Pretty - Teatro Barcelona

Descripción
Ficha artística
Fotos y vídeos
Opiniones

Sinopsis

El mundo de Edu entra en caos cuando su novia (la Meri) se entera de que ha hecho un comentario, aparentemente inofensivo, sobre su cara. Pero esto es sólo el comienzo: el mejor amigo de Edu, Toni, está casado con la mejor amiga de Meri, la Carla, y cuando las cosas se complican en la vida de la pareja, los amigos se encuentran en medio. La ecuación emocional se complica exponencialmente.

A medida que sus relaciones se hunden, los cuatro amigos se enfrentan a la infidelidad, la traición y el engaño que se ha apoderado, de repente, de sus vidas, mientras intentan responder a la pregunta: ¿cómo de importante es ser guapa?

Este drama cómico de Neil LaBute confronta de manera brutal y estimulante la actual obsesión de la sociedad con la apariencia física.

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Este drama cómico de Neil LaBute confronta de manera brutal y estimulante la actual obsesión de la sociedad con la apariencia física.

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 11

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

«I feel pretty, oh so pretty»

Els Sixto Paz tornen a la cartellera després d'assolir èxits com Pulmons o Història. En aquesta ocasió, ho fan amb una obra carregada d'humor i que diu les veritats sense embuts, tot girant al voltant de la obsessió pels ideals de bellesa presents en la nostra societat, els quals ens causen ferides internes sense que ens adonem i que poden posar en perill la nostra estabilitat. Realment, el text no ens descobreix la sopa d'all i tampoc va molt més enllà d'una reflexió adequada sobre el tema, però aquest resulta molt entretingut gràcies a unes trames ben trobades i a uns personatges ben dissenyats, fent saltant les xispes a l'hora d'interactuar entre ells.

La direcció de Marilia Samper torna a ser esplèndida, la qual aconsegueix aportar a l'obra un gran dinamisme i, juntament, amb les bones interpretacions que ofereixen tots quatre actors fan oblidar qualsevol mancança que pugui tenir el text de Neil Labute. Així doncs, si voleu passar una bona estona al teatre amb una obra que vol reflexionar sobre com ens afecten els cànons de bellesa, però sense pretendre'ns adoctrinar, aquesta pot ser una molt bona opció.

25/05/2016
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

El dedo en la llaga

Parece como de mala educación decir en voz alta que nos preocupa nuestra imagen pero, sinceramente, que levante la mano quien no se mire al espejo antes de salir de casa. Mejor todavía, que levante la mano quien sea capaz de aguantar con estoicismo que alguien le mire a los ojos y le diga que no es guapo. Especialmente si ese alguien es su pareja.

Sixto Paz ha escogido un texto de LaBute que, a pesar de tratar un tema en priori muy frívolo, pone el dedo en la llaga desde el primer minuto; después todo se trata de escoger un reparto capaz de hacerlo brillar (hecho) y de jugar con los espectadores como solo ellos saben (hecho).

¿El resultado? Una obra muy divertida, con una buena dosis de mala leche y que da para postfunciones de lo más interesantes.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

19/05/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

No és el millor LaBute, però…

...és divertida, molt ben adaptada i traduïda i funciona, gràcies a una direcció intel·ligent, i un quartet que ha entès la comèdia i se l'ha fet seva. "Qui va ser l'imbècil que va inventar els miralls"? es pregunta l'Edu, perquè la seva vida es complica per un comentari inofensiu sobre la cara de la seva parella, la Meri (no em diguis Meritxell), i és que la Mertixell-Meri potser és una mica massa fashion. Per acabar-ho d'adobar, l'altra parella, la Carla i el Toni, treballen a la mateixa empresa, ai, ai, ai...

Crítica completa » http://bit.ly/1sixuMR

13/05/2016
Lluís Mayench Pierre
Teatre Barcelona

La vida es Pretty pero a veces complicada

Ya sabemos que las relaciones de pareja no son fáciles y el teatro, la poesía, las películas y las canciones (las buenas y sobre todo las malas) se empeñan en mostrarnos esto. Es por ello que cuando vemos otra obra que comienza con una discusión hay gente que se pone las manos en la cabeza: Otra vez lo mismo? Y aunque lo sea, en Pretty, no tenemos esa sensación.

