Sinopsis

Una sociedad blindada, que se autoprotege, entra en crisis cuando alguien vuelve a casa y empieza a revelar el pasado. Un drama psicológico de 1884, y el primer Ibsen de Julio Manrique.

Un pato herido convive con otros animales en la deteriorada buhardilla de una casa humilde, en una pequeña ciudad de un pequeño país del norte de Europa donde siempre hace frío. Como si los ocupantes de la casa, los pobres pero razonablemente felices (eso es, evidentemente, sólo una opinión) miembros de la familia Ekdal, hubieran arrancado un pedazo de bosque o hubieran inventado alguno para dar salida a sus fantasías, o a sus delirios, según como se mire. Pero, como advierte en un momento dado el abuelo Ekdal, tarde o temprano “el bosque se venga”.
Muchas ficciones, o por lo menos muchas de las ficciones que me gustan (y eso incluye, evidentemente, las ficciones dramáticas), consisten en eso: una comunidad, cierto grupo humano, subsiste obedeciendo ciertas reglas. Buenas o malas, han acabado configurándose como el mecanismo que garantiza la subsistencia del grupo. La historia empieza, o por lo menos la historia que dramáticamente nos interesa, cuando alguien, el otro, el extraño, llama a la puerta, observa el funcionamiento del grupo en cuestión y, en un momento dado (sea por malicia, sea por ganas de ayudar, o por una inquietante mezcla de ambas cosas) pone en cuestión estas reglas.
En L’ànec salvatge (un Ibsen maravilloso y, sorprendentemente, poco conocido y aun menos representado en nuestro país), sucede algo así. Alguien llama a la porta y los pobres pero razonablemente felices miembros de la familia Ekdal deciden abrir…
Julio Manrique

Duración:
180 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Una sociedad blindada, que se autoprotege, entra en crisis cuando alguien vuelve a casa y empieza a revelar el pasado. Un drama psicológico de 1884, y el primer Ibsen de Julio Manrique.

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 13

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Carola Rius Ribaudí
Teatre Barcelona

«A fora, ha deixat de nevar»

L’ànec salvatge del Teatre Lliure de Montjuïc és sublim. Julio Manrique ha aconseguit fer una molt bona direcció i no ha de ser fàcil. Un càsting espectacular amb Elena Tarrats de Hedvig, Laura Conejero de Gina Ekdal, Lluís Marco d’avi Ekdal i molts més; actuacions de primera. Una escenografia extraordinària de Lluc Castells que ha acabat d’arrodonir l’obra com a perfecte. I sense oblidar-nos a Carles Pedragosa, pianista magnífic acompanyant en tot moment els sentiments que inundaven els nostres cossos. “A fora, ha deixat de nevar” i als nostres cors també. No us la perdeu, és única.

La crítica completa: http://bit.ly/2llvlRk

21/03/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

És lícit «obligar» a algú a saber la veritat ?

Un text realment fascinant, amb moltíssims matisos i actituds en què ens podem veure reflectits en com ens comportem al llarg de la nostra vida; a més a més, en cap cas l'hem trobat llarga, perquè hem gaudit del text plenament .... i no pas pel dramatisme del seu desenllaç, que potser si, es força previsible en alguns aspectes, sinó perquè ens ha agradat molt paladejar el camí i tots els simbolismes que l'escriptor ha emprat per explicar-nos aquesta història tan humana.

És per això que no entenem com aquest text de l'escriptor noruec Henrik Ibsen, encara no s'havia estrenat comercialment a casa nostre. Des d'aquí, volem donar les gràcies als responsables d'aquesta adaptació, Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Julio Manrique (director de la proposta), per haver aixecat aquesta meravellosa adaptació i fer-nos conèixer un altra obra d'aquest gran escriptor.

Guiat per una fervent dèria en vers a un idealisme teòricament pur, el personatge de Gregor, interpretat per Pablo Derqui, fa tots els esforços possibles per alliberar a Hialmar (Ivan Benet), de la "mentida" que envolta la seva vida, malgrat que ell en la seva desconeixença és absolutament feliç; aquesta intromissió en els assumptes d'una família estranya, acabarà produint resultats desastrosos

La posada en escena que s'ha aconseguit en aquesta proposta és realment extraordinària; s'ha substituït l'espai de les "golfes" del text original per un soterrani, que mai veurem, però que protagonitza en forces ocasions l'acció de la trama, simplement amb converses que no veiem, sons i una acurada il·luminació que surt del terre de l'espai escènic.

