Oriol Broggi dirige este texto sobre la tragedia de Edipo (Èdip) con un reparto encabezado por Julio Manrique y Carles Martínez.
Sinopsis
Edipo reina en Tebas junto con su esposa Yocasta, la viuda de Lai, el rey muerto. Cuando la ciudad está golpeada por numerosos males, el pueblo pide ayuda a su rey y él les promete venganza. Desde Delfos, Creonte lleva una mala noticia: quién mató Lai es el causante de esta tragedia y sólo su castigo puede salvar la ciudad. Cuando el rey de Corinto, Pólibo -el cual Edipo considera su padre- muere, llega la verdad: Edipo es el causante de los problemas de Tebas, porque sin saberlo ha muerto su propio padre, el rey Lai, y Yocasta, con quien se ha casado y con quien ha tenido cuatro hijos, es también su propia madre. Cuando ella se entera de esto se quita la vida y su hijo, ante el cadáver de su madre y esposa, se arranca los ojos desesperado y reclama el castigo que él mismo prometió al culpable, para así salvar Tebas.
Els grans clàssics costen molt d’adjectivar; bé per la seva intemporalitat, bé perquè sempre són una font de coneixement i inspiració. És per això que en moltes ocasions, adaptar-los és un salt al buit, jugar-s’ho tot sense mesura; amb molt a perdre, però tal i com demostren en Broggi i en Jeroni Rubió amb la seva versió d’Èdip, amb molt a vèncer.
Majestuós Manrique, que borda el paper amb una eloqüència commovedora, pilar inesgotable de la representació. Tot i això, val a dir que l’elenc al complet resulta magnífic (no puc evitar destacar un Marc Rius amb unes interpel·lacions breus però molt punyents, en un gran Creont). Escenografia ben treballada, que evoca però no distreu, i vestuari i jocs de llums subtils i suaus, que en un conjunt, eleven el poder de l’obra en els seus intensos diàlegs. Diàlegs que, malgrat la seva potència –contínuament al llindar del màxim- eviten la sobrecàrrega en el públic i aconsegueixen que en tot moment se segueixi l’obra sense problemes.
I més enllà de tot això, els sentiments que desperten exponencialment a la platea, on les pràcticament dues hores de funció et traslladen molt enllà, en el temps i en l’espai, fins i tot en la memòria. Superba feina!
La dupla Manrique-Broggi continua deixant-nos grans obres com aquesta clàssica tragèdia griega.
Si os gustan ls tragedias griegas no podéis dejar de ir a ver Èdip al Romea.
Oriol Broggi nos trae la historia del rey Edipo cuyo destino cruel os hará retorcer en vuestras butacas (y si no lo hace la historia las butacas durísimas del mismo teatro lo harán, jajajaja).
Julio Manrique interpreta magistralmente y con mucho sentido el papel protagonista. Prácticamente se lleva todos los aplausos (aunque alguien tendría que decirle al Manrique que el babear y solatar mocos a tutiplén no es sinónimo de una interpretación entregada. Un poco vale… pero es que resultaba incluso desagradable. Ha sido solo en mi representación o siempre es así?
Personalmente me ha encantado la interpretación de Miquel Gelabert en su doble papel de Tirèsies y de pastor (estupendo en ambos).
Iluminación maravillosa y una escenografía inclinada que sorprende. Al igual que la red que corona el techo y los andamios que sujetan la presunta ruinez del recinto.
Avui al Romea he assistit a la primera representació d’aquesta tragèdia grega de Sòfocles amb versió de Jeroni Rubió i magníficament dirigida per Oriol Broggi que ha aconseguit fer arribar a l’espectador la complicada història d’Èdip de forma senzilla i comprensible sense que perdis l’emoció i et commogui. El Romea l’han convertit en teatre que cau a trossos amb bastides metàl·liques que el suporten i fins i tot una xarxa que protegeix el sostre i l’escenografia, austera amb domini dels tons marró i amb l’escenari inclinat, té una cosa màgica que t´ envolta de tal manera que et fa sentir bé molt bé. Encertadíssim així mateix el vestuari atemporal on els grisos predominen. Llargs diàlegs amb molt de text però que Broggi no s’ha limitat al que va escriure Sòfocles sinó que ha afegit i combinat amb retalls de Jorge Luis Borges, Wajdi Mouawad i fins i tot altres obres de Sòfocles donant com a resultat uns textos d’un llenguatge i una bellesa indescriptible. Pel que fa a la interpretació com és lògic tot el pes recau sobre Julio Manrique i el treball només ho puc valorar amb una paraula, magistral. La resta de repartiment bé encara que destacaria a Carlos Martínez (Sacerdot) i Marc Rius (Creont). Estem davant d’un nou èxit d’aquesta temporada i no cal que digui que és un imprescindible.