Paraíso perdido

Paraíso perdido d’Helena Tornero, a partir del poema de John Milton, és un homenatge a la bellesa de les paraules de Milton des de la mirada contemporània que és, també, un tribut a l’ofici de comediant, tants cops demonitzat per la seva capacitat de transgressió.

Tal com indica el programa, Paraiso perdido s’ha realitzat a partir del poema de John Milton. Ens parla de la caigudad de Satanàs i de l’home. És una adaptació realitzada per Helena Tornero per al teatre, i una de les obres que de moment més m’han fet pensar i reflexionar a la sortida del teatre dels últims anys.

Vaig assistir a l’estrena o es palpava que la gent tenia ganes de veure-la, a veure si aquestes ganes segueixen en els propers dies.

L’obra es divideix en diferents parts. La caiguda de l’àngel, Les portes de l’infern, Déu observa, el Paradís, … Visualment, és una obra magnífica, que em va atrapar a l’inici de la funció amb la primera part i la caiguda de l’àngel. Vaig quedar enlluernat amb l’actuació de Cristina Plazas des del primer moment.

Tota la part i confrontació entre Satanàs i Déu em va semblar genial. Fins i tot quan surt Eva i Adam veient com van caient en la temptació, però aquesta part va ser especial en el monòleg final d’Eva davant al públic amb un to feminista quan mossega la poma. Com he comentat és molt potent la part visual, les imatges que veiem a l’escenari.

És una obra que ens fa reflexionar, en la creença de Déu i del diable/Satanàs, però també com permet les injustícies de la humanitat i per quin motiu ens deixa continuar fent. Al final Déu va crear l’home, o l’home va crear a Déu?

Segurament no és una obra per a tots els públics, però qui s’animi a anar-hi amb la ment oberta ho gaudirà de valent.

Pots veure la meva opinió al següent enllaç

En 1667 el poeta inglés John Milton escribió el que sería su poema más memorable, Paraíso perdido. Más de 10.000 versos blancos, o sin rima, en el que se hablaba de Adán y Eva, pero sobre todo de Dios y el Diablo. Una reflexión sobre la creación y los caminos de Dios que generó un fuerte debate y que influenció más adelante tanto a los ilustrados alemanes como a muchos escritores y pensadores del romanticismo europeo. Ahora Helena Tornero lo ha adaptado por el teatro, en uno de aquellos ejercicios imposibles que vemos de vez en cuando en el teatro actual.

El comienzo se hace pesado y evidencia la naturaleza del texto original, que no está pensado para ser dramatizado. De todas formas, Andrés Lima hace un gran esfuerzo para acercarnos las palabras de Milton –el auténtico tesoro del espectáculo- y también para ofrecer un montaje vistoso y grandilocuente que contiene escenas brillantes y originales (la aparición de Adán y Eva, sin ir más lejos). Además, cuenta con la entrega absoluta de Cristina Plazas y con la maestría de un Pere Arquillué que nos presenta un Dios socarrón e irónico que parece salido de una obra de Miller o Williams. Un ser atemporal que en manos del actor resulta un divertimento ejemplar y un ejercicio de lo más interesante.

La escenografía está pensada para un espacio seguramente más grande que el Romea, pero funciona. También hay que tener en cuenta el buen trabajo de iluminación, el original vestuario o los arreglos vocales de Elena Tarrats y Laura Font. Es decir, un buen envoltorio para un espectáculo que quizás nace con el peso del texto de Milton, que puede ayudar a levantar el vuelo en algunas ocasiones pero que también puede suponer una losa muy pesada. Y es que, ya puestos, quizás hubiera sido más fácil adaptar el Caín de Lord Byron, un texto teatral –este sí- que nadie se atreve a abordar y que trata un tema similar… sobre todo por el enfrentamiento entre Lucifer y el Ángel del Señor.

Vaig decidir d'anar a veure aquest muntatge després d'assistir a l'acte programat per la Fundació Romea (La figura del maligne a Milton i Molière), on l'Andrés Lima i en Sergi Belbel explicaven les claus de la dramatúrgia de Molière i de l'obra poètica de Milton, i com la fascinació per la figura del Maligne en tots dos autors pot ser rellegida en clau actual. Va ser quan l'actriu Cristina Plazas va llegir i interpretar alguns fragments del Paraíso perdido de John Milton, en versió d'Helena Tornero que vaig decidir de no perdrem per res del món aquesta obra.

