Iván Morales defineix La calavera de Connemara com «una comèdia negra d’amor i ossos». L’any passat obria la temporada de la Villarroel i, després de l’èxit obtingut de crítica i públic, en aquesta ho ha tornat a fer. Morales dirigeix un muntatge que parteix d’un text de l’irlandès Martin McDonagh, autor per exemple de La reina de la bellesa de Leenane. El dramaturg situa l’acció en un poble feréstec d’Irlanda, i amb un exhumador com a protagonista: cada tardor Mick Dowd ha de treure els ossos dels que fa set anys que són enterrats al cementiri, per fer espai per als que hi han d’arribar. Però enguany li toca exhumar les restes de la que va ser l’amor de la seva vida, Oona, i no serà senzill, no només emocionalment, sinó també perquè sorgeixen de nou veus que semblaven apagades relacionant Dowd amb la mort d’Oona. L’obra compta amb només quatre personatges, interpretats per Marta Millà, Xavier Sáez, Ferran Vilajosana i, com ja ve sent habitual, un extraodinari Pol López.
La història de La calavera de Connemara no és amable, sinó crua, salvatge i els personatges que la vertebren són víctimes i perpetuadors d’una societat tancada, plena d’odi i rancor.
És una comèdia molt cafre amb personatges bastant miserables i sòrdids, però amb unes limitacions que els fan entranyables i pròxims. És com anar a veure una pel·lícula dels germans Cohen. A l’escenari ens ho passem molt bé i es nota.
És una partitura perfecta per fer riure.
L’humor de l’obra és despietat, intel·ligent i brusc a l’hora. Això fa que la gent connecti i rigui.
Som a la Irlanda profunda, però també podria ser la Catalunya profunda.
Sí. Podría ser tranquil·lament un poble de la Catalunya profunda. Un poble petit on tothom coneix les seves vides. No tenen més món exterior, tot gira al voltant de les seves misèries. Tot es queda en un cercle molt petit, endogàmic i viciat. Molt tòxic.
Resulta molt interessant veure com tot allò que li passa a en Mick ho provoquen els éssers que l’envolten.
El fet que l’acusin d’assassí pesa molt sobre ell. Hi ha un punt interessant que defensa l’obra que parla de com un mateix pot assimilar les projeccions dels altres sobre ell.
És un personatge molt allunyat de la teva edat. Qüestió de risc?
Amb l’Ivan i en David Climent de Los Corderos ho vam treballar molt bé. Vam proporcionar-li una fisicalitat i una manera de parlar. Vam treballar el personatge a nivell físic i extern. Després vam trobar el to que demana l’obra. És una comèdia però també hi ha una part molt fosca.
Hi ha alguna cosa teva al personatge?
Sóc jo, la meva carn, la meva veu, les meves emocions, com jo he entès el personatge, com jo parlo… Es tracta de donar certs aspectes que hi ha dins teu a partir de la imaginació.
Per assolir la veritat s’ha de transformar la realitat?
Estem envoltats d’un joc de ficcions, costa molt destriar la veritat de les mentides.
La calavera de Connemara és probablement una de les obres més comercials i obertes al gran públic que Iván Morales ha dirigit, però sense deixar d’imprimir el seu propi segell.
Iván Morales va estar molt fi triant aquest text, és molt bo, és comercial, amb mala llet, personatges entranyables, un humor cru… molts al·licients en la pròpia obra, que és molt bona. Ha fet un treball extraodinari.
Redactor: Oriol Puig
