La Virgueria ens submergeix a Snorkel en una amalgama d’històries mínimes que s’entrecreuen amb records, somnis i somiejos, anhels, al·lucinacions i fantasies de personatges que entren i surten dels seus papers, per a acabar conformant un viatge fantasmagòric (i narcotitzant, en el millor dels sentits) a terrenys sondables gràcies al teatre.
L’amalgama a què ens referíem més amunt utiltza el llenguatge com a morter (potser morter és massa prosaic) per a aliar tots els materials i aixecar un entramat meitat poètic i meitat laberint on l’espectador haurà de decidir-se a confondre’s i desorientar-se potser per a entendre que no sempre cal desentranyar el misteri.
La posada en escena està pensada per a atorgar un lloc preeminent als actors i a la paraula, a deixar espai al sentit de l’humor i a certa malenconia que s’imbriquen per assolir un to estrany i atractiu que remet a quelcom molt humà. Alhora, l’escenografia és simbòlica i funcional a la vegada i permet el viatge, que és el que ha de ser el teatre.