La Calòrica: De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda

La Calórica no deja de sorprendernos. Presentan unos temas de rabiosa actualidad de la manera más cómica y crítica posible. En esta ocasión no podía faltar el cambio climático. El texto y la dramaturgia de Joan Yago quiere poner de manifiesto la incapacidad del mundo para afrontar con seriedad este tema. Utilizando el conflicto que aparece en una comunidad de vecinos por la salida inacabable de mierda a causa de una tubería mal construida, el director Israel Solá utilizando el paralelismo, ironiza sobre las dificultades de resolver un problema que es, a todas vistas, importante pero que su solución se enlentece por los intereses personales o la ineficacia de los vecinos, el propietario y la comunidad.

El comienzo es desconcertante. Mónica López, invitada especial de la Calórica para esta obra, de manera seria, documentada y tirando de casos prácticos, pone de manifiesto el desastre que puede provocar la obsesión por el plástico y el movimiento ecologista que se ha instaurado en nuestra sociedad. Está soberbia en el papel de conferenciante seria, convencida de que el cambio climático es una farsa hasta que entra en decepción al comprobar cómo ha sido manipulada por las grandes multinacionales o los intereses del capital.

Excepto ella, el resto de los intérpretes representan muchos personajes sin apenas caracterización: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius van cambiando de papel sin que cause en el público ninguna confusión. La calidad interpretativa de todos/as es altísima, aunque querría remarcar en esta obra a Júlia Truyol que puede representar a la pareja disgustada, al vecino sabiondo y cabreado, a la representante de las multinacionales dominando con gran maestría las variantes dialectales del catalán y dando el tono cómico a cada papel.

Una vez más, la escenografía y vestuario de Albert Pascual nos sorprende y deja boquiabiertos. Es un escenario movilizado por todos los actores i actrices que va cambiando rápidamente en función de la escena. Se convierte en una reunión de vecinos, en una rueda de prensa, un congreso, un bar de copas o en la sala de ensayo de la Calórica acabada de alquilar y que se les llena de la mierda que sale por el wáter.

El gran mérito de la Calórica es su capacidad de crítica sobre los problemas que tenemos pendientes utilizando el humor y sobre todo su capacidad de hacer reír, y mucho. Es la combinación perfecta de teatro documental, cómico, ingenioso y valiente. Nada fácil.

La Calórica lleva años sorprendiéndome y dejándome siempre con la sensación de que todavía no lo he visto todo, de que se guardan un as en la manga para el próximo espectáculo… Los descubrí con Sobre el fenòmen de les feines de merda, y desde entonces les he aplaudido la interesante pero irregular El profeta, las geniales Fairfly y Els ocells o la felizmente recuperada Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I. Con la obra que nos ocupa hoy han vuelto a provocarme sorpresa y admiración. Y es que no se han conformado con tratar un tema actual y polémico como el cambio climático, sino que han mezclado metateatro, realidad y ficción, falso documental, parodia y una comunidad de vecinos que por sí sola merece, como mínimo, una serie o una obra a parte.

Ya conocíamos la habilidad de Joan Yago de introducir temas sociales desde la vertiente menos esperada. Lo hizo al hablar de los emprendedores con aquel estrambótico producto de Fairfly, y también al tratar la sátira política recurriendo a los «pájaros» de Aristófanes. Ahora ha querido tratar del cambio climático, pero desde el mismo grupo de La Calórica. Se ha mezclado la realidad -la búsqueda de un local de ensayo para preparar el proyecto del TNC- con las vivencias de una comunidad de vecinos y un congreso de negacionistas que se acaba mezclando con la trama. Parecen proyectos diferentes, pero están tan bien ligados que finalmente nadie sale con la sensación de haber dejado ninguna pieza suelta. De hecho, las reacciones del vecindario y de los mismos componentes del grupo teatral son el complemento -y también el espejo- de cómo nos comportamos en la sociedad. Preferimos esconder la mierda, pero la mierda está… y de, tanto en tanto, sale y se esparce.

Si la habilidad de Yago con la dramaturgia está más que probada, la eficacia de Israel Solà en la dirección no se queda atrás. Su trabajo es ágil y seguro, aún manejando una producción mucho más grande y técnicamente más complicada que las anteriores. En cuanto a los intérpretes -magníficos todos- justo es decir que asumen un montón de personajes, algunos de ellos de forma instantánea y sin ninguna caracterización. Muchos de los personajes interpretados -o mejor dicho, imitados- los veremos después en un supuesto video real. El efecto cómico que esto produce despierta, sin ningún tipo de dudas, los momentos más hilarante de toda la función.

