Xavi Pijoan

El mite de Nora Helmer retrona a Occident des que va estrenar-se a Oslo a 1880. La presa de consciència del personatge d’Ibsen i l’inèdit i sorprenent desafiament a la societat té un abast superior al del cèlebre cop de porta (metàfora de tantes coses), i cent cinquanta any més tard continua essent una imatge poderosa. Però, compte! La força de la Nora Hemler és en allò que posa de manifest, en la necessitat d’autonomia de les dones i en la por que això ha fet i segueix fent als homes, que veuen perillar el seu poder indiscutit. El muntatge de Raimon Molins posa el focus en la rebel·lió de la Nora, una rebel·lió que Molins presenta en forma d’estupefacció […]

Vint minuts després de començar la funció, en Robin (Jordi Boixaderas) canta Redemption Song i la idea que allò que els passa als personatges tindrà a veure amb la cerca d’un alliberament mitjançant un sacrifici. El pes que arrosseguen els tres protagonistes gravita a escena fins al desenllaç. El context de l’explosió de Fukushima i la catàstrofe ambiental subsegüent no esdevé en cap moment un pamflet que, evidentment, hauria desvirtuat el resultat final del muntatge de David Selvas. El text de Lucy Kirkwood inclou un assumpte trivial d’infidelitat que, al meu parer, enreda i no aporta massa res a la història principal. Quan Kirkwood enllesteix la història de banyes i se centra en el dilema principal l’obra agafa una volada […]

Unacasaenlamintaña ens submergeix a Snorkel en una amalgama d’històries mínimes que s’entrecreuen amb records, somnis i somiejos, anhels, al·lucinacions i fantasies de personatges que entren i surten dels seus papers, per a acabar conformant un viatge fantasmagòric (i narcotitzant, en el millor dels sentits) a terrenys sondables gràcies al teatre. L’amalgama a què ens referíem més amunt utiltza el llenguatge com a morter (potser morter és massa prosaic) per a aliar tots els materials i aixecar un entramat meitat poètic i meitat laberint on l’espectador haurà de decidir-se a confondre’s i desorientar-se potser per a entendre que no sempre cal desentranyar el misteri. La posada en escena està pensada per a atorgar un lloc preeminent als actors i a la […]

L’obra mestra de Guillem Frontera és, més enllà d’un acostament a la realitat de la Mallorca del boom turístic dels 60, una proposta estètica, una proposta d’estil, que posa l’èmfasi no tant en allò que conta com en la manera com ha escollit contar-ho. Miquel Mas Fiol entoma el desafiament de dur la novel·la a escena essent tan fidel com es pot a l’esperit de l’obra: és a dir en la representació del flux de consciència dels personatges a partir del qual Frontera construeix la història d’Els carnissers. La transposició dels monòlegs interiors és resolta mitjançant recursos prou imaginatius, i aconsegueixen que l’espectador percebi el to del llibre. Mas Fiol decideix jugar amb personatges i actors (Catalina Florit, Xavi Frau […]

Vint-i-cinc anys després que Mario Gas portés al Grec el seu muntatge de A little night music, i trenta des que muntés el ja mític Sweeney Todd del Poliorama, el director uruguaià decideix homenatjar o, més ben dit, celebrar que Stephen Sonheim ha existit i ha creat alguns dels standards més indiscutibles de la música popular dels darrers cinquanta anys. A la festa hi convida cada nit Teresa Vallicrosa (Follies, Boscos endins, Golfus de Roma…), Xavi Fernández (Mar i cel, Cançó d’amor i de guerra…), Pep Molina (Follies, Guys and dolls, Sweeney Todd…), Xavier Ribera Vall (Germans de sang…) Muntsa Rius (La jaula de las locas; T’estimo, ets perfecte…) i Viki Peña (Àngels a Amèrica, La reina de la bellesa […]