A la direcció de Julio Manrique no se li pot trobar cap errada en aquesta proposta, més aviat al contrari perquè amb l'ajuda de Marc Artigau ha aixecat una representació realment magnífica, que recordarem per molt de temps.

Pel que fa a les interpretacions, ens han agradat en general molt, destacant les dels papers principals... Pablo Derqui, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, .... amb un esforç suplementari d'aquesta última que s'ha de valorar com cal, en continuar representant el seu paper, malgrat un accident durant una de les funcions que l'ha inutilitzat el braç esquerre.

També molt bé Lluís Marco en el paper d'un avi entranyable i molt especialment la d'Elena Tarrats que interpreta la nena de la família i que ens ha deixat bocabadats.

En l'altre extrem no ens ha acabat de convèncer l'actuació de l'actor Andreu Benito, tal com ens va passar recentment en la seva actuació a "En la solitud dels camps de cotò" on ja vàrem comentar que a vegades ens dóna la sensació que recita i declama amb una mena de cantarella, molt allunyat de les interpretacions naturals a les quals estem acostumats en el teatre a Catalunya.

Quasi 3 hores de bon teatre que en acabar, nosaltres hauríem desitjat que encara no hagués arribat a la seva fi. Una vetllada realment magnífica que ens costarà d'oblidar.

Si desitgeu llegir la valoració original, només heu de clicar AQUÍ

18/03/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un referente para futuras versiones

Este no es un Ibsen cualquiera. Se trata de un texto poco representado entre nosotros, que navega entre el realismo y el simbolismo que imperó en la tercera etapa del autor. Es cierto que hay momentos -sobre todo, hacia el final- en que el debate o la tesis se imponen al argumento. También es cierto que el personaje principal es excesivamente abstracto, con un punto de mesiánico, pero sea como fuere el texto es bellísimo y demuestra que el dramaturgo noruego sabía perfectamente como explicar historias y como implicarnos en ellas.

Uno de los principales méritos de Manrique en este montaje, que ya es desde ahora un referente para futuras versiones de la obra, es que sabe muy bien como crear un ambiente que atrapa al espectador, más allá de las situaciones y de las palabras. Su dirección, como ya pasaba en La treva, te tiene todo el rato pendiente; no hay tiempos muertos ni elementos que sobren. El respeto por el texto que tiene entre las manos, el lenguaje casi cinematográfico -el control de lo que ocurre fuera de escena es brutal- y el espléndido trabajo que hace con los actores acaban de hacer el resto. No hay que olvidar que tenemos delante de nosotros un reparto compacto y de un nivel altísimo. Se me hace incluso difícil destacar a alguien, porque creo que todos están en su punto justo, complementándose y ayudándose para sacar adelante un proyecto más complejo de lo que parece. Nada de estridencias ni de divismos. Aquí todo es preciso y delicado… como ese piano sobre la nieve, que por otro lado me ha hecho pensar en el que ya utilizaba Xavier Albertí la temporada pasada en El Professor Bernhardi.

17/03/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

El exquisito gusto de Manrique

El talento de Julio Manrique como director ya había quedado demostrado en montajes anteriores de tan alta calidad como La treva o El curiós incident del gos a mitjanit. En el caso de L’ànec salvatge, sin embargo, parece que estamos asistiendo a una cierta consagración de su estilo con una visión más madura, elevada y poética. Manrique, que es un excelente director de actores, ha conseguido también, en este caso, trasladar a la escena el difícil equilibrio de Ibsen entre un tratamiento netamente realista y el simbolismo de su contenido. Con hallazgos tan exquisitos como el pianista tocando bajo la nieve, su buen gusto otorga un carácter mágico al texto que, de igual forma, pertenece a un estilo de escritura muy calculado que necesita respirar para resultar auténticamente expresivo. Su sentido del ritmo, en este caso, también es muy acertado y orgánico, y eso permite a un reparto en estado de gracia lucirse con esta historia de atmósfera opresiva. La verosimilitud de sus interpretaciones resulta tan tierna como, en algunos momentos, aterradora. Consiguen emocionar y dejar sobre la mesa una reflexión pesimista sobre la corrupción, la soledad o la falta de pasión y voluntad de nuestra sociedad muy valiosa y llena de aristas. Se trata, en definitiva, de una propuesta de antihéroes con una tesis muy bien definida (aunque, a veces, demasiado obvia o insistente) que construye, para la ocasión, un marco incomparable, contundente, delicado y sugerente para hacer del conjunto un montaje del todo memorable.

