Pau Miró firma la adaptación de Dogville, la famosa película de Lars Von Trier, estrenada el 2003 y primera parte de la trilogía Usa: Land OfOpportunity. Dirigida por Sílvia Munt.

Sinopsis

Si quieres que los otros te acepten, te tienes que someter al abuso y expiar su resentimiento. Pero entonces, ¿qué separa la bondad de la maldad?

Datos útiles

espectáculo en catalán
sobretítulos en castellano e inglés cada sábado por la noche a partir del 18/05

19/05 coloquio con la compañía después de la función
17/05 función accesible para personas con discapacidad auditiva y / o visual

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Si quieres que los otros te acepten, te tienes que someter al abuso y expiar su resentimiento. Pero entonces, ¿qué separa la bondad de la maldad?

Datos útiles

espectáculo en catalán
sobretítulos en castellano e inglés cada sábado por la noche a partir del 18/05

19/05 coloquio con la compañía después de la función
17/05 función accesible para personas con discapacidad auditiva y / o visual

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 9

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Ens deixem arrossegar per la col·lectivitat

Una versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l'any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max, s'ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l'obra centrant-la en la hipocresia d'un grup de persones, que es creuen amb el dret d'explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona "acollida" és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s'ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l'exterior del local on transcorre l'acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d'accions concretes que tenen lloc a l'exterior.

El poble està representat per varius personatges de diferents professions i personalitats, tots ells tenen un moment de protagonisme quan es dirigeixen al públic-jurat per explicar la seva percepció de la Virgínia, però tots ells formen part d'una col·lectivitat, del poble, de la massa que és incapaç de pensar individualment i es deixa arrossegar per un líder.

Una acurada posada en escena, una esplèndida dramatúrgia que amb el tractament dels diferents personatges, pretén alertar sobre la gran errada que pot suposar la passivitat individual amagada darrere el comportament col·lectiu. El bé i el mal de cadascú de nosaltres, la fina línia que ho separa, el mal que és capaç de fer per acció o per inacció, fins i tot, la bona gent.

Ens defensem, ens justifiquem, ens emparem darrere el líder, la família, l'amant, el cap a la feina, .... i deixem que les coses passin. Anteposem les nostres pors, els nostres dubtes i no fem res.

Una proposta que a nosaltres ens ha agradat molt, tant pel que fa a la direcció, com en general a les interpretacions, malgrat que algunes d'elles han quedat força reduïdes, per la decisió de Sílvia Munt de buscar l'essència, que en definitiva ens vol alertar del perill d'adherir-se al comportament col·lectiu com a única opció.

Nosaltres no pretenem comparar aquesta versió reduïda amb la pel·lícula original de Von Trier; ens ha agradat la dramatúrgia, la posada en escena, les interpretacions i la direcció sota els paràmetres d'unes idees molt clares.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

20/05/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Interesante adaptación

Cualquier adaptación teatral de una película reciente corre el riesgo de tener que competir contra su original cinematográfico. Si se trata, como es el caso de Dogville, de una cinta que tenemos muy presente en el imaginario popular, la cosa se complica. A pesar de que la comparación es injusta, uno no puede olvidar aquello que ya ha visto, conoce y admira. Por este motivo, la versión que, con tanto cuidado, han llevado a escena Sílvia Munt y Pau Miró, con el acierto (entre muchos) de añadir el subtítulo Un poble qualsevol, parte con desventaja. A pesar de todo, para ser ecuánimes, es muy importante resaltar que el montaje tiene una fuerza narrativa impecable, la dramaturgia es efectiva y aseada y la dirección de Munt lleva a los actores a abordar con verdad unas situaciones nada sencillas de hacer interpretativamente. Es por eso que, en conjunto, el espectáculo es satisfactorio, la historia puede conseguir poner los pelos de punta y su mensaje da para profundas reflexiones y debates interesantísimos y valiosos. Ante esto, el hecho que se haya simplificado y suavizado el guion de Lars Von Trier y el final sea diferente, probablemente, tendría más sentido ser mencionado en una conversación amistosa con sus responsables que no tanto en una valoración que intenta ser equitativa.

12/05/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Evitando comparaciones inevitables

Se ha dicho insistivamente, quizás con acierto, que mejor no establecer comparaciones con la película. Pero es que una vez visto el montaje teatral, incluso cuesta encontrar los elementos comunes. Estamos ante la misma historia, pero ha cambiado la estética, la época que la contextualizaba -aunque fuera dándole una cierta atemporalidad-, el tono de la pieza, la estructura dramática e, incluso, el final. De hecho, es muy curioso darse cuenta de que el film de Lars Von Trier tenía mucho de teatral y que, en cambio, este híbrido de Pau Miró y Sílvia Munt se refleja en elementos cinematográficos que, en mi opinión, quizás no hacían falta.

Una vez dejamos a un lado el referente cinematográfico, lo que queda es un drama costumbrista situado en un pueblo de Cataluña, con su centro cívico o ateneo popular, sus huertos, su campesino y algunos elementos más que intentan poner detalles realistas a la trama, a pesar de que el tema de la obra es mucho menos concreto. La escenografía ayuda a ratos, pero tampoco sé si era la más acertada para una pieza como esta… No se puede negar, sin embargo, que Sílvia Munt acumula ya una larga y fructífera experiencia como directora y que hay aciertos de dirección, así como momentos puntuales muy acertados. Las interpretaciones, en general, funcionan… a pesar de que algunos momentos de excesiva crispación acaban por restar sutilidad a este drama turbio, filosófico y formalmente osado.