Neil LaBute cada vez es menos un desconocido en nuestro país (ya somos unos cuantos que le vamos siguiendo la pista) y sabemos su valía a la hora de construir situaciones que parecen funcionar por sí solas. En esta pieza se apoya en el humor para hacer una crítica de la superficialidad que nos lleva a recorrer senderos menudo ajenos a nosotros mismos. Los cuatro actores juegan un papel importantísimo para dar el ritmo de comedia (no paran de enlazar chistes, gags físicos e incluso se atreven a romper con total naturalidad la cuarta pared sin que haya ningún tipo de bajada) y también son capaces de llegar a un puerto razonable en los momentos más íntimos y personales. Destaco también la traducción del texto que ha optado, con cuatro buenas pinceladas de castellanismos y referencias locales, acercar el texto sin perder la esencia.

Sin embargo, aunque Pretty juega con una baza muy buena y lo hace totalmente a la vista. Pocos giros, pocas sorpresas y una ética que queda algo coja por el histerismo de la chica (no desvelo nada, solo es un minuto de la obra) y la actitud del amigo. Ahora bien, todo esto está inteligentemente jugado a favor de la risa y del pasarlo bien. Una comedia de calidad que no os defraudará.

08/05/2016
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Guapos, lletjos o normals?

Com d’important és ser guapa? I qui va ser l’imbècil que va inventar els miralls?

Pretty és la història d’una parella que entra en crisis arrel d’un comentari inoportú entre dos amics sobre la parella d’un d’ells, que casualment és amiga de la parella de l’altre, la qual al sentir la conversa entre tots dos, va i li explica a l’amiga el que ha escoltat. Aquest és començament de la fi.

Neil Labute és possiblement l’autor teatral contemporani que més escriu sobre les afilades i inquietants relacions humanes, sobretot les relacions de parella. Les seves obres són molt reconegudes. Les històries que escriu són drames sense escrúpols, però presentades en forma de comèdia.

És la primera vegada que Pretty es representa a casa nostra, i ho fa de la mà de la productora Sixto Paz. Però lluny de totes les altres propostes de Sixto Paz, als que segueixo fidelment, aquest és un drama en forma de comèdia que aconsegueix entretenir i fer-nos passar una bona estona. No la vull qualificar d’obra comercial, com alguns dels meus companys, perquè penso que va una mica més enllà del simple divertiment fàcil. Pretty pretén fer-nos reflexionar sobre fins a quin punt depenem dels valors estètics i com ens condiciona a l’hora de relacionar-nos, tan sigui a nivell laboral o sentimental.

M’agrada molt el tarannà d’aquesta productora que et dona sempre la oportunitat de parlar amb ells al final de tots els seus espectacles. Innovadors en moltes tècniques en el reclam de públic, en aquesta ocasió torna a apostar pel trivial i el debat al bar del teatre. Parlar i debatre sobre el que hem vist amb en David Costa ha estat un plaer.

El text és fàcil i entenedor, amb diàlegs àgils, de vegades divertits i d’altres bastant punyents.

De les interpretacions haig de dir que hi ha hagut moments de tot, bones i regulars en general, però si haig de ser sincera, i destacar-ne a algun d’ells, és en Pau Roca, que durant tota la representació ho ha fet genial. Això si, el punt còmic de l’obra sens dubte el posa la Sara Espígul.

A mi m’ha divertit i m’ha agradat força. És distreta i es fa amena. Pot ser no és d’aquelles obres que et fan pensar i profunditzar durant dies, però de tant en tant s’agraeix anar al teatre tan sols a riure i passar una bona estona. Com deia Charles Chaplin: “Un día sin reír, és un día perdido”

Així que ja ho sabeu, no perdeu ni un dia més i aneu a veure Pretty.