La forma de treballar en col·lectiu de La Calòrica, la companyia amb més força, projecció, originalitat i talent de la nova generació de teatre català, fa que estiguin deixant testimoni dels temes que més preocupen als joves de la seva edat. Després de satiritzar el poder, la idea d’Espanya, l’emprenedoria, el populisme o la precarietat laboral, entre molts altres assumptes, ara li ha tocat el torn al canvi climàtic. I la manera de fer-ho ha sigut posant el focus en un congrés de negacionistes, amb una esplèndida Mònica López com a actriu convidada de luxe, en paral·lel a una trama d’autoficció on els mateixos calòrics s’enfronten a l’embossament del vàter del seu nou local d’assaig i a la seva escala de veïns.

El resultat d’aquest magnífic debut del grup al Teatre Nacional és una sàtira divertida, audaç i escatològica, amb personatges memorables, gags hilarants, reflexió crítica i pinzellades de dramatisme que toquen el cor. En aquest sentit, destaquen dues coses. La primera és l’aproximació a la mentalitat negacionista, des d’una perspectiva humana i rigorosa, allunyada del pamflet polític i confiant en la intel·ligència de l’espectador (cosa poc habitual avui i que s’agraeix molt). L’altra és la notable influència de la narrativa de la ficció audiovisual actual: el fals documental com a mecanisme narratiu (The Office) o l’exploració de la fina línia entre la comèdia i el drama a escenes com la del bar o l’habitació. La direcció d’Israel Solà sobre el brillant text de Joan Yago sap cohesionar aquests registres de manera natural amb moments més propers a l’esquetx, personatges caricaturescs, transgressió de gènere, dents, perruques, vídeos i transicions musicals, al marc d’una posada en escena amb molt d’encant.

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda tria un tema que, en mig d’una pandèmia mundial, tenim totalment oblidat. I ho fa sense oblidar la pandèmia. El muntatge és evasió i entreteniment però també consciència. Per això, cal repetir fins a l'infinit la sort que tenim que existeixi una companyia com La Calòrica. Potser encara no ho valorem en la seva justa mesura.

Utilitzant una comunitat de veïns que tenen problemes amb el clavegueram i la trobada d’un grup de negacionistes en un congrés per parlar sobre el canvi climàtic, la companyia de teatre La Calòrica ha creat una divertidíssima comèdia que ens fa reflexionar sobre quina és la nostra actitud davant dels grans problemes. Els veiem, els patim, ens queixem, discutim, però què fem per solucionar-ho? Busquem l’arrel del problema ? o simplement ens conformem en enterrar la “merda” sota terra esperant que no aflori?

“De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda?” No tan sols parla de la crisi climàtica, sinó que parla de tot allò que no parlem. Parla de principis, de repressió, de la vulneració dels nostres drets, de seguir mantenint econòmicament estaments socials innecessaris, de homofòbia, de racisme, de masclisme,... Parla de nosaltres com a societat passiva i conformista. Molt xerrar, fer reunions o concentracions, però a la mínima ens conformem.  El plàstic contamina, però seguim consumint plàstic, això sí culpant a qui el consumeix, no a qui el fabrica ni al qui permet la seva fabricació. L’augment de les quantitats de gasos d’efecte hivernacle produïts per l’activitat humana fa que la temperatura segueixi augmentant, però permeten que quatre multimilionaris paguin xifres desorbitades per passar deu minuts a l’espai o permetem que es desforestin boscos per ampliar les actuals instal·lacions de l'Aeroport de Barcelona,...

“De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda?”  ens parla de contradiccions. De no mirar a una altra banda. D’assumir els problemes. De no deixar les coses per demà. De grans problemes i petits problemes que no es solucionen només amb grans i petits debats.

 I jo em pregunto, és tot responsabilitat nostre? o de tots aquells que ens fan sentir culpables i alhora en treuen profit i en fan negoci?

Un muntatge amb dues trames diferents però en el fons no tant allunyades l’una de l’altre. Dues històries explicades des de dos estils, una amb un aire més seriós i realista, i l’altre més divertida i amb un to humorístic i esbojarrat al més estil La Calòrica, que m’ha recordat molt als veïns de la comunitat de Montepinar.

Un text molt irònic, una posada en escena espectacular, unes interpretacions magnífiques i una il·luminació acurada, fan que aquesta proposta sigui del tot imprescindible.

Originalitat, reflexió política i l’ús d’un humor intel·ligent són el segell d’aquesta jova companyia . Una companyia sempre disposada a abordar totes aquelles “merdes de les que no en parlem” i que fan tanta pudor dins la nostra societat.

Llarga vida a La Calòrica!!