11/03/2017
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

“L’ànec salvatge són tots”

Quan trio una obra de teatre quasi sempre ho faig en funció de qui és l’autor, qui l’ha dirigit o quin és el repartiment. Tots tenim les nostres preferències. Quan tens la sort que tot l’equip artístic que t’agrada coincideix en un mateix muntatge,normalment l’experiència és brutal!!!

En “L’ànec salvatge” es produeix aquesta conjunció , cosa que va fer que comprés les entrades de seguida que van sortir a la venda.

En primer lloc es tractava d’un text d’Ibsen, la dirigia Julio Manrique, l'escenografia era d’en Lluc Castells i el repartiment de luxe. Un repartiment en el que coincidien dos grans actors als que els tinc una especial admiració, l’Ivan Benet i en Pablo Derqui.

Com no podía ser altre, el resultat va ser brutal !!!, un imprescindible que ningú s’hauria de perdre.

Ibsen va escriure “L’Ànec salvatge” l’any 1884, època en la que els seus textos són classificats com drames psicològics.

"L'Ànec salvatge" és un drama psicològic que ens parla de la mentida quan es converteix en un mal necessari, idea que el mateix Ibsen va batejar com a “mentida vital”. Podria venir a ser el que col.loquialment en diem una “mentida pietosa”.

Amb “L’Ànec Salvatge” Ibsen aconsegueix demostrar que no sempre la justícia ha de resultar justa.

Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique han fet una adaptació extraordinària de un d’Ibsen fins ara inèdit a Catalunya.

L’obra està carregada de simbolismes:

-En l’escenografia d’en Lluc Castells veiem uns arbres secs en primer pla. Els arbres són l’origen dels fets. Al cap d’una estona aquests arbres desapareixen sota el terra l’escenografia, que passarà a ser el soterrani de la casa dels Ekdal. Un soterrani que han convertit en un bosc on hi tenen amagat, entre d’altres animals, l’ànec salvatge.

-També cal destacar l’acurada feina d’il·luminació que fa en Jaume Ventura dins l’escenografia. A part dels realisme que li dona al muntatge transmetent-nos tot tipus d’emocions, esdevé una part molt important pel que fa al simbolisme de la que és plena l’escenografia. El moment en que veiem com traspassa la llum a través del terra (que representa el soterrani), és visualment espectacular i d’una bellesa increïble. La llum que omple i marca el volum de l’espai és una llum que busca destacar aquell lloc fosc on està oculta tota la veritat.

-Pel que fa a les actuacions Elena Tarrats, Laura Conejero, Andreu Benito, Jordi Bosch, Jordi Llovet, Ivan Benet, Pablo Derqui, Lluís Marco i Miranda Gas han estat tots magnífics!!!. Tots són personatges reals i simbòlics alhora. Gregor (Pablo Derqui) l’idealista, reclama el compliment de les exigències de l'ideal, per a Relling (Jordi Bosch) el seu contrapunt, la mentida vital és necessària.

Fantàstiques les actrius Elena Tarrats i la Miranda Gas que a part d’interpretar els papers de la Hedvige i la Soerby respectivament, ens han emocionat mentre les escoltàvem cantant la meravellosa música del compositor i músic català Carles Pedragosa, que toca el piano en directe durant tota la representació.

-Pel que fa a l’ànec salvatge és la metàfora de l’autoengany. L’au ferida amagada, simbolitza la humiliació, la vergonya i els secrets de la família. L’ànec és la Hedvige, la Gina, en Hialmar, en Ekdal,... L’ànec salvatge ho són tots.

En "L'Ànec Salvatge" Ibsen es submergeix dins de l’ànima de les persones per mostrar-nos els seus conflictes més íntims. Precissament aquesta és la base de l’obra, la col·lisió entre la veritat i la mentida, entre la realitat i l’aparença (aquella realitat que ens inventem).

Quan la veritat pot arribar a ser destructiva, la mentida o l’engany moltes vegades són necessaries per aconseguir la felicitat.

Qui de nosaltres no ha falsejat en algun moment algunes veritats que ens poden o poden fer mal ? Tots en tenim de mentides vitals. Moltes vegades són necessàries. Necessàries per no perdre l’autoestima i poder seguir sobrevivint davant de les desgracies o infortunis que patim al llarg de la nostra vida.

Una recomanació: a part d’anar a veure l’obra, us la llegiu. El text és realment extraordinari.