***1/2

17/05/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Una bis còmica amaga el drama d’unes relacions de parella que fan aigües

La nova proposta de Sixto Paz Produccions té una vocació més comercial que les que podien tenir "Pulmons", "L'efecte" o "història", fet que ja vam intuir a la roda de premsa. El text de Neil Labute (escrit l'any 2008), dirigit per Marilia Samper utilitza un diàleg molt proper, natural, i que aprofita una paraula, una entonació com punt de partida per desenvolupar una escena.

Sens dubte un text ben escrit però que no aprofundeix en el tema que pretén plantejar, el de l'obsessió per la bellesa, pel cos amb les mides i el pes just. Malgrat això podem dir que ha estat una proposta divertida, simpàtica i fresca. Una bis còmica amaga el drama d'unes relacions de parella o d'amistat que fan aigües.

L'Edu es Pau Roca, i veu com una paraula dita inoportunament provoca una reacció en la seva parella, la Meritxell, una extraordinària Sara Espigul, que ha interpretat una dona insegura i que diu una frase tan contundent com "jo no podria estar amb un tio que no em trobes guapa". El Toni, Joan Carreras, és amic i company de feina i se sent segur d'ell mateix i de la seva relació amb la Carla, Mariona Ribas, que en aquest cas és i se sent guapa, però que en un moment donat també qüestiona que serà d'ella quan la seva bellesa minvi. Els quatre personatges es veuen condicionats pels valors estètics tal com apunta rotundament l'Edu: Qui serà l'imbecil que va inventar els miralls??

Una proposta que ens ha fet passar una bona estona i que també ens ha donat per parlar en sortir del teatre tornant cap a casa, que és, el que en el fons pretenien.

La nostra valoració sencera AQUÍ

16/05/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Las dificultades de dirigir a Labute

Neil Labute es uno de los autores norteamericanos contemporáneos que más se representa en nuestros teatros. Su especialidad son las relaciones de pareja, o mejor dicho la guerra de sexos. Sirve casi siempre sus historias bajo el envoltorio de comedia, pero en el fondo son historias amargas, duras y los personajes tienen reacciones imprevisibles que pueden hacer mucho daño… Por lo tanto, dirigir una obra de Labute es peligroso y arriesgado, y si no se encuentra el punto justo se puede caer fácilmente en algunos vicios del teatro de boulevard. En su momento, Julio Manrique acertó de lleno con las modélicas y tan recordadas La forma de les coses o Coses que dèiem avui. En este caso, sin embargo, Marilia Samper no ha llegado, para mi gusto, al punto medio que requiere el autor y se ha dejado llevar por los chistes, el humor grueso y las salidas de tono. Hay algunos intentos de romper la cuarta pared y crear complicidad con el público, pero tampoco sé si eran necesarios ni si acaban de producir el efecto buscado. Las interpretaciones, por su parte, no están todas en el mismo tono, y sólo cuando la acción se calma podemos captar mejor los matices que a veces se pierden entre gritos. Pero, sea como fuere, creo que la obra tiene muchos de los elementos para convertirse en un éxito, puesto que el tono escogido rebaja sustancialmente la mala leche del original y suaviza un texto que, en mi opinión, tendría que dejar un regusto mucho más amargo al salir del teatro…

08/05/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Un mundo superficial

Desde que se dieron a conocer con la magistral Pulmons, el equipo de Sixto Paz Produccions ha despertado el interés de crítica y público con cada nueva propuesta. Como ya pasaba con L’efecte, su anterior montaje, Pretty tiene una vocación mucho más comercial que aquella hipnótica historia de pareja dirigida (como aquí también) por Marilia Samper. El resultado, en este caso, vuelve a ser efectivo: la obra divierte y propone un tema interesante del que se puede debatir al salir del teatro. El texto de Neil Labute juega con unos diálogos coloquiales, llenos de naturalidad y giros ingeniosos que aprovechan una anécdota para desarrollar un conflicto que se extenderá a lo largo de todo el espectáculo. El problema de esto es que el pequeño desencadenante, en realidad, promete hacer una reflexión mucho más profunda de la importancia de la belleza en nuestra sociedad y en las relaciones amorosas para, finalmente, no pasar de la superficie. Se trata de un texto bien escrito pero poco ambicioso en cuanto al desarrollo de sus posibilidades. Obviando esto, Pau Roca y compañía hacen un buen trabajo interpretativo, apostando por la vis cómica a pesar de que, en algún momento, por las ganas de querer hacer reír pierdan de vista la verosimilitud del personaje o de la situación. Amena, simpática y fresca, fácilmente puede cumplir las expectativas de un gran número de espectadores, como aquel amigo con quien te lo pasas tan bien que acabas por no verle los defectos.

