La calavera de Connemara

Text brillant (com sempre) del mestre McDonagh. Ben adaptada.

A veces cuesta de entender a Mick Dowd si no estás en 1as filas, pero muy currada!!

https://culturayalgomas.wordpress.com/2017/10/15/la-calavera-de-connemara-relato-de-la-noche-de-todos-los-santos/

Segur que degut a les altes expectatives que tenia, però no em va convèncer. El punt de partida (no és spoiler) captivant: Un home desenterra els morts per fer espai pels nous. I ara li toca fer-ho amb el de la seva dona, i reviuen els rumors de que no va morir d’un accident. Això, humor negre, intriga i un repartiment amb Oriol Pla i Pol López ( enorme i camaleònic físicament, el gest, el caminar, la mirada i menys cantarella d’aquella que a mi no em fa el pes) doncs feia una pinta boníssima. A més, un policia tonto que podia donar molt més joc, una senyora addicta al bingo, hores bevent, un poble un punt endogàmic, la Irlanda rural no idealitzada i escenografia molt aconseguida amb apunts musicals i il·luminació a joc.

Però em van sobrar els recursos fàcils per buscar el riure general, com les babes o l’escena de la borratxera, llarguíssima. L’humor, i l’obra, descansa molt en la genialitat de l’Oriol Pla pel que fa, també, al domini del gest, de la comèdia física, i el seu paper d’eixelebrat cridaner –no sé com aguantarà aquest ritme!-, però crec que amb una marxa menys, funcionaria millor.
I a tot això, somrius a estones, un parell d’acudits boníssims, però jo esperava una altra cosa, ves, molta més història i actuacions al servei d’aquesta. La sensació ha estat més de lluïment personal. Cert, el text tampoc no dóna gaíre més de si, l’argument no avança gaire… Dit això, ho petarà.

He sortit molt decebuda de veure aquesta obra, tot i que tampoc tenia gaires expectatives. S’avisa que és humor negre, però per mi és humor cutre i desagradable, del tipus posar-se molt a prop i escopir-se a la cara quan dius «Massachussets», o dir «poves» en lloc de «proves» (en un intent de fer veure que el personatge és un paleto, però que no funciona per culpa de unes interpretacions artificials que buscaven l’estil d’un western americà i, clar, no pots ser Clint Eastwood i pretendre semblar un paleto que diu «poves»). Es passen tota l’obra escridassant-se i insultant-se, amenaçant-se físicament, humiliant-se. La gent es reia d’absolutament tot el que feien encara que no tingués cap gràcia: Pol López s’ajup amb el martell a la mà per trencar encara mes uns ossos que ja estan trencats, o Oriol Pla rodejant unes claus que cauen a terra i ajupint-se per agafar-les. L’obra em va semblar un despropòsit per l’abús de recursos fàcils en un intent massa forçat de fer riure. Als crits, insults, agressions físiques i humiliacions, s’han d’afegir un Oriol Pla que s’ha passat mitja obra bavejant exageradament i parlant com si estigués borratxo forçant-ho molt, cosa que feia bastant difícil d’entendre’l. L’escena de Sinead O’Connor no tenia ni cap ni peus i sobrava. M’ha semblat una excusa barata pel lluiment de Pla i les seves moneries acrobàtiques, que tan agraden al públic i que tan innecessàries eren en aquesta peça. Crec que reduir l’agressivitat explícita del text i fer servir una altra més subtil, implícita en la forma de relacionar-se, hagués equilibrat l’obra i no l’hagués fet tan desagradable. L’única interpretació que m’ha agradat una mica és la de Marta Millà, precisament perquè crec que utilitza l’agressivitat més en la forma de dir les coses que en el que diu. I el pitjor de tot és que l’obra no té final. Es busca deixar un final obert en el qual l’espectador decideixi qui té raó. El problema és que és el mateix argument que es repeteix durant tota l’obra i veure que al final ho deixen sense solucionar resulta bastant frustrant. En fi, si us agrada l’humor fàcil, repetitiu, cutre i barriobajero, i la gent faltant-se al respecte i insultant-se, us recomano que engegueu la tele i poseu Telecinco. Disfrutaréis de lo lindo i és més barat que perdre dues hores (a mi m’han semblat cinc) en una obra com aquesta. Si voleu veure una bona comèdia, fareu bé d’anar a veure «Nit de Reis», al Teatre Lliure, on Pau Carrió ha fet un treball sensacional amb els nois i noies de La Kompanyia Lliure.
Ah, per cert, m’agradaria veure d’una vegada per totes a Oriol Pla fent una obra que no estigui dirigida per un dels seus col.legues (Morales, Lali Àlvarez, els seus pares) amb personatges fets a mesura pel lluiment personal de l’alumne favorit. Aquest noi està sobrevalorat…

La Villaroel estrena temporada con un thriller/comedia negra que sorprende por su escenografía y por un Oriol Pla en estado de gracia que consigue eclipsar al resto del reparto (el público lo adoraba y conseguía hacer soltar carcajadas a los espectadores que lo aplaudían con entusiasmo al finalizar la obra)

Estamos en Irlanda. En Conmemara. Donde vemos a un señor decaído, borrachuzo y triste que pasa las tristes tardes de su vida pasando el rato con su vecina patetica adicta al bingo.
El señor se dedica a vaciar tumbas para hacer sitio a los nuevos cadaveres y llega el momento de desenterrar los muertos de hace 7 años. Entre ellos la de su esposa. Muerta en extrañas circunstancias.
El pueblo vuelve a hablar del tema y vuelven a salir los rumores sobre el posible asesinato en manos de su esposo. Rumores o realidad? BIENVENIDOS A CONNEMARA!!