06/03/2017
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Hem recuperat el millor Julio Manrique

L'hem recuperat com a director —aquesta afirmació us la podeu prendre com vulgueu— i continuo, dient que se n'ha sortit amb nota. Henrik Ibsen no és un autor fàcil, s'ha d'entendre molt bé i saber-lo comunicar als actors perquè ho transmetin als espectadors; i que no quedi "antiqüat", que aquella moral calvinista de fa cent trenta anys no ens quedi tan lluny que se'ns faci aliena. Manrique ha sabut crear una tensió que al final de la primera part m'ha produït mal d'estomac. Bon senyal! Amb un càsting fet a mida, excel·lent, a tirat endavant una obra mestra on tot ha estat memorable: escenografia, il·luminació, actuacions, i per acabar-ho de realçar ens hi ha posat un pianista que ens ha encoixinat l'obra i ens ha deixat embadalits. Recollons quina nit de bon teatre!

Crítica completa » http://bit.ly/2meC8LY

03/03/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Gama extra al Lliure

Cita sovint Joan Ollé un mestre seu que li deia que en teatre 1 + 1 + 1 + 1 = 1, i la referencio en aquest cas perquè "L'ànec salvatge" que ha produït el Teatre Lliure i que encara (per poc temps) pot veure's a la seva seu de Montjuïc, n'és un exemple molt il·lustratiu, tots els elements se signifiquen els uns als altres, tot té sentit en conjunt, tot suma amb un objectiu comú, el muntatge, la representació.

Gregers Werle és un jove de bona família que s'obstina a fer complir els "imperatius de l'allò ideal" que -des del seu punt de vista- no són altra cosa que fer prevaldre la veritat per sobre de tot (i caigui qui caigui) al considerar que aquest és el vertader camí a l'hora de buscar la pau interior, per a la qual cosa decideix obrir els ulls al seu amic Hjalmar Ekdal, un home humil que, sense saber-ho sosté la seva vida sobre una “mentida vital”, tal i com la defineix el seu veí Relling. El propòsit de Gregers Werle seria digne d'elogi si dur-lo a terme no tingués com a conseqüència carregar-se la felicitat que a la família Ekdal tant li ha costat de construir. Aquest és l'argument de l'obra que Ibsen va publicar el 1884. El noruec recollia les idees nitscheanes al voltant de la "mentida vital", qui entenia que era una bona idea sempre i quan empoderés l'individu a l'hora de fer realitat els seus desitjos.

Manrique encerta posant el focus en la niciesa de Hjalmar (Ivan Benet) com a contrapunt de les bondats de la "mentida vital" i en el fracàs de Relling (bon Jordi Bosch) que, tot i així, és dels pocs que surten ben parats a l'obra. Trobem a faltar una evidència més clara que l'objectiu de Gregers no és tan diàfan, i que té arestes. En qualsevol cas, tot en el muntatge de Manrique, com dèiem abans, juga a favor, tant quan decideix apostar per la profunditat aprofitant l'envergadura de l'escenari de la Puigserver, amb obstacles físics enmig que impedeixen la visió completa d'allò que passa (un recurs molt cinematogràfic), com quan utilitza el fora de camp per a emfasitzar la tensió dramàtica d'algun moment (un altre recurs cinematogràfic). La il·luminació de Jaume Ventura diu coses, desvetlla significats ocults, i la música en directe de Carles Pedragosa actua com una mena d'eco de remembrances, de coses que han passat i seguiran passant, amb un "leit motiv", el "My favourite things" de "Sonrisas y lágrimas".

Excel·lent Pablo Derqui en el paper de Gregers, manipulador i amargat a parts iguals, molt bé Ivan Benet, tot i que una mica sobrepassat amb els atacs d'ira a la segona part; meravellosament sòbria Laura Conejero; ens quedem amb ganes de més Jordi Bosch; Andreu Benito és un Werle incommensurable; gran Lluís Marco; i bona Elena Tarrats, massa joganera per al nostre gust.

Teatre de gama extra al Lliure. Julio Manrique reivindica un ibsen no tan menor, l'agafa per la solapa i ens deixa clavats a la cadira. Encara sóc allà jo.

02/04/2017
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

No va emocionar-me

Malgrat la magnífica posada en escena i interpretacions de què fa gala L'ànec salvatge, el muntatge no va aconseguir emocionar-me, i tampoc no va aconseguir que connectés amb un text que vaig trobar llunyà, efectista i alié.

Tampoc no va ajudar, en la meva opinió, una adaptació allargasada tant en el primer com en el darrer acte, que es delecta en l'estètica sense aportar gaire quant a trama o discurs. En resum, una obra impecable des d'un punt de vista tècnic (com no hauria de ser d'una altra manera al Teatre Lliure), però potser massa grandiloqüent.