07/05/2016
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

Segur que arrasen, però ….

Amb Sixto Paz vam gaudir com mai amb Pulmons, i repetint un parell de cops. Posteriorment amb Història I ara ens porten a la Villarroel el seu nou muntatge a la Villarroel amb Pretty.

Tot i que la història que ens expliquen és insuficient, com a mínim s'ho han dut al seu propi camp. El que ens falla per un costat l'han pogut reforçar amb unes bones interpretacions i amb uns personatges portats fins a l'absurd.

Em quedo amb la parella de Pau Roca i la magnífica Sara Espígul. Tot i que l'estrella a escena és Sara Espígul i pot ser el punt guanyador de l'obra. Quan surt la gent riu sense cap tipus d'objecció.

I a més ...

15/05/2016
Hebert Parodi

T’assabentes que la teva parella diu de tu, pel darrera, que tens una cara normaleta. Com reaccionaríem? Tan important és ser guapo? Potser no, però sí que esperem de qui compartim la vida que hauria de trobar-nos atractius, no? I aquí comença «Pretty». Una comèdia que promet més del que dóna. Podria reflexionar i «rascar» en aquest tema, les nostres inseguretats, superficialitats, veritats que costa d’acceptar (tant que no som tan atractius com creiem com que per molt que diem de l’interior, necessitem que ens agradi l’exterior) però prefereix quedar-se en la comèdia més típica i vista.
Es parla més de recuperar la parella o d’infidelitats, que de les pors del dia a dia d’una parella, i de qualsevol, per l’aspecte físic i com ens veu la resta del món. Només a les brevíssimes reflexions de cada personatge amb el públic s’intueix el que el tema hagués pogut donar de sí (què passarà quan la bellesa d’algú marxi si és l´únic pel que el valoren, acceptació de com som però amb un punt de vanitat…)
Com sempre amb els Sixto Paz, un molt intel·ligent ús del marketing i involucració del públic -test al final de l’obra amb un mirall (genial) com a regal, o separar, ja d’entrada, al públic en guapos i normals per accedir a la sala-. Tanmateix, el fer sortir el públic a l’escenari no aporta absolutament res i transforma el moment en quelcom més propi de «Escenas de matrimonio».
Això sí, només per veure la Sara Espígul val al pena pagar l’entrada. Està autènticament fantàstica i no és només el text, és tota la seva interpretació, com es mou, crida, gesticula, pateix, sent…
En resum: un tema que es pretén que porti a reflexions al sortir del teatre però es tracta tan superficialment, que no. Ben interpretada, escenografia massa precària i una gran cançó de leit motiv, el «I feel pretty», de West Side Story.

22/05/2016
Josep OS

Avui a la Villarroel hem vist aquesta obra de Neil Labute dirigida per Marilia Samper. Com que he sortit del teatre totalment decebut, em dol haver de fer una valoració negativa, i més tractant-se d’aquesta sala però és el que he sentit. El text no és que no hagi entrat en ell sinó que m’ha semblat estar veient una novel·la rosa portada a l’actualitat o potser pitjor, empassant-me un Salvame de Tele5 o un serial. Tot això amb un llenguatge groller, amb acudits de mal gust i amb un final moralista. No m’ha agradat gens l’escenografia i l’única cosa que valoro positivament és la interpretació per part de Joan Carreras, Mariona Ribas, Pau Roca i en especial Sara Espigul. Tant de bò si aneu, la vostra opinió sigui més positiva que la meva.

07/05/2016

Deja tu opinión