Redactor: Oriol Puig / @ori_uri
Les paraules que Sòfocles va posar en boca d’Èdip congelen el cor, sobretot si tenim en compte les circumstàncies d’un destí burleta. Èdip arrenca com un heroi, un rei que es creu capaç de respondre a les necessitats i demandes del seu poble, i acaba caient en el més profund dels forats. En descobrir que l’home que ha matat és el seu pare i que la dona amb la qual s’ha casat és la seva mare, no només patirà dues vegades per un mateix fet, alguna cosa en si mateix terrible, sinó que l’efecte que produirà serà pitjor, perquè el tràgic Èdip quedarà tancat dins d’aquesta dialèctica perversa, com si només fos la imatge immòbil projectada per dos miralls enfrontats. Oriol Broggi ha estrenat Èdip -a seques- al Teatre Romea, una revisió contemporània dels textos de Sòfocles protagonitzats pel mític rei de Tebes. Julio Manrique es posa en la pell d’aquest trastornat personatge, una oportunitat única d’interpretar a un d’aquests clàssics que prefiguren cultures i formes de pensar senceres, un repte majúscul perquè és difícil estar a l’altura del personatge amb l’arc narratiu més vertiginós de la història. Un viatge vital molt interessant per una adaptació “molt propera a l’original”, en paraules dels seus protagonistes, però que fa una neteja de la retòrica clàssica per acostar l’acció a un públic contemporani. Oriol Broggi nua l’escenari de tot el superflu i centra l’acció en la paraula.
Copyright: David Ruano
Les obres mai surten com un desitja. Està satisfet amb el resultat d’Èdip?
Sí, estic molt satisfet. M’agradaria haver incidit una mica més en el caliu que necessita una obra d’aquestes característiques. Els projectes necessiten acotxament i hem optat per fer un espectacle fred. Comença molt fort d’inici, necessita un escalfament previ, i probablement desconcerta a l’espectador. Ho hem fet expressament. Que l’espectador hagi d’entrar a poc a poc, de manera que quan hi entra, una mica o molt, quedi tocat per les paraules de la tragèdia.
Per què continuem representant clàssics?
Mai em plantejo perquè faig les obres. No triem les obres pensant si és actual o no. No et sabria dir quines raons ens porten a seguir representant clàssics. És cert, però, que hi ha alguna cosa de Sòfocles i de les tragèdies gregues que m’agrada i, en particular, Èdip. És una manera molt contundent d’explicar com és l’home. Antígona va ser el meu debut! I ens vam adonar que el públic seguia bé la història, s’emocionava. També va fer l’adaptació en Jeroni Rubió i crec que podem afirmar que, com aquest Èdip, les tragèdies són facilíssimes, són peces de teatre per a tots els públics, fins i tot per al teatre comercial, que és el que sap millor el què agrada tothom.
Quan saps que milers d’escriptors, dramaturgs, actors, directors, estudiosos han flirtejat amb Èdip com t’hi enfrontes?
Amb Èdip quan t’hi poses te n’adones de la magnitud del text i que té moltes influències. Els grecs són fundacionals de la nostra manera de ser avui i l’Èdip n’és la clau. Quan saps que això té tanta ressonància fa més por que quan treballes una obra més petita, molt més senzilla. Alhora, però, per la seva grandessa, et ve de gust enfrontar-t’hi. La línia entre la simple lectura i la relectura no hi és, desapareix del tot. Amb la lectura estàs constantment fent relectura. Els clàssics permeten relectures constants, no només ho permeten, sinó també les accepten i les absorveixen.
Copyright: David Ruano
Els clàssics grecs parlen d’uns sentiments que són els nostres, amb la diferència que nosaltres els reprimim i els clàssics els porten fins l’extrem?
Els clàssics fan servir els extrems per explicar les misèries de l’ésser humà. Es planteja saber qui és ell. Comença a investigar-se per saber d’on ve, quins són els seus pares, les tradicions, la llengua, la cultura que té i això s’engloba en un moment dels grecs en el qual l’home es comença a situar d’una forma determinant al centre del món, l’home com a mesura de totes les coses per entendre allò que és. Els herois clàssics necessiten patir d’hybris (transgressió) perquè acabi desencadenant la tragèdia. Èdip Rei mata a persones en un encreuament de camins perquè perd els nervis. A nosaltres, amb algunes excepcions, ens passa sovint però no arribem a matar. Aquest accés de ràbia l’apliquem a la nostra vida.