Més informació a Somnis de teatre

21/03/2017
Anna

Fui a ver esta obra el último día que se representó después de oír críticas buenísimas y lamento decir que me aburrí soberanamente. La escenografía muy bonita y las interpretaciones correctas. Me gustó la crítica que pretende mostrar la obra pero me pareció una historia increíblemente predecible. Los giros se venían venir desde lejos, incluido el final. Me pareció larguísima. Los personajes principales, aunque bien interpretados, me parecían muy sosos. Los únicos que me gustaron fueron Andreu Benito y Jordi Bosch, cuyos personajes eran los que metían caña en una obra demasiado floja.

03/05/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una de las grandes apuestas de la temporada! Me ha gustado mucho!
Una historia sobre personas felices en la ignorancia e infelices sabiendo la verdad!
La trama un poco previsible y para mi gusto demasiado larga, pero el buen hacer de TODOS los actores y la magnífica puesta en escena lo compensa todo!
Hay que ver el Lliure. Últimamente siempre me sorprende en sus montajes con su escenografía. Es bastante espectacular lo que pueden llegar a hacer en ese teatro jejejeje
Para acabar mencionar el buen hacer del pianista que durante toda la obra va poniendo banda sonora al montaje (especialmente en los momentos de tensión y en los momentos en que se arranca a cantar )

06/04/2017
Lluis Rodon Domene

Ahir vaig gaudir d’una gran nit de teatre.Es van afegir un texte d’ Ibsen desconegut per a mi però interessant i un xic surrealista, una magnífica posada en escena i una actuació fantàstica de tots els actors.He de remarcar a l’Elena Tarrats perquè està genial en el paper de noia i a la Laura Conejero que va actuar amb gran professionalitat amb el braç enguixat.

25/03/2017
Hebert Parodi

Per fi una proposta de les mediàtiques i anomenades “grans” (per mitjans, sala, publicitat, repartiment, opinió general…) que m’encanta. Fins ara no havia tingut excessiva sort amb aquestes obres (Noces, Incident, Soroll, Florentina…). Doncs aquí he gaudit de valent. Amb menys mitjans del que sembla, la gran direcció de Manrique crea tot un univers d’emocions humanes gràcies a molta creativitat, una molt hàbil il·luminació, escenografia tremendament efectiva i un nivell interpretatiu general on es fa difícil destacar alguna interpretació en concret (fins i tot actors que generalment no em fan el pes, m’han convençut amb escreix).
Sí, l’Ivan Benet podria cridar menys, marca de la casa, i el final és previsible d’una hora lluny, però no té cap importància, la proposta et manté en tensió -que no tensionat-, entens i rebutges a tots els personatges, senyal de la seva humanitat. A més, la música, en directe, aquí no és intrusiva sinó acompanya i complementa, al servei del muntatge.
I, tan o més atraient, debats eterns molt ben plantejats: val sempre la pena saber la veritat? Es pot ser més feliç vivint enganyat? Es pot triar viure enganyat? És la veritat un valor suprem? No importa el mal que causem quan la perseguim?
En RESUM: un vespre de TEATRE.

24/03/2017
Josep OS

Avui al Lliure he estat veient aquesta obra d’Henrik Ibsen que curiosament és la primera vegada que es representa a Catalunya, amb adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique i amb una direcció magistral per part d’aquest ùltim. Ens situa en un país del Nord d’Europa que bé podria ser Suècia, i ens parla d’una família amb pocs recursos que viuen feliçment, però l’arribada d’un amic donarà un tomb total a la seva vida, el que segueix us ho deixo per quan ho aneu a veure. Dels fets es dedueix una reflexió: És lícit viure enganyat per seguir sent feliç?. La primera part potser perquè és més llarga al final sembla que decaigui una mica, però els seixanta minuts de la segona són d’una cruesa brutal que et mantenen de principi a fi amb el cor en un puny. Una espectacular i magnífica posada en escena acompanyada d’una perfecta il·luminació. Una mùsica meravellosa que durant tota la representació ens ofereix al piano Carles Pedragosa. I un repartiment de luxe Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Miranda Gas, Pablo Derqui, , Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats, i no vull destacar a cap perquè no serìa just, ja que tots fan un treball fantàstic, tot i que vull afegir que E. Tarrats broda el personatge de la nena. Un IMPRESCINDIBLE per gaudir de valent de bon teatre.

08/03/2017

Deja tu opinión

Julio Manrique dirige 'El pato salvaje', un Ibsen desconocido

¿Siempre es mejor decir toda la verdad? ¿Estamos preparados para asumir-la? ¿Qué motivos ocultos hay detrás quienes siempre quieren airear la verdad? Estas son algunas de las preguntas que plantea […]

1 marzo 2017