la evolución que sufrimos a lo largo de la vida en relación a nuestras familias, la política, los sentimientos y la vida misma.
Escenografía magistral que se va construyendo a lo largo de la obra y que con su ausencia inicial evoca una juventud utópica, llena de ilusiones abstractas y sueños que finalmente decepcionarán.
Un flashback fantástico casi al final de la obra, que a mi gusto debería haber sido el final real, conmueve al espectador y en un instante te permite revivir cientos de emociones vividas por los personajes.
Cabe destacar la buena elección de la música y un tema tocado en vivo por los propios artistas.
Interpretación genial por parte de todos los actores, destacando cómo es habitual la de Pol López.
Altamente recomendable.

22/02/2018
Josep OS

Avui a la Biblioteca amb funció especial de Tr3sc, he estat veient aquesta obra amb text d’Arnold Wesker i magníficament dirigida per Ferran Utzet. Ens parla de la família Kahn, una família comunista, activistes, molt unida i amb fortes conviccions polítiques. El temps i el progrés, s’encarregaran d’anar destruint aquesta unitat fins a aconseguir que quedi totalment fragmentada. Una filla decideix deixar de banda la política i anar-se’n a viure al camp allunyada de la ciutat, un altre fill posa un negoci que li ofereix brillants resultats i els diners poden més que els seus ideals, i el pare pateix una greu malaltia que también.l’aparta de la política. L’única que es manté fins al final fidel a les seves creences, és la mare. Una escenografia nua, mutant que va incorporant i traient els elements d’atrezzo necessaris per a cada moment, totalment diferent al que estem acostumats. Pel que fa a la interpretació tots sense excepció fan un excel·lent treball grupal però vull destacar Màrcia Cisteró en el personatge de la mare que m’ha semblat extraordinari. Un text potent que no deixa indiferent, molt actual, i que cal veure

14/02/2018

Ver todas

Deja tu opinión

Sopa de pollastre amb ordi

Sinopsis

Los espectáculos más aplaudidos de 2018 en Teatre Barcelona

Vuelve el ciclo 'Entre Bambolines' de #AsSocPerla

El comedor de la familia Khan