La veritat ha estat tot un encert, Paraíso Perdido és un gran espectacle en tots els sentits.
L'adaptació dramatúrgica de l'Helena Tornero, basada en el poema èpic de John Milton de 1667, és una autèntica joia teatral que ens fa reflexionar sobre el bé i el mal, i la figura de Déu, el diable i la religió d'una manera molt original.

Milton va reinterpretar la Bíblia en el seu extens poema, agafant la figura de Satanàs (un àngel desterrat a l'infern), per explicar-nos la història de la humanitat des de la seva poderosa influència. L'Helena Tornero en fa una adaptació d'aquesta reinterpretació afegint algunes referències actuals, convertint Paraiso Perdido en una proposta potent, arriscada, original i innovadora, controvertida i polèmica, molt visual i poètica, plena de metàfores i simbolismes.

És un muntatge on es barregen diferents llenguatges teatrals, molt cuidat en tots ambits, escenografia, vestuari, caracterització, il·luminació, videocreació, audiovisuals, música, moviment, direcció i interpretació.

L'obra se'ns presenta en set parts:

Parte 1 La caida del angel . El dolor és el primer que sent Satanàs en caure.
Visualment, és una de les escenes més poètiques del muntatge.

Parte 2 Las Puerta del inferno . Satanàs coneix la culpa i la mort. Milton permet als àngels menjar o tenir relacions sexuals.
Brutals les actrius Elena Tarrats i Laura Font en interpretació, moviment i cant.

Parte 3 Dios observa. L'home va ser creat lliure. L'home és lliure d'elegir. L'home peca lliurement.
El mal i el bé són dues cares de la mateixa moneda.

Parte 4 Paraiso. Adam i Eva (Rubén de Eguía i Lucía Juárez)
ens apareixen com a éssers purs. La seva transformació és espectacular. La caracterització és espectacular, gràcies a Céline Kretschman.

Parte 5 Guerra. En aquesta part he gaudit moltíssim amb l'enfrontament dialèctic entre Déu i Satanàs. Brutals Pere Arquillué i Cristina Plazas.

Parte 6 La caida del hombre. El bé i el mal mitjançant la història d'Adam i Eva. La rebaldia contra la tirania.La desobediencia de l'home i com a càstig l'exili. Eva tasta la poma i la dona és condemnada de per vida. Impressionant el discurs d'Eva sobre les desigualtats, diferències i
injustícies per les quals passen les dones al llarg de la història.

Parte 7 La carcajada de Dios. En aquest episodi Milton ens porta a reflexionar sobre... si Déu és tan bo i poderós, com és que permet que existeixi la fam, la guerra, el dolor, els abusos, el maltractament, les violacions, les desigualtats, les diferencies i injustícies socials?

La manipulació, la prohibició, el domini, l'obediència, el poder, el fracàs, la creació d'un lloc on enviar a l'enemic. Qui en surt beneficiat?

Paraíso perdido és un homenatge a la bellesa de les paraules del poema de Milton, és un manifest contra les desigualtats i les injustícies, és un homenatge a l'ofici d'actor i al teatre sempre atacat per la seva capacitat de transformació i transgressió. Paraíso perdido és un viatge, un deixar-se portar, és parar-se a pensar i reflexionar.

Hi ha maneres i maneres d'explicar una història. El repte és fer-ho d'una manera diferent de la de sempre, captar l'atenció al públic i amb una actuació que sigui memorable. Això és el que fa "Paraíso perdido" dirigida per Andrés Lima, i més tractant-se de la trama més explicada de tota la història de la humanitat. Aquella història que ja saps el final. Aquella història que el text de "L'estel de Natzaret" ja explica, com molts altres textos. Però "Paraíso perdido" captiva i emociona, tant sentimental com audiovisualment.

Veure com el teatre evoluciona i va un pas més enllà de la representació clàssica d'un text pot portar a una part del públic a sentir-lo lluny, però és llei de vida i s'ha de reinventar. La producció de "Paraíso perdido" està, només, un graó per sota de qualsevol producte audiovisual que podem consumir. El conjunt de la proposta té tots els elements necessaris per considerar-la una obra multidisciplinar. L'obra està marcada principalment per la importància d'un text fidel a l'original, però adaptat als dies que vivim. Monòlegs i monòlegs entrellaçats entre sí que es converteixen en diàlegs de respostes llargues (a vegades farcits de redundància) i fan que el públic navegui sense rumb sobre l'abundància de les paraules.