29/05/2019
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un bon text

“Dogville” és d’aquelles obres que no deixen petjada. No tot s'hi val. No és suficient un bon text, ni algunes escenes impactants.

Tot i que reconec que vaig sortir del teatre amb un mal rotllo que ni te cuento, en general m’ha deixat bastant freda.

L’escenografia ni fu, ni fa.

D’altra banda les actuacions les he trobat molt forçades i poc creïbles. Què ha passat Andrés Herrera? Bruna Cusí? David Verdaguer?!!!

D'altre banda seria injust no felicitar l'Aurea Márquez i en Lluís Marco.

Sincerament m’esperava molt més.

La paraula que ho resumeix tot és fredor.

03/06/2019
Bob Fenderrick

Una adaptació molt pobra en comparació al material original. Les interpretacions no destaquen i les decisions de direcció no aporten res. Tots els canvis efectuats a l’obra respecte a la pel·lícula són a pitjor. Només es salven algunes escenes amb certa tensió com la de la violació.

24/06/2019
Victòria Oliveros Layola

Una acurada posada en escena, una esplèndida dramatúrgia que amb el tractament dels diferents personatges, pretén alertar sobre la gran errada que pot suposar la passivitat individual amagada darrere el comportament col·lectiu. Una faula sobre com el poder canvia les persones i fa aflorar la nostra pitjor cara. Aquells veïns tan afables, un cop tenen la paella pel mànec, no dubten a sotmetre la protagonista a les pitjors vexacions. La deshumanitzen, deixa de ser una persona per convertir-se en una propietat que poden explotar sense miraments.
Malauradament, el muntatge no encerta a trobar el to adient per a la història. Les motivacions dels personatges queden desdibuixades, no s’acaba d’entendre el seu gir, i al muntatge li falta tensió, fins i tot en aquelles escenes més brutals, que no aconsegueixen el cop de puny que s’espera a l’estómac de l’espectador. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/06/07/dogvilleun-poble-qualsevol/

08/06/2019
Lupo

Acabo de veure l’obra i no entenc (tenint la pel·lícula com a referent), l’escenografia i tot un espectacle força desangelat, insuls. En cap moment m’ha implicat emocionalment. Les actuacions (potser diumenge a les 18h afecta) molt baixes d’intensitat i forçades. Em sap greu, però David Verdaguer s’ha forçat una veu que li treu naturalitat a tot el què diu, i Bruna Cusí fa el millor que pot amb un texte que mai acaba d’enlairar-se de la banalitat, i que l’empeny a l’histerisme (que ella molt bé esquiva). L’escenografia apagada, allunyada i fosca, massa apartada del públic, i el video innecessari (hi ha maneres molt més creatives d’amalgamar tots dos formats). Ho sento, molt decebut.

26/05/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Las comparaciones son odiosas.
Y para disfrutar de esta adaptación hay que dejar de lado la maravillosa película de Von Trier. Si lo consigues podrás disfrutar de la obra (aunque no todo sea bonito y haya bastantes cosas que pulir).
Para empezar bravo a los protagonistas. Cusí y Verdaguer están bastante aceptables (aunque me ha sorprendido que la protagonista sea presentada tan Segura de sí misma y tan directa).
Me ha parecido apreciar que los secundarios a pesar de ser algunos grandes actores estén como desganados durante la obra. Algunos sinceramente parecía que actuaba con desgana. Me equivoco?
Y personalmente me hubiera gustado una escenografía más pequeña y más íntima para contar esta historia.
De todas maneras he disfrutado mucho la obra aunque salgo un pelin decepcionado.
Esperaba muchísimo de la obra y al final como que no…

25/05/2019
Josep OS

Ahir vaig estar al Lliure veient aquesta obra basada en la pel·lícula (2003) del director i guionista danès Lars von Trier i que han versionat Pau Miró i Sílvia Munt i que alhora aquesta última dirigeix. Ens parla d’una noia que està sent perseguida per algú ??? i arriba a un petit poble ferida i desorientada a la recerca de refugi. Els veïns es reuneixen i decideixen donar-li acollida, evidentment no desvetllaré el que passa amb cada un d’ells i la noia, només diré que el que en principi va ser la seva salvació progressivament es converteix en un infern. Tot el que passa posa al descobert la realitat d’una societat que nega mirar-se al mirall alhora que fa que aflori la maldat que en major o menor mesura, tots portem dins. Tot el pes de l’obra recau sobre Bruna Cusí (Virgínia) i David Verdaguer (Max) dos personatges difícils d’interpretar especialment el de Virgínia i que tots dos treuen amb nota alta. La resta del repartiment i els incloc a tots van fer que un text que dóna per commoure’t, em deixés totalment indiferent. Falta de rodatge inadmissible amb actors d’aquesta talla, sobreactuacions, altres poc creïbles, i amb l’afegit que tant l’escenografia com la il·luminació ajuden molt poc. El positiu i atraient és una gran pantalla on es segueix veient els actors a l’exterior quan surten d’escena. Sílvia Munt té la solució a la mà que crec que hauria d’activar ja. Veritablement n´esperava molt més.

12/05/2019

Deja tu opinión

Sílvia Munt y Pau Miró adaptan 'Dogville' en el Teatre Lliure

Dogville, la impactante historia sobre el bien y el mal de Lars Von Trier, llega a el Teatre Lliure en una nueva versión que firman Sílvia Munt y Pau Miró, […]

2 mayo 2019