Èdip és una persona coherent amb si mateixa que, per la decisió que pren, és capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències. Buscant la seva identitat es posa en contacte amb el monstre que ignorava?
Sí que hi ha un monstre dins però no l’hem volgut subratllar. La idea que escriu Wajdi Mowawad sobre Èdip és que en temps de canvis de civilització i de paradigma aquest espai de temps canvia les coses. És molt perillós perquè apareixen les monstruositats dels homes. El temps de la bondat s’ha acabat i el temps de la maldat encara no havia arribat. Aquesta sensació del monstre que portem dins pot aparèixer en qualsevol moment i cal saber-lo detectar. No cal lluitar excessivament contra el feixisme perquè és impossible combatre’l. El feixisme té poder i uns mecanismes amagats molt perversos però molt poc intel·ligents. Davant la monstruositat de les civilitzacions, Èdip ajuda a trobar l’antídot.
La mort, l’odi o la venjança sempre hi seran, són perennes. Mentre l’home sigui home, això no caducarà?
No, això no caduca. Mentre l’home sigui home no caduca la vida, al mateix temps no caduca la mort, la vida és una tragèdia amb un mal final. Sabem que ens morirem, no sabem quan, no sabem en quin moment, no sabem com, però ens morirem. Tenim moltes maneres d’enfocar la vida, no preguntar-te moltes coses, treballar i viure amb les coses més bàsiques i més banals, menjar, beure i fer l’amor. També pots cultivar-te i fer-te moltes preguntes. Sempre hi ha por a la mort i dubtem sobre la vida. Agafem consiciència i ens preguntem qui som.
El teatre ens ajuda a entendre d’on venim i on som?
No ofereix solucions màgiques. És un error fer-nos la pregunta qui som, com fa Èdip, i que aparegui una bandera. El teatre només ha de servir de punt de partida. El teatre serveix per generar preguntes i no per donar excessives respostes. No hem de polititzar en excés el teatre. Tampoc hauríem d’haver permès la seva despolitització els últims 20 anys.
Copyright: David Ruano
Després d’èxits com Hamlet, Incendis i L’orfe del clan dels Zhao repeteixes amb Julio Manrique.
En Julio és un bon company de viatge, té una visió molt rica i alegre de les coses. Té moltes ganes de treballar. Saps que està preparat per fer aquest tipus de papers. Ell també ho sap. Han estat viatges molt feliços els que hem compartit. Amb en Julio treballem diferent, ell també és director, ens posem a treballar amb coneixement de moltes coses però aquell dia fem de director i actor. Ens respectem moltíssim.
Aquesta vegada heu tornat al Romea per convertir-lo en un temple en ruïnes. Aquest estil de fer les coses artesanalment, com ens tens acostumats a la Biblioteca de Catalunya amb La Perla 29, és compatible al Teatre Romea?
Surto de La Perla 29 i vinc en un altre món. Intento portar el meu món al Romea i entro en el seu. M’agrada fer les coses amb unes normes que no sempre són compatibles en altres cases. Ens adaptem a les maneres de fer de cadascú i ens en sortim. El resultat és agradable. També és molt agradable sortir de la teva zona de confort i posar-te en situació de risc.
El teatre ha de ser un lloc on passin coses. Per què puguin passar aquestes coses quines premisses calen en el moment actual?
El director de teatre i l’actor, fora de la producció, tenen ganes que passin coses. En el moment actual hi ha algunes veus, dins el sector, que diuen que és molt especial. És veritat que a nivell polític ho és, a nivell teatral no trobo que sigui especial. És cert que hi ha alguns aspectes negatius que provoquen que hi hagi dies que faci més mandra anar al teatre que d’altres. Alhora també hi ha interès que passin coses al món de la cultura i, encara que siguin els mateixos de sempre, la gent es desperta. El teatre agafa un simbolisme especial. Que una persona es pregunti qui ets, quin sentit té tot plegat, que l’home és un individu polític, és intrínsec en la situació que vius. La situació provoca que passin coses i els teatres desitgen que passin aquestes coses. Cal donar les gracies als productors que arrisquen perquè passin coses.
