El mite de Nora Helmer retrona a Occident des que va estrenar-se a Oslo a 1880. La presa de consciència del personatge d’Ibsen i l’inèdit i sorprenent desafiament a la societat té un abast superior al del cèlebre cop de porta (metàfora de tantes coses), i cent cinquanta any més tard continua essent una imatge poderosa. Però, compte! La força de la Nora Hemler és en allò que posa de manifest, en la necessitat d’autonomia de les dones i en la por que això ha fet i segueix fent als homes, que veuen perillar el seu poder indiscutit.
El muntatge de Raimon Molins posa el focus en la rebel·lió de la Nora, una rebel·lió que Molins presenta en forma d’estupefacció de la protagonista, d’estranyesa davant d’allò que acaba d’entendre i que, de sobte, la duu a un estat a mig camí entre el reconfort i el desconcert. En qualsevol cas, la interpretació de l’Anna Maruny ens mostra una Nora que intueix que aquella decisió és inevitable.
La Nora que hem vist al llarg de tota l’obra és una Nora infantilitzada pel seu marit, que es mou amunt i avall, de costat a costat de l’escenari com si es trobés engabiada, amb el gest sempre crispat, a la cerca d’una tranquil·litat que no sap on buscar i potser ni tan sols sap que ha de buscar-la o que pot buscar-la. En aquest frenesí la posada en escena opta per una velocitat en els moviments i en els diàlegs que es deixa pel camí les pauses tan importants en el text d’Ibsen, que potser haurien acompanyat l’espectador en el procés de la Nora cap a la lucidesa.
El cop de porta a l’Atrium posa la pell de gallina i exigeix una pausa al públic, que s’ha quedat encarcarat, abans d’arrencar a aplaudir. Després passarem uns dies pensant què fa la Nora un cop fora de casa.