"Paraíso perdido" parla sobre el bé i el mal, sobre la capacitat de fallar i la provocació. En definitiva, una anàlisi de la humanitat sencera autocompadint-se de la seva autodestrucció. Una proposta amb un gran equip de professionals, però amb especial menció a Beatriz San Juan per la creació d'una l'escenografia tan encertada i que fa sentir al públic formar part de la trobada entre els dos mons sempre disputats.

La caída en el abismo de un ángel es el inicio de este viaje. En un paraje inhóspito, empieza la que será una rebelión que acabará con el mundo de los hombres, o eso es lo que piensa uno de los protagonistas de esta historia.

Basada en el poema épico de John Milton el año 1667, esta obra narra la caída de Satanás en el infierno y su posterior rebelión para provocar la caída del hombre en el Paraíso creado por Dios omnipotente. Una venganza que pretende provocar cambios en el sistema establecido por un dios orgulloso y vanidoso. Pero en el camino por esta evolución, desde la caída hasta la creación de Adán y Eva y la destrucción del paraíso, los protagonistas van argumentando el porqué de su rivalidad eterna.

Cuesta entrar un poco en el inicio, especialmente por el uso de un texto clásico y a veces demasiado enrevesado, con reflexiones grandilocuentes que hacen perder el hilo en más de una ocasión. Pero sorteado este inicio dificultoso, nos vamos encontrando con pequeñas sorpresas durante el montaje que hacen reaccionar y poner en alerta al público. Mientras el autor narra la situación en voz de Pere Arquillué -un Milton en potencia- y presenta a Satanás (Cristina Plazas) y a Dios (Arquillué) discutiendo sus puntos de vista, su historia pasa por dos momentos que es necesario remarca en el conjunto de su estructura.

La presentación de Culpa y Muerta es, quizás, una de las escenas más potentes de todo el espectáculo. La puesta en escena y la interpretación de las dos intérpretes, Elena Tarrats i Laura Font, se convierte en un momento de hipnosis colectiva. Los cánticos a través de sus voces a compás y la sincronía en su interpretación -fruto de un trabajo meticuloso-, crea un vacío en el tiempo que deja al público en un suspenso mágico.

El otro momento que rompe con la narrativa clásica -y a veces un poco difícil de seguir con atención- es la presentación de los “pecadores” originales, la manera como Andrés Lima (director) decide llevar a escena los dos personajes es divertida y muy rítmica. Lucía Juárez y Rubén de Eguia son Adam y Eva, a ellos los seguimos en su evolución. Con Juárez experimentamos la curiosidad de Eva y la necesidad de saber y de rebelarse ante un mundo impuesto.

Y en medio de toda esta fábula, mito o historia -según a quien se pregunte- encontramos un homenaje al oficio de comediante. Satanás explica en su momento que creó el teatro para mostrar a la población que se podían cuestionar las verdades impuestas por el sistema, para probar otras estructuras y para ponerse en los zapatos de cualquier personaje que estuviera en la tierra. Un arte muchas veces prohibido en la historia por la libertad de pensamiento y creación que buscaba y mostraba. Aunque esta parte es un grito a rebelarse y a quere un oficio muchas veces menospreciado, este homenaje queda metido con calzador en una historia ya de por sí llena de pensamientos y reflexiones. A pesar del intento, no acaba de quedar bien entramado con la historia que se está narrando, y es una pena.

Con interpretaciones impecables, la gran apuesta de esta producción es la escenografía y el montaje visual y sonoro. Cada elemento encima del escenario pretende ubicar a la espectadora en este mundo entre onírico y real, y lo consigue con creces. El diseño sonoro y de luces está trabajado al milímetro para que cada acción quede enmarcada en un paisaje concreto.

El viaje de la rebelión de un hijo descontento acaba convirtiéndose en un grito contra el sistema impuesto, los opresores, el patriarcado y las injusticias. Un todo en un pequeño cuento sobre una disputa familiar. Y así acaba todo, en imponer por encima de consensuar. Y la eterna pregunta, ¿estaba